Pàgina d'inici » Posts tagged 'Wilkinson i Pickett'
Tag Archives: Wilkinson i Pickett
Progressem fiscalment?
Yago Calbet
Durant les darreres setmanes, noves publicacions alerten d’un augment de la pobresa[1] i la desigualtat a casa nostra[2]. Davant d’aquesta problemàtica social creixent, entitats socials i ONGs han reclamat una fiscalitat més redistributiva per a mitigar el problema. En altres paraules, demanen als governs que facin pagar més impostos als qui més tenen i que es prioritzi la despesa social. Les seves reclamacions es reforcen amb la preocupació i/o indignació de la societat enfront l’exagerada desigualtat econòmica que existeix a l’estat i la impressió que les persones riques haurien de pagar més impostos[3].
Tanmateix, les polítiques públiques a nivell català i espanyol han seguit una tendència contrària, amb importants retallades als serveis socials i una fiscalitat que beneficia a qui més riquesa acumula[4]. Allò que em resulta interessant d’analitzar són les raons per les quals no es produeix un canvi en la política fiscal. 
El primer element és com han afrontat els governs aquesta situació. Bàsicament, argumenten que la reducció de la despesa social està causada per la crisi econòmica existent. En aquest sentit, és molt interessant l’evolució que s’ha produït en el discurs públic dels governants, especialment a Catalunya. A l’inici del mandat, les retallades les emmarcaven en una transformació cap a un model amb menys pes del sector públic i una promoció de l’àmbit privat i mercantil. El govern català defensava públicament un model de liberalisme econòmic que implicava aquestes retallades.
Amb el pas del temps però, el discurs ha derivat cap a una justificació per “necessitat”. És el que Margaret Tatcher va popularitzar els anys vuitanta com a Doctrina TINA (There Is No Alternative); precisament per a defensar polítiques molt similars. La idea bàsica és que el govern només pot actuar d’aquesta manera i que no existeix cap altra via que pugui millorar la situació. Els avantatges d’aquesta posició o doctrina són que, d’una banda, s’evita el debat públic sobre el model d’estat de benestar i, de l’altra, s’atribueix la responsabilitat de les retallades a factors externs (crisi econòmica, dèficit fiscal…). La perversitat d’aquest comportament però, es troba en obviar les nombroses propostes concretes per reduir la pobresa extrema i la desigualtat, que les mateixes entitats socials i diversos partits polítics han posat damunt la taula.
El segon element pel qual crec que no s’esdevé un canvi fiscal és la mala imatge que es té dels impostos a la nostra societat. Una mostra prou il·lustrativa d’això és que cap partit majoritari s’atreveix a defensar-los i s’arriba a l’extrem d’afirmar que “baixar impostos és d’esquerres”[5].
El passat 20 d’octubre la campanya Pobresa Zero, que agrupa 4.200 organitzacions catalanes, publicava el document Una fiscalitat injusta que ens empobreix. El document presentava propostes molt interessants, però la reflexió per a mi més important és la que ocupa el primer punt: el valor social dels impostos. Es tracta, sens dubte, d’un punt clau en el canvi fiscal. Els governants actuals, calculen minuciosament l’efecte de les seves polítiques en l’opinió pública. Per això, un tema poc popular com la redistribució impositiva –que pot suposar augments per a alguns sectors– difícilment s’aplicarà si la ciutadania no valora prou la importància dels impostos per al funcionament social.
En aquest punt, em permeto fer un xic de pedagogia bàsica. Abans de tot cal recordar amb tres apunts quina és la raó de ser dels impostos. Primer de tot, i des d’un punt de vista ètic, els impostos serveixen per a garantir la igualtat d’oportunitats. El fet que tothom pugui estudiar, menjar i gaudir de bona salut independentment de la seva renda o la riquesa de la seva família em sembla un principi de justícia elemental que s’aconsegueix amb una redistribució de la riquesa.
Des d’un punt de vista pragmàtic, hi ha dos factors a subratllar. El primer és que una redistribució permet disminuir la desigualtat. Com ja he destacat en entrades anteriors, l’estudi Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva demostrà que una societat menys desigual és beneficiosa per a tothom en molts àmbits diversos. Per tant, des d’un interès purament egoista, una règim fiscal just pot beneficiar a tothom. El segon factor pragmàtic és que gràcies als impostos se sostenen infraestructures imprescindibles per a la vida en comunitat, l’activitat econòmica i els serveis bàsics de tota la població.
La inversió en mitjans de transport, els agents de l’ordre, actuacions en emergències, el sistema judicial… tots són possibles avui gràcies a l’esforç fiscal que ha fet la població. Però el que es reclama per a una societat amb menys pobresa i desigualtat no és només que hi hagi impostos, sinó que hi hagi un sistema fiscal progressiu. Això significa que el percentatge a pagar en persones i empreses sigui major quan més riquesa tinguin. La raó és que tothom hauria de fer un esforç proporcional. Si la persona més pobra i la més rica haguessin de pagar el mateix percentatge (un 35% d’IRPF, per exemple), significaria un esforç proporcional més elevat per la persona pobra que per la rica.
En aquest sentit, també és important recalcar que els més equitatius són els impostos directes (IRPF o patrimoni), que graven segons renda i patrimoni; que no els indirectes (IVA), que graven el consum d’un bé i per tant no distingeixen segons l’esforç que suposa per la persona que ho compra.
En definitiva, per a superar la situació de pobresa extrema i desigualtat seria desitjable una millor redistribució de la riquesa i, per tant, fer visibles propostes viables per a aconseguir un sistema fiscal més progressiu. Malgrat tot, perquè es puguin aplicar aquestes polítiques resultarà imprescindible una tasca de conscienciació perquè es torni a valorar la funció elemental que tenen els impostos.
Notes
[1] L’Idescat va anunciar que la taxa de pobresa havia augmentat fins a un 19,8% l’any 2013, amb un efecte especialment potent entre els menors de 16 anys.
[2] Les 20 fortunes espanyoles més grans van augmentar la seva riquesa en 15.400 milions de dòlars el darrer any i l’1% més ric de l’Estat posseeix el mateix que el 70% de la població. (font: Intermón Oxfam)
[3] Enquesta ciutadana publicada per Intermón Oxfam, novembre 2013.
[4] La nova política fiscal del govern central preveu una reducció en les rendes més altes i una disminució de la progressivitat. A nivell català, l’eliminació de l’impost de successions i donacions ha reduït en 600 milions d’euros la recaptació impositiva. Per últim, ambdues administracions han reduït en milers de milions la despesa social.
[5] Declaracions de Zapatero en una entrevista amb El País l’any 2003.
Hisenda som tots?
Per què se sosté la desigualtat?
Yago Calbet
Avui en dia, les 85 persones més riques del planeta acaparen la mateixa riquesa que els 3.500 milions de persones més pobres. De fet, entre 1981 i 2012, l’1% de la població mundial ha augmentat la seva quota de beneficis en detriment del 99%. El problema de la desigualtat al món ja no és només una qüestió que preocupa a algunes ONGs i moviments socials, sinó que per a instàncies com l’OCDE ha esdevingut un element central en l’ordre del dia.
La pregunta que a mi em sorgeix és: per què i com se sosté tanta desigualtat? I no es tracta d’una reflexió ètica sinó d’una qüestió pràctica: en un escenari on milions de persones sense les necessitats bàsiques cobertes conviuen –a voltes ben a prop- de persones exageradament riques, per què no es produeix cap revolta a gran escala?
Una primera i ràpida resposta és l’ús dels instruments de repressió estatal, que suposadament frenen de manera passiva -restricció de drets de protesta- i activa –augment de la contundència policial i jurídica- qualsevol resposta ciutadana. Tal com assenyala el sociòleg Zygmunt Bauman, l’augment de la població reclusa i accions governamentals ostentosament dures sovint coincideixen amb retallades importants de provisions socials[1]. En aquest sentit, Bauman també apunta que la no correlació entre una política penal severa i el nombre de delictes comesos s’explica per la intenció dels governs de desviar l’atenció cap a la criminalitat i les amenaces físiques.
La realitat a l’Estat espanyol s’hi assembla força, a causa d’un enduriment molt rellevant en la legislació penal i de seguretat ciutadana, que criminalitza especialment la protesta ciutadana; i en l’extraordinari augment previst d’un 5.669% en quatre anys en la despesa de “Material antiavalots i equipaments específics de protecció i defensa”.
Però, són suficients aquestes mesures? I sobretot, no hi ha mètodes millors?
El sociòleg Harold R. Kerbo explica[2] que l’ús de la força ha estat un recurs emprat al llarg de la història per a mantenir les desigualtats, però a llarg termini representa una eina ineficaç i molt costosa. També l’oferiment d’incentius materials ha estat un instrument recurrent per a mantenir situacions d’inequitat, però també compta amb deficiències a l’hora de mantenir l’obediència. En resum, que tant la força com els incentius contenen limitacions importants per a mantenir l’status quo. Per a Kerbo, resulta molt més eficaç convèncer -sense una coacció directa a la població- que la desigualtat pot ser moralment bona. És el que anomena procés de legitimació i se centra bàsicament en l’àmbit de les percepcions l’individu i les seves creences.
Abans d’exposar aquest procés, caldria detallar millor com la desigualtat afecta precisament en l’àmbit individual. D’acord amb el cèlebre estudi “Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva”[3], l’estructura social i la psicologia individual expliquen la vulnerabilitat de les persones enfront la desigualtat. El treball destaca la importància de les amenaces socioavaluatives, que són les comparacions negatives que fan els individus entre la seva posició social i la de la resta de la població. Doncs bé, una socioavaluació d’aquest tipus es demostra que comporta una disminució de l’autoestima. Paral·lelament, també s’explica que les amenaces socioavaluatives són els estímuls que més estressen les persones. En conseqüència, és lògica la relació identificada entre un augment de la desigualtat a molts països i un major estrès i depressió de la seva població.
Retornem ara al procés de legitimació. Kerbo distingeix entre un nivell macro i micro. Per raons d’espai, exposaré breument el segon, també anomenat procés sociopsicològic de legitimació. Existeixen almenys tres elements que influeixen en aquest procés.
El primer és el procés d’autoavaluació (molt semblant a l’exposat anteriorment). En poques paraules, es tracta de la construcció de la percepció del “qui som” a través de la nostra comparació i interacció amb la resta de la població. En aquesta construcció hi influeixen els mètodes educatius rebuts –que difereixen entre classes-, l’estructura ocupacional que hom representa i, per últim, les imatges sobre els diferents grups socials rebudes a través dels mitjans de comunicació (per exemple, una imatge degradant dels receptors d’ajudes públiques). Tal com explica Kerbo, aquest procés acaba modelant les pròpies aspiracions i el nivell de recursos que es considera just per un mateix. El resultat de tot plegat és que els qui es troben a la part de baixa de la població tenen una autoavaluació més baixa que la resta.[4]
Un segon element és la creença de la igualtat d’oportunitats, que esdevé una eina clau per a legitimar la desigualtat. En altres paraules, el fet de creure que realment tothom té les mateixes oportunitats –encara que no sigui real- fa que s’acceptin alts graus de desigualtat. En un estudi realitzat per Lane l’any 1962 amb treballadors de diferent rang, es conclogué que els de baix rang solien justificar la seva posició perquè creien que havien desaprofitat algunes oportunitats. A més, aquests treballadors creien que s’havien esforçat molt per arribar allà on eren i veien amb menyspreu els rangs inferiors. En conseqüència, acceptaven la desigualtat perquè entenien que el contrari –la igualtat- significava perdre els drets obtinguts pel seu esforç.[5]
El tercer element de legitimació emprats són els rituals col·lectius. Com ja altres autors havien exposat, Kerbo assenyala que sovint, quan el poder se sent amenaçat, li és molt útil convocar rituals de solidaritat o col·lectius per a crear un sentiment de comunitat envers amenaces externes. Aquests rituals fan que les persones desitgin pertànyer a la comunitat i això dificulta molt que els individus qüestionin la legitimitat de les condicions de desigualtat. Des del nacionalisme fins a la religió, molts règims han sabut aprofitar un sentiment d’unió per a centrar l’atenció en allò que uneix al grup i “amagar” iniquitats més difícils de justificar.
En conclusió, la desigualtat al món se sosté no tant –o no només- per la força i els incentius utilitzats des del poder, sinó que, paradoxalment, és per la pròpia acceptació de les persones que ocupen una posició més baixa.
[1] Z. Bauman, Tiempos líquidos, Tusquets ed., Barcelona, 2010.
[2] H. R. Kerbo, Estratificación Social y Desigualdad, Ed. McGraw-Hill, 2004
[3] R. Wilkinson i K. Pickett, Desigualdad, ed. Turner, Madrid, 2009.
[4] Recomano “La Contra” de La Vanguardia del 03/10/14, on Suzanna Jansen exposa el sentiment de culpabilitat i vergonya que senten les persones pobres.
[5] Els participants obviaven la possibilitat de diferents graus d’igualtat.
Reflexions Pausades 