Pàgina d'inici » Posts tagged 'medi ambient'
Tag Archives: medi ambient
Agroecologia: la transició inacabada
Yago Calbet / DIRECTA
L’agroecologia, com a model agroalimentari just i responsable, ha viscut una important evolució a casa nostra durant els darrers temps. Horts urbans, grups de consum, productes ecològics i altres termes, que eren prou desconeguts fa només una dècada, avui són a l’ordre del dia. Quin camí s’ha recorregut fins arribar on som? I quin camí li queda fer a la transició agroecològica per arribar a bon port?
El camí fins l’avui
L’activista Susan George afirma que per lluitar contra la pobresa cal conèixer molt bé la riquesa. Així doncs, per entendre l’evolució de l’agroecologia, és bo comparar-la amb el sistema a qui pretén fer front, el model agro-industrial. Si retrocedim vint anys, veurem que l’agroecologia era una gran ignorada per a la majoria de la població: no estava gens estesa com a concepte i molt menys com a moviment. Així, les úniques “pràctiques d’agroecologia” les podíem trobar en algunes explotacions de subsistència i algun restaurant de cuina casolana. D’alguna manera, l’agroecologia estava “tancada a casa”. Paral·lelament, el sistema agro-industrial guanyava terreny: augmentaven els menjars processats i creixia la cooptació dels espais socials com els menjadors escolars. Tot plegat, val a dir, gràcies a una legislació que va permetre i promoure aquesta transformació.
Fa quinze anys, però, cada cop més gent es sensibilitzava sobre l’alimentació de manera específica: alguns vetllaven pel menjar saludable, d’altres es preocupaven pels impactes ambientals i uns altres per la gastronomia de qualitat. La informació creixia i també l’interès de la població per allò que menjava. Amb tot, això no suposava un problema per l’agroindústria: com que les demandes s’emmarcaven en línies específiques (salut, ecologia…), el model es podia adaptar fàcilment oferint línies de productes que responguessin a aquests interessos. També va ser l’època en què naixien petits projectes alternatius -però testimonials i sovint marginals- que es volien diferenciar del model convencional. Unes iniciatives que, al mantenir-se en cercles concrets i sense capacitat d’expansió, no suposaven cap perill pel propi model convencional. De fet, cal tenir present que quan els projectes són alternatius però no conformen una alternativa real, el sistema imperant no tremola.
Precisament aquest és un dels passos que s’han viscut els darrers anys, quan ja diferents iniciatives de producció i distribució agro-ramadera s’han presentat a la societat com a projectes funcionals, és a dir, cooperatives i empreses on els seus membres es guanyen la vida fent aquesta feina. Aquestes experiències han permès superar la marginalitat que havia caracteritzat el sector i, gràcies també a una aliança amb la ciutadania organitzada i compromesa, estan conformant una alternativa enfront la qual el sistema agro-industrial ho te més difícil per competir.
Ara i aquí
Els nous projectes agroecològics nascuts el darrer lustre han tingut una gran arrencada amb dos elements ben destacats: la producció i la meta (l’agroecologia). Aquests projectes ens podrien recordar recorden a un excursionista que, calçat amb bones botes i tenint clar el seu destí, acaba de sortir de casa per engegar la travessa. Però és obvi que cal alguna cosa més que aquests dos elements per assolir l’èxit. En la realitat que analitzem, les experiències agroecològiques també necessiten altres elements per triomfar: no n’hi ha prou produint i tenint clar l’objectiu. És més, si es concep com a èxit la mera existència l’existència de productors agroecològics sense valorar la seva viabilitat a mig termini, el procés de transició podria patir importants retrocessos els propers anys.
Un cop més, és útil mirar cap al sistema agro-industrial i detectar en quins aspectes aquest sistema supera l’agroecològic. En concret, cal destacar els tres elements que diferents estudis[1] assenyalen com a mancances del model agroecològic: la comercialització, el màrqueting i la logística. En resum, el procés de venda apareix com un factor que el sector agroecològic ha de resoldre per poder consolidar-se.
Com millorar la venda?
Per saber com millorar la venda és interessant preguntar-se per què la gent no compra aliments agroecològics. I és que si bé un 85% de la població catalana coneix aquests productes, només la meitat en consumeixen[2]. Doncs bé, la primera raó que diuen les persones per no comprar productes ecològics és el seu elevat preu. La segona raó, la manca d’accessibilitat a aquests aliments. Es presenten com a deures pel sector, doncs, explicar molt bé per què els aliments tenen aquest cost i subratllar les conseqüències negatives de què un aliment tingui un preu molt baix. La segona tasca és facilitar l’accés d’aquests productes a través dels Circuits Curts de Comercialització[3]. Si bé les cooperatives i els grups de consum tenen un innegable valor intrínsec, cal estendre l’accés d’aquests aliments més enllà de les fronteres que suposen per a molts la implicació de participar-hi.
Per contra, cal ser conscients de les virtuts del sector agroecològic, com són el contacte directe i la confiança. D’una banda, el contacte directe ha de permetre transmetre informació vàlida i significativa que justifiqui i convenci la població d’escollir l’agroecologia. Perquè davant d’aquest discurs existeix una màquina propagandística preparada i disposada a defensar els interessos de l’agroindústria[4]. En poques paraules, caldria ser uns “màsters ens agroecologia” per poder defensar aquest model en les situacions més diverses.
D’altra banda, fora bo entendre la confiança no com un bé que es posseeix indefinidament sinó com un petit tresor que cal conservar, i això s’aconsegueix actuant sempre amb transparència en tots els processos. Un sol error d’etiquetatge d’un aliment, per exemple, pot ser fàcilment utilitzat per desacreditar tot el sector. I això, avui, aquest sector no s’ho pot permetre.
El futur que ens espera
L’èxit de la transició agroecològica passa avui per la consolidació del sector econòmic que representa. La fase productiva està ja engegada i per això ara cal millorar les fases de distribució i consum. Això serà possible només amb el desenvolupament dels Circuits Curts de Comercialització i amb una sensibilització àmplia i alhora profunda, que arribi a totes les capes de la població i que sigui prou potent com per transformar l’acte quotidià que és comprar aliments.
En definitiva, si bé la transició agroecològica ha fet un pas de gegant durant la darrera dècada, encara té un llarg trajecte per caminar. I, com l’excursionista ha sortit de casa i es dirigeix al cim, hauria de recordar quina és la seva casa per no oblidar mai els valors que l’han definit sempre.
[1] Del Valle, J. 2013; Calbet, Y. 2015.
[2] CCPAE, El CCPAE i la producció agrària ecològica a Catalunya, Dossier de premsa, 2014
[3] Canals de venda que es desenvolupen en l’àmbit de mobilitat habitual dels agents, amb màxim un intermediari i amb capacitat de decisió per a productors i consumidors.
[4] Media.cat ha destapat recentment com la indústria càrnia infiltrava “portaveus ocults” als mitjans públics per defensar els seus interessos.
- Article publicat a Directa.cat 18/03
La Producció Agroecològica a Cardedeu
Resum
El sector agroecològic a Cardedeu és un àmbit en creixement a nivell associatiu, comercial i productiu. Els darrers anys han nascut iniciatives ciutadanes, negocis i noves produccions que responen a la voluntat d’adquirir productes agroramaders locals i de qualitat. Aquesta evolució ha estat semblant a altres indrets del país i considerem que a Cardedeu es troba entre les fases embrionària i de consolidació.
L’estudi que teniu a les mans, realitzat entre el febrer i el juny del 2015, analitza les necessitats i els reptes dels productors agroecològics. Aquests elements s’han identificat a través d’un procés d’investigació participativa basada en entrevistes i reunions conjuntes. Les informacions recollides han servit per elaborar recomanacions dirigides tant als propis productors com a les administracions locals. Alhora, el propi procés ha servit per apoderar i crear consciència col·lectiva entre els protagonistes d’aquestes produccions.
Els resultats obtinguts mostren l’existència de preocupacions comunes, com la dificultat d’assegurar la venda i les traves legals que afronten els productors. De la mateixa manera, també s’ha detectat una voluntat conjunta –reforçada per les trobades participatives- de crear un mercat de productors locals i establir diverses col·laboracions per a millorar la comercialització i la promoció del producte local. Per últim, s’ha detectat la percepció de l’administració com a un agent que pot i hauria de donar suport a les iniciatives del sector però respectant sempre la seva autonomia.
Llegir l’estudi sencer: InformeAgrariCardedeu-ok-plecs
____
Més Revolució Verda?
Yago Calbet
La comunicació política ens ensenya dues coses importants a l’hora de construir un discurs: cal presentar les mesures com a resposta a necessitats concretes i passar de puntetes sobre els propis punts febles. El que em proposo en aquest text és donar-hi la volta i deconstruir el discurs de la nova Revolució Verda tot ressaltant els punts que s’ignoren a propòsit i desgranant les suposades necessitats que cal resoldre.
Necessitats tendencioses
Bona part dels defensors d’una nova Revolució Verda –que proposa una agricultura més mecanitzada i amb variacions genètiques- fan partir el seu discurs des d’una necessitat que és innegable: la fam al món. És un realitat que 805 milions de persones passen gana[1]. Però en base a aquesta necessitat se’n fa un diagnòstic fals quan s’afirma que la fam és un problema de falta de producció d’aliments. L’ONU va concloure en un informe fa pocs anys, que es produeix aliment per a 12.000 milions de persones. Per tant, tal com va afirmar Olivier De Schutter[2], relator Especial de les NNUU sobre el Dret a l’Alimentació , “El dret a l’alimentació no consisteix en una major producció d’aliments.”
Per embolicar-ho encara més, de la suposada falta de d’aliments se’n conclou que és un problema de productivitat. Més enllà dels grans interessos empresarials per a introduir-se al gran mercat de l’agricultura a base de mecanitzar-la, cal dir que el sistema de monocultiu que es proposa, a part de ser agressiu amb el medi ambient i per tant no sostenible, podria superar en productivitat el conreu ecològic només en condicions favorables, però seria molt més vulnerable a plagues i canvis climatològics –cada cop més freqüents. D’altra banda, se sap que a llarg termini els químics acaben destruint la fertilitat del sòl i afectant també la productivitat. A més, aquest és un sistema que crea una enorme dependència econòmica d’inputs externs i una reducció de l’autonomia dels propis agricultors.
En resum, en aquest discurs tota la complexa problemàtica de la fam es redueix a una solució: accelerar el progrés científicper assegurar una tecnologia genètica i una intervenció amb productes químics.
Nejron Photo
Punts febles amagats
En un escrit recent a la revista National Geographic (abril 2015), el doctor en genètica Pere Arús seguia dues estratègies per a superar els punts febles del discurs en defensa de més Revolució Verda. La primera era “tapar” temes complicats -però als que no poden donar resposta- utilitzant base de frases boniques. Crec que en general és bo desconfiar de posicions que es justifiquen amb afirmacions abstractes que tothom podria recolzar. En aquest cas, Arús ens parlava d’aplicar el seu model però “de forma respectuosa amb el medi ambient” i amb un “ús racional dels pesticides”. Dues afirmacions que no comprometen a res i tant vagues que es poden interpretar com es vulguin per a justificar el que calgui.
La segona estratègia era, òbviament, no parlar de temes que sí que resulten cabdals en la producció agrícola i l’accés a l’alimentació. És clar que el problema de la fam no té una causa única, però existeixen almenys tres elements que no es poden ignorar si realment es vol abordar el problema amb seriositat. Per raons d’espai no hi entraré en profunditat, però sí que em sembla interessant esmentar-los:
- L’acaparament de terres en poques mans, que dificulta l’accés a la terra.
- La volatilitat del preu de les matèries primeres fruit de la desregulació financera.
- L’enorme concentració de poder en empreses de llavors i de distribució dels aliments[3].
Conclusió
En definitiva, resulta aconsellable i fins i tot saludable deconstruir els discursos polítics –no sempre argumentats honestament- per tal d’ampliar els punts de vista i crear un debat realment obert enriquidor. En el cas de la nova Revolució Verda, probablement obtindrà recolzament de grans empreses, fundacions, governs d’arreu del món i, segurament, d’una part de la població potser no prou informada. Però si aquesta revolució no resol els temes cabdals de la fam al món i aconsegueix un consens prou ampli, acabarà fracassant a llarg i termini i per tant, no serà mai sostenible.
[1] Estado de la Inseguridad Alimentaria en el Mundo, FAO,2014.
[2] Relator Especial de las Naciones Unidas sobre el Derecho a la Alimentación.
[3] E.Vivas, El poder de los Supermercados, http://esthervivas.com/2014/08/21/el-poder-de-los-supermercados/
Els efectes de les cooperatives de consum ecològic
Yago Calbet
Publicat a cardedeu.info
La crisi actual ha ajudat a posar de relleu les contradiccions, injustícies i riscos que comporta el model econòmic imperant. Un àmbit especialment important és l’alimentari i, de fet, els últims anys ha estat objecte d’especial atenció per les alarmants conseqüències que provoca. Podem començar afirmant que el capitalisme té elements que són intrínsicament contraris a un sistema alimentari just. I dos dels elements més importants d’aquesta contradicció són la recerca de la maximització del benefici monetari i la necessitat d’un creixement il·limitat.
Aquests elements fan que el sistema de producció alimentari provoqui l’esgotament continu dels recursos naturals i la reducció de la biodiversitat, amb les seves conseqüències també sobre les comunitats i persones. El més greu és que avui per assegurar una sortida al mercat convencional cal seguir unes pràctiques d’agricultura intensiva, ja que altrament resulta inviable.
A més d’aquesta problemàtica, la naturalesa del mercat crea inestabilitats i riscos permanents. Aquestes inestabilitats es donen en forma de fortes variacions al preu pagat als pagesos, i poden ser a causa de males collites o per la competència estrangera promoguda per la globalització neoliberal. En tots dos casos el productor ben poc hi pot fer i, en canvi, les pèrdues recauen sobre ell. Per acabar-ho d’adobar, l’especulació financera mundial, motivada tant sols pel benefici a curt termini, afegeix més inestabilitat en els preus dels aliments. És clar que ni els consumidors ni els productors haurien de dependre tant de les fluctuacions mercantils per assegurar-se d’una bona alimentació pels primers i d’uns ingressos justos pels segons.
En resposta a aquesta situació, fa anys que estan naixent iniciatives a tot Europa en forma de cooperatives de consum i/o producció d’aliments ecològics. A Cardedeu, concretament, hi tenim la cooperativa Cardedeu Autosuficient, que des del 2011 agrupa al voltant de 30 famílies; i el Rebost d’en Sidru, que n’agrupa gairebé a una desena. Actualment, ambdós grups són proveïts principalment per l’Hort de Cal Cerdà.
En general, existeixen diferents tipus de cooperativa, però aquí em centraré en les que segueixen el model de les AMAP[1] franceses. Aquest model es basa en l’acord de productors i consumidors, tots ells membres de la mateixa cooperativa. La característica més important de les AMAP és que tots els membres es comprometen a pagar la collita de tota la temporada a partir d’una estimació feta, independentment de si després l’estimació es compleixi fil per randa. D’aquesta manera, una sobreproducció pot beneficiar els consumidors, però en cas de menys producció per una mala collita o altres causes alienes a la responsabilitat dels pagesos, això no significaria la seva ruïna per manca d’ingressos. És així com s’aconsegueix evitar les variacions injustes del sistema mercantil. Cal assenyalar que la proximitat i coneixença entre els membres fa que aquestes cooperatives basin del seu funcionament en la confiança, limitant així possibles comportaments egoistes i aprofitats en qualsevol de les parts.
Aquestes cooperatives, malgrat estar centrades en l’àmbit de l’alimentació, tenen uns efectes importants en molts altres d’àmbits. A continuació exposaré breument algun d’aquests àmbits on s’afecta positivament.
Un primer eix és òbviament el mediambiental. D’una banda, la pràctica d’una agricultura ecològica evita la destrucció progressiva d’ecosistemes naturals causats per l’ús d’insecticides i pesticides. D’altra banda, la producció local fa que s’estalviïn en transport enormes quantitats d’emissions de CO2, que són les principals causants de l’escalfament global. En resum, el model d’agricultura ecològic que defensen les cooperatives s’oposa al d’agricultura intensiva i això suposa un impacte molt desitjable cap a la sostenibilitat del medi ambient.
El segon aspecte a subratllar, molt relacionat amb l’anterior, és la salut. I és que no sempre es dóna prou importància als impactes que tenen els productes químics que s’apliquen a l’agricultura en la salut de la persones. A l’agricultura convencional, per exemple, una fruita pot passar entre 15 i 20 tractaments fitosantiaris abans de la collita[2]. Per aquest motiu, una dieta basada en aliments ecològics tindrà conseqüències bones per la salut de les persones. A més a més, un estudi recent assenyala que alimentar-se d’aliments modificats genèticament (transgènics) pot fer augmentar fins a 5 vegades la probabilitat de patir càncer[3].
Un tercer àmbit és el de la justícia social. L’estructura de producció actual condemna a molts productors a haver de seguir una agricultura intensiva per a poder sobreviure. És per això que la sortida d’aquest model productiu és tan important, en tant que un pacte directe entre productors i consumidors pot fer real una combinació entre una agricultura variada, respectuosa i a petita escala, i unes condicions de vida dignes per als productors. Dins les cooperatives, els preus no s’haurien de fixar només en comparació amb el mercat, sinó amb el propòsit que els pagesos rebin uns ingressos justos.
La cultura i la formació són també dos aspectes molt importants. D’una banda, és evident que la provisió d’aliments variats i autòctons fa créixer molt la nostra cultura hortícola i culinària. De l’altra, el contacte directe entre productors i consumidors, i les visites regulars als horts de la cooperativa fan que els membres puguin conèixer de primera mà el funcionament i les problemàtiques de cada planta i d’aquell l’ecosistema concret. Saber d’on venen els aliments que consumim i també com es treballen ha de ser un element central de qualsevol grup de consum.
En cinquè lloc, una cooperativa model AMAP, lluny de funcionar en mode botiga, basa el seu funcionament en la participació de tots els membres. Aquest és un altre aspecte que no es pot oblidar, ja que la socialització que es dóna en aquestes associacions crea un capital social[4] beneficiós no només pels cooperativistes sinó per la societat en general. En resum, la participació activa de la societat facilita la creació de xarxes i la mobilització ciutadana, i ens ajuda a fugir de l’individualisme egoista cap al que ens condueix el sistema imperant.
En darrer lloc, una cooperativa ajuda sens dubte a adquirir més sobirania. La possibilitat d’’autogestió d’un element tant important com és la nostra provisió d’aliments ens fa ser més autònoms i lliures. En conseqüència, veiem augmentada la nostra resiliència enfront a decisions d’agents externs i a les inestabilitats mercat en general, i això és positiu per als pagesos i per als consumidors.
En conclusió, la creació d’una cooperativa de producció i consum ecològic permet superar els problemes més importants que presenta el model de producció capitalista, ja que garanteix la sostenibilitat del medi ambient, la possibilitat que projectes de producció ecològica siguin viables i ofereix una independència respecte els mercats i els agents econòmics.
[1] Association pour le Maintien de l’Agriculture Paysanne, http://www.reseau-amap.org
[2] Pomes sense residus, El medi ambient, 15/12/2011, TV3
[3] Séralini, G-E. Et al. 2012. Long term toxicity of a Roundup herbicide and a Roundup.toleran genetically modified maize. Food and Chemical Toxicology.
[4] El capital social és el conjunt de recursos que té un individu i que es deriven de la seva participació en xarxes socials, i que faciliten la seva cooperació social.
La contracció d’espai i temps en la globalització
Quan ens disposem a analitzar la globalització, el primer problema amb el que ens trobem és la seva pròpia definició. Una definició de mínims podria ser el procés d’augment de les interconnexions globals en l’àmbit polític, econòmic i cultural. Un segon aspecte conflictiu és determinar l’origen d’aquest fenomen i llur desenvolupament més o menys conduït i interessat. Aquests dos debats son avui més present en l’àmbit teòric, però existeix un tercer debat al que no sempre s’ha prestat l’atenció que es mereix. Em refereixo a les causes i conseqüències de la revolució tecnològica. La intenció d’aquest assaig és precisament analitzar la seva principal conseqüència, el fenomen de contracció d’espai i temps[1], i emfasitzar en els seus aspectes negatius.
Si viatgem tretze anys enrere en el temps i ens situem a la ciutat de Seattle, ens trobem amb la primera manifestació visible de l’anomenat moviment antiglobalització. Activistes de tot el món es van unir per a oposar-se a les polítiques mundials impulsades pels països més poderosos, sovint més centrades en permetre l’expansió de les grans empreses que en defensar els interessos dels ciutadans.
Ja aleshores es va destacar la paradoxa d’aquest moviment pel fet que per a lluitar contra la globalització utilitzaven eines globals com Internet. En part com a conseqüència d’això, amb el pas del temps una altra perspectiva va quallar en el propi discurs del moviment: ja no s’apostava per rebutjar la globalització en sí, sinó només “aquesta globalització”, l’actual. El moviment antiglobalització va passar llavors a anomenar-se –i autoanomenar-se- alterglobalització o altermundista.
Aquest pas comportava acceptar que existien moltes globalitzacions i que potser algunes parts de l’actual eren desitjables. I no només això, sinó que es consideraven alguns elements com a naturals i objectius. Fenòmens que, sent conseqüència i alhora causants d’aquesta situació de mundialització, eren inevitables i no s’havien de concebre com a bons o dolents en sí mateixos. Un d’ells és la contracció d’espai i temps (e-t).
Des del meu punt de vist, avui convé superar aquesta “naturalitat” i inevitabilitat atribuïdes a la contracció d’e-t, ja que no són neutres les causes del seu desenvolupament ni molt menys les seves conseqüències.
Les causes
La revolució tecnològica de les últimes dècades ha augmentat les relacions virtuals de les persones de quasi tot el món i això ha transformat radicalment les concepcions de l’espai i el temps, que bona part de la nostra vida. Al voler concretar més, hem d’assenyalar Internet com el principal actor que vehicula aquestes noves relacions interpersonals.
Podríem pensar que la revolució tecnològica es desenvolupa, doncs, per a crear més vincles socials, però com veurem la seva finalitat original no ha estat aquesta. La mostra més clara és la creació d’Internet. I és que, com és ja sabut, l’origen de la xarxa es troba en les oficines de l’exèrcit nord-americà i finalitats estrictament bèl·liques i de control. A més, en l’actualitat, la indústria de la innovació tecnològica serveix als objectius d’augment de vendes dictats per les grans empreses. No es busca una millora del benestar. Es busca crear un producte que vengui.
Tres quarts del mateix passa amb la investigació científica, que depèn també de grans fons. Així, aquetes investigacions sovint obeeixen a la creació de productes que enriqueixin a les companyies que financen aquestes investigacions.
És cert que no per això hem de concloure que la innovació científico-tecnològica és indesitjable per sí mateixa, però resulta imprescindible assenyalar que les lògiques que han seguit i segueixen la majoria dels avenços en aquest camp estan encara lluny de la preocupació per les necessitats de la població quan d’això no se’n deriva un benefici econòmic.
Les conseqüències
Exposades breument les causes, ara és el moment d’analitzar les conseqüències inevitables que suposa aquesta contracció e-t. Em centraré bàsicament en els àmbits ambiental i social.
El primer d’aquests no és només important sinó també urgent. L’avenç tecnològic en els transports ha fet que avui es comercialitzin infinitat de mercaderies arreu del món i també que els ciutadans viatgin més i també més lluny. Seria lògic pensar que la mateixa tecnologia ens permetria disminuir l’impacte ambiental amb la millora tècnica dels mitjans de transport. El mateix podríem pensar amb els objectes que, per a la seva producció, es requereixen avui menys materials, i que aquesta eficiència els fa més “verds” i alhora més econòmics.
Però aquí és on entra en joc l’anomenat efecte rebot. Perquè quan un mitjà de transport és més ràpid i barat, per què no anar més lluny i viatjar més sovint? O, si un objecte produït amb menys impacte ambiental suposa un menor cost, quantes altres coses es podran comprar amb els diners sobrants? I quants nous compradors apareixeran amb la reducció dels preus? El resultat final d’aquesta reducció dels límits en l’ús de la tecnologia significa en termes absoluts més consum, més producció i més residus. Aquest fenomen, conegut també com la Paradoxa de Jevons, va ser popularitzat per l’economista William Jevons, qui al S.XIX va determinar que, tot i que les millores tècniques feien consumir menys carbó a les calderes de vapor, l’augment del nombre de calderes produïa un augment total del carbó consumit.
Unes altres conseqüències que ens haurien de fer dubtar de l’optimisme tecnològic imperant les trobem en el pla social. A continuació repassaré crítica i breument la relació que mantenen les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) amb el capital social, el context i la identitat.
Existeix des de fa uns anys un debat obert sobre les conseqüències que ha comportat l’ús de la xarxa en la creació o destrucció de capital social[2]. Els més optimistes afirmen que el seu ús ha permès la creació de noves xarxes socials virtuals i que la interconnexió entre persones de tot el món és avui més gran que en qualsevol moment de la història. Els autors crítics, per la seva banda, han posat èmfasi en l’individualisme i l’aïllament que comporta la introducció de les TIC en la nostra quotidianitat.
Un d’aquests últims, Hans Pruijt, alerta de quatre problemes associats a l’ús d’Internet: el primer d’ells és la dificultat d’actuar en confiança en l’esfera virtual. I és que quan més oberta sigui una xarxa social, menor serà el grau de confiança que es doni en ella. El segon, és el fet que la xarxa és un instrument que pot ser (mal)utilitzat també per agrupacions antisocials per definició, com són organitzacions racistes o la màfia. El tercer element conflictiu és que el temps dedicat a la relació virtual provoca un detriment de la participació pública convencional i per tant de la creació de capital social. Finalment, l’espai cada vegada més gran que ocupa el capital privat a Internet amb finalitats estrictament comercials pot acabar per marginar el capital social que es podria formar en ell.
D’altra banda, cal afegir que, al capdavall, no es tracta només de mesurar si han augmentat o no la relacions socials virtuals, sinó de concloure si les relacions virtuals són de per si desitjables. A això ens poden ajudar els següents paràgrafs.
Si ens referim al context, sembla clar que es tracta d’un altre element ineludible. En aquest sentit, el sociòleg Zygmunt Bauman apunta que “quan les distàncies no signifiquen res, les localitats, separades per distàncies, perden també el seu significat”[3]. I afegeix que en el cyber-espai el context geogràfic és ignorat.
Aquest element de des-territorialització, segons la meva perspectiva, té molt a veure amb la visió racionalista i economicista amb què ens aproximem a la realitat. I també ajuda a comprendre com en la mentalitat predominant s’ha passat de concebre una naturalesa rica i amb sentit a veure en la naturalesa només recursos capitals mercantilizables i explotables. És més, s’ha aconseguit que aquesta visió holística del cosmos sigui marginada a una esfera estrictament poètica i romàntica que no hauria de tenir cap paper en la projecció del progrés d’una societat. Podríem dir, doncs, que les vivències en la realitat virtual signifiquen menys consciència de ser i estar en la realitat que ens envolta.
Un altre factor important és la transformació de la identitat causada per la introducció de les TIC en la nostra quotidianitat. Com explica el filòsof Jordi Pigem:
“La identitat contemporània es caracteritza per estar, més que en cap altra cultura de la qual tinguem notícia, escindida de la naturalesa, de la societat, del cosmos. Aquesta desconnexió de la naturalesa, de la comunitat i del cosmos genera una identitat aïllada, atomitzada, i una sensació (generalitzada, però en gran mesura inconscient) de desarrelament, de manca de fonament.” [4]
El problema de la des-territorialització, lligat a la des-tradicionalització, incideix fortament en la nostra identitat personal i, sobretot, col·lectiva. Entenent que una de les arrels de la crisi ecològica actual rau en valors equivocats de relació amb la natura, el sentir-se aliè a un territori només pot empitjorar la situació.
En aquest punt, ens trobem de nou amb el dilema ja exposat anteriorment: són aquestes conseqüències inevitables o bé depenen de l’ocupació d’aquestes tecnologies? Doncs bé, al meu entendre, l’experiència de l’època globalitzada en què vivim han portar-nos a pensar que els indesitjables efectes socials i mediambientals de la contracció espai-temporal són dubtosament eliminables. En altres paraules, els resultats negatius analitzats no es produeixen depenent del tipus d’ús donat als productes de la revolució tecnològica, sinó de l’ús en sí mateix.
No voldria que es desprengués d’aquí una visió de rebuig total de la tecnologia. El que intento transmetre és que, a l’hora de jutjar, no són suficients algunes possibles conseqüències bones per acceptar la introducció total d’aquestes tecnologies. Fent ús d’una metàfora significativament relacionada, si ens disposéssim a jutjar l’energia nuclear podríem debatre si és una energia més o menys eficient que altres, si les centrals necessiten ocupar més o menys espai, si podria arribar a ser una energia més barata… Però el que mai posaríem en dubte -encara que alguns no ho vulguin veure- és que l’energia nuclear genera, per definició, residus radioactius. El mateix succeeix amb la revolució tecnològica. Hi ha aspectes més o menys discutibles, però mai hauríem obviar els resultats negatius que inevitablement ha produït i produeix.
Solucions?
En primer terme, i tornant a la qüestió de les causes i els objectius que han guiat l’avenç tecnocientífic, comparteixo el que ja va exposar E. Schumacher el 1973 quan parlava de:
“Emprar els poders creatius de la ciència i la tecnologia, sota el control de la saviesa, en l’elaboració de formes de vida que s’enquadren dins de les lleis inalterables de l’univers i que siguin capaços d’encoratjar les més altes aspiracions de la naturalesa humana.” [5]
A aquesta direcció de la investigació, això sí, caldria afegir el fi de tota adoració i fe cega en els avenços científics. Avui ja no n’hi ha prou amb una major eficiència, es necessita forçosament un altre model de producció i consum.
Un segon aspecte té a veure amb la introducció de les innovacions tecnològiques. Si la seva imposició és indesitjable, igualment ho podria ser la seva prohibició per la força. La via és tan clara com difícil en aquest punt, i consisteix en democratitzar la decisió d’introduir aquestes noves tecnologies que, com ja sabem, impliquen transformacions profundes en les formes de vida. Un bon exemple d’això -sense entrar a jutjar altres aspectes d’aquest col·lectiu- el trobem en les comunitats Amish dels Estats Units. Els Amish posen especial atenció a la seva forma d’organització social. Per això, saben perfectament que la introducció de novetats tecnològiques pot trencar el sistema de relacions i desenvolupament de la vida comunitària que practiquen. I no és que rebutgin, com sovint es pensa, tota tecnologia per se, sinó que és la comunitat la que decideix si volen introduir aquesta novetat en les seves vides.
Com és lògic, es tracta d’un comportament ideal aplicable bàsicament a petita escala. Però això no resta importància a les iniciatives que puguin sorgir en aquest sentit. És més, un sol grup fent ús d’aquesta pràctica suposa un testimoni valuosíssim per posar en dubte les contradiccions de l’estil de vida predominant al nord global.
En conclusió, hi ha elements intrínsecs dels avenços tecnològics que afecten negativament tant l’àmbit social com l’ambiental. En un futur, cal que els efectes de la contracció espai-temporal estiguin presents en el debat públic, per així poder fer un judici més seriós i menys ingenu de les conseqüències reals de la globalització. També des dels moviments que propugnen una alternativa; ja siguin anti o -i sobretot- alterglobalització.
[1] Entesa com al reducció dels límits i costos en els desplaçaments i l’augment de la immediatesa temporal en qualsevol activitat.
[2] Entès com el conjunt de recursos de què disposa un individu i que es deriven en la seva participación en les xarxes socials i que faciliten la seva cooperación social.
[3] Z. Bauman, Dentro la globalizzazione. Le conseguenze sulle persone, 1998.
[4] J. Pigem, Global, personal, social. Valores para un mundo en transformación, 2010.
[5] E. F. Schumacher, Lo pequeño es hermoso, 1973.
—-
Artículo en castellano: La_contracci_n_espacio-temporal_en_la_Globalizaci_-2
El debate actual sobre el desarrollo
Hace ya más de un siglo que académicos, gobiernos y otros agentes sociales debaten sobre qué es y cómo debería ser el desarrollo. La contraposición de ideas a lo largo de ese tiempo ha ayudado a enriquecer y hacer evolucionar concepto de desarrollo con la creación de una amplia variedad de corrientes de pensamiento. A pesar de ello, el debate sigue hoy más vivo que nunca a causa de los fracasos habidos en este campo y de la situación de crisis global que vivimos.
Lo que se pretende en este ensayo es, en primer lugar, entender el surgimiento de las teorías del desarrollo, posteriormente hacer un breve repaso a la evolución que ha tenido el debate para luego situar el punto del debate en el que estamos, analizando cuáles son dos de las principales propuestas que hay encima de la mesa. Por último, se lanzan algunas ideas sobre cómo se podría enfocar la cuestión en los tiempos venideros.
El surgimiento
Mejorar la calidad y el bienestar de las personas en el mundo es una preocupación que ha ocupado a numerosos estudiosos desde hace ya muchísimos años. Por este motivo, al querer situar el surgimiento de la teoría del desarrollo nos encontramos con una tarea nada fácil, pero sí hay dos aspectos que conviene precisar para comprender su naturaleza. Uno es la asunción de algunas ideas centrales de la modernidad. El otro, su casi unidimensional análisis desde el mundo de la economía. Comencemos por la segunda.
Ya en el S.XIX las diferencias entre los distintos países del mundo eran más que evidentes, sobretodo en lo que se refiere a la industrialización. Precisamente, los países que más producían y comerciaban eran los definidos (o mejor, autodefinidos) como avanzados. Variables económicas como el nivel de exportaciones e importaciones, la acumulación de capital o la capacidad productiva de un país proporcionaban información para saber el grado de desarrollo de ese país. Además, en aquél escenario se empezó a diferenciar entre países desarrollados y subdesarrollados. Así lo definiría en 1949 Harry Truman, presidente de los EEUU.
Volvamos ahora al primer aspecto: su relación con la Modernidad. En las primeras teorías sobre el desarrollo podemos apreciar al menos dos elementos nacidos ya con la Modernidad. El primero es la idea de universalidad, elevándola a menudo en importancia por encima de las particularidades locales. Esta idea se puede apreciar bien en el siguiente ejemplo. Cuando, acabada la Segunda Guerra Mundial se inició el periodo de la reconstrucción y se empezaron de proponer líneas a seguir por los países, el nivel de interconexión que existía ya entre ellos provocó que estas directrices se pensasen a un nivel supranacional: la vía era aconsejable para todos estados, había un modelo de evolución deseable para todos.
Un segundo elemento clave fue la confianza ciega en el progreso basado en la razón. Así, se concebía al ser humano como superior del resto del mundo. Ello provocó una serie de certezas asumidas como la posición de superioridad respecto a la naturaleza y la capacidad de abastecerse de sus recursos ilimitadamente.
La evolución del debate
Fue en las décadas de los sesenta y los setenta cuando distintas voces, provenientes sobretodo de Latinoamérica, empezaron a poner en duda la visión hasta entonces hegemónica sobre el desarrollo. Este nuevo paradigma, conocido como estructuralismo, puso de relieve que la situación de cada país empobrecido no era una simple cuestión de un atraso natural, sino que la pobreza sufrida por estos era consecuencia del avance logrado por parte de los países más ricos. Las diferencias existentes pues, estaban presentes a nivel mundial y no solo a nivel interno; en pocas palabras, existía un dualismo a nivel global.
Un paso sucesivo en este ámbito fue el enfoque de la dependencia, que denunció las estructuras comerciales y económicas a nivel mundial como desfavorables para los países más pobres, que quienes padecían una situación de dominación. Es conveniente subrayar que hasta ahí ningún enfoque dudaba de la necesidad de “desarrollarse”, asumiendo el desarrollo como avances en términos económicos. Así pues, las diferencias principales se encontraban más en el camino que no en el punto de destino (Sutcliffe, 1995).
En la década de los setenta llegaría el Giro Social, una perspectiva que abría una nueva dimensión en el debate con la siguiente pregunta: “¿Qué tipo de crecimiento?”. Este conjunto de nuevos enfoques ponía énfasis en la vertiente humana de las consecuencias del desarrollo para denunciar los fracasos y carencias de este. La relación automática entre crecimiento económico y aumento del bienestar empezaba a romperse y aparecía en escena la cuestión medioambiental.
Tres referencias ineludibles de esta nueva visión fueron Los Límites del crecimiento (Meadows, 1972), en donde se alertaba de la imposibilidad de un crecimiento material infinito; Ajuste con rostro humano (UNICEF, 1987), que puso de manifiesto las carencias de los planes de ajuste aplicados por el Banco Mundial y el FMI; y por último el Informe Brundtland (Comisión Mundial del Medio Ambiente y el Desarrollo, 1987), en donde se propuso por primera vez el desarrollo sostenible como vía para el progreso y garantizar a la vez los recursos naturales. En la práctica, todo ello se reflejó en distintas propuestas como la redistribución con crecimiento, el enfoque Basic Needs y la nueva corriente política del 3r Mundo: El Nuevo Orden Económico Mundial.
Fue ya en los años noventa cuando A. Sen se convirtió, con el enfoque de desarrollo humano centrado en las libertades y las capacidades, en la principal referencia en este campo. La aportación de Sen se basó en poner en el centro de atención al sujeto humano y sus opciones reales de mejorar sus condiciones de vida.
El debate actual
El debate actual en el que se centra este trabajo tiene algo de novedoso y es que se llega a plantear rigurosamente y por primera vez en el mundo académico, el propio rechazo al término de desarrollo en sí mismo. Contra esta posición se formula una corriente que defiende la redefinición profunda del concepto de desarrollo. Se enfrentan pues la visión de una “alternativa al desarrollo” con un posible “desarrollo alternativo”.
Antes de ver sus diferencias, es necesario señalar sus puntos comunes. Ambos pensamientos comparten un rechazo absoluto al desarrollo entendido exclusivamente como aumento y acumulación de capital económico, representado en el crecimiento del Producto Interior Bruto de un país. Asimismo, también lamentan los procesos de empobrecimiento sufridos por los países más pobres y hechos en nombre del progreso. Por otra parte, los dos tienen en cuenta la limitación de los recursos naturales y por ende la necesidad de adaptar las actividades humanas a los ciclos naturales.
Quienes defienden una reorientación de la noción de desarrollo creen que se debería dotar el concepto de unas características concretas que pudieran llegar a definir qué bienestar es deseable y cuáles son los problemas globales que lo impiden. Para I. Sachs, lo que hace falta es pues “volver al término desarrollo sin ningún calificativo, a condición, claro está, de redefinirlo en tanto que concepto pluridimensional” (Sachs). Se trataría pues de atribuir a la idea de desarrollo dimensiones ecológicas, sociales y humanas que complementasen a la hasta ahora única protagonista dimensión económica.
Como se ha dicho más arriba, contra esta postura “posibilista” se postula el post-desarrollismo. A pesar de haber cobrado importancia en los últimos años, ya en los años sesenta autores como I. Illich y C. Castoriadis denunciaban el fracaso del desarrollo en el sur de planeta y también se cuestionaban las bases paradigmáticas que daban pie al modelo de desarrollo existente. Otros pensadores actuales como S. Latouche se inspiran en ellos al oponerse a la idea de desarrollo, ya que consideran que no rompe por completo con la lógica de crecimiento y la visión economicista y evolucionista que lo han acompañado desde su nacimiento. Además, el contenido de este concepto se habría convertido en un cajón de sastre en donde se han querido incluir prácticas muy diversas, muchas veces como mero maquillaje empresarial o institucional (Latouche 2008).
En este punto conviene recordar brevemente que existen otras ramas que difieren de las visiones aquí expuestas pero que pueden ser confundidas por la radicalidad de sus críticas al concepto de desarrollo. Es el caso del primitivismo que, englobado en el enfoque antidesarrollista, defiende una oposición frontal a toda industrialización. El valenciano Miquel Amorós es uno de los principales divulgadores de este enfoque.
¿Y ahora qué?
Presentadas las diferencias entre la perspectiva de la redefinición y la post-desarrollista, es el momento de presentar algunas ideas y lanzar propuestas que puedan servir a la evolución del debate.
Una primera apreciación ya hecha por otros autores es que las críticas post-desarrollistas se fijan solamente en los fracasos prácticos hechos en nombre del desarrollo y lo extrapolan a lo general. A mi entender, el uso de un concepto para cometer atrocidades no implica que el concepto en sí se vea alterado. Piénsese por ejemplo en las tristes crueldades llevadas a cabo en nombre de la libertad y la democracia. Lo que es ineludible es que la ligereza y vanidad con que es usado el término desarrollo hoy en día requiere, en cualquier caso, de una acotación del contenido que permita discernir con agilidad y claridad a la vez lo que no entraría dentro de ese concepto. Como ineludible es también el poder de construcción del discurso oficial necesario para que esa reorientación del concepto calase hondo en la opinión pública. Se trataría pues, de ganar lo que P. Bourdieu llama la “lucha simbólica”, en referencia a la lucha por la definición del significado de las palabras.
En cuanto a la acotación del contenido del concepto de desarrollo, nos encontramos ya de entrada dos aspectos muy importantes. La primera, de sobras conocida, es el tema de los indicadores. Porqué una vez superada y aceptada ya la incapacidad del PIB para medir cuál es el bienestar que hay en un área del planeta, se nos plantean un sinfín de nuevos indicadores más o menos parciales y manejables. Hablamos del Índice de Desarrollo Humano, el Índice de Calidad de Vida, la Huella Ecológica, el Índice de Libertad… En este sentido, es interesante conocer el trabajo realizado por una comisión liderada por J. Stiglitz, A. Sen y Jean-Paul Fitoussi, creada el 2008 para analizar los límites del PIB y estudiar otros indicadores alternativos referidos a las variables económicas y al progreso social. Las conclusiones de la comisión aconsejaban suplir las carencias del PIB como indicador del bienestar a través de la creación de nuevos instrumentos y la consideración de otras variables. Por otra parte, concluyeron que no habían logrado crear un nuevo indicador multidimensional que proporcionase suficiente información sobre el bienestar real de la población de una zona. Ello es importante porque pone de relieve la inutilidad de aferrarse a un solo índice para saber cuál es el nivel de desarrollo de un país.
Un segundo aspecto problemático sobre aquello que se debería incluir en la reformulación del concepto, y que no siempre ha recibido la atención merecida, es el de los marcos económico-políticos que pueden hacer posible tal desarrollo. En realidad, se trataría de averiguar qué marcos son, por definición, incompatibles con este modelo de desarrollo. A modo de ejemplo, si se concluyese que el desarrollo pasa por la disminución del impacto destructivo actual en el medio ambiente, no tendría ninguna lógica operar en un sistema económico que requiriese de una industrialización siempre mayor. Como tampoco sería lógico aceptar un sistema político institucional no democrático a la vez que se propone la participación activa de la ciudadanía como parte del desarrollo. En resumen pues, una acotación importante sería aclarar, más allá de los factores concretos, qué marcos económico-políticos pueden ser incongruentes con el desarrollo.
Otro aspecto a tener en cuenta es si por desarrollo entendemos un estadio, un proceso o ambas cosas. Las dos primeras posibilidades (y la tercera por consecuencia lógica) tienen algunos riesgos que hay que señalar. En el primer caso, si se ve el desarrollo como un estadio se está definiendo implícitamente un modelo ideal, al que todos deberían llegar. Ello anularía cualquier intento de desarrollo autóctono y propio del lugar, y también la suma de una diversidad de progresos posibles. Además, conceptualizado de esta forma, se aceptaría tácitamente la existencia de un subdesarrollo, algo que se pretende evitar desde el enfoque “redefinicionista”. La segundo forma de entender el desarrollo, es decir, como proceso, implica de alguna forma la deseabilidad y hasta necesidad de una transformación, un cambio. ¿Pero hasta cuándo? Y ¿siempre válido del mismo modo y en todos los lugares? He aquí el peligro de entenderlo de esta forma.
Por otra parte, y siguiendo la línea del rechazo de algunos valores heredados de la Modernidad, creo que cualquier reformulación de la idea de desarrollo debería resaltar la importancia que tiene nuestra forma de comprender el mundo y de interaccionar con él, ya que nuestra mentalidad condiciona todos los proyectos y acciones que realizamos. En palabras del filósofo J. Pigem, “necesitamos algo más que avances tecnológicos y económicos: es necesario transformar nuestra relación con la naturaleza, con los demás y con nosotros mismos” (Pigem, 2011).
Por último, y yendo más allá de las consideraciones puntuales realizas en los párrafos anteriores, no hay que olvidar la naturaleza del debate en sí misma. Y es que existe el riesgo, como en otros muchos terrenos, de que este debate se convierta en una discusión estrictamente terminológica entorno a la palabra desarrollo, lo que podría llevar a un peligroso alejamiento de la realidad y a un estancamiento improductivo. Es por eso que, en paralelo a la evolución del conocimiento y la confrontación de ideas, hace falta fortalecer las posiciones comunes que comparten las dos líneas planteadas en este texto que, como hemos visto antes, son importantes. Además, sería útil también analizar y tener muy presentes las iniciativas y prácticas que se están dando en esta línea y en muchas partes, de las que seguramente ambas posiciones no difieren tanto como lo puedan hacer en el plano teórico.
Y es que no se puede olvidar que el objetivo principal ha de seguir siendo mejorar el bienestar de las personas en la actualidad, ya que desgraciadamente son muchas las que hoy lo necesitan. Y con urgencia.
Bibliografía
– Latouche, S. 2008, La apuesta por el decrecimiento. Icaria.
– Pigem, J. 2011, GPS (global personal social), Kairós.
– Sachs, I. Tiers-Monde, n.173, extraído de La apuesta por el decrecimiento, p.116 (Latouche, 2008).
– Sutcliffe, B. 1995, Desarrollo frente a ecología, Ecología Política.
– Unceta, K. 2009, Desarrollo, Subdesarrollo, Maldesarrollo y Post-desarrollo, Carta Latinoamericana.
– Commission on the Measurement of Economic Performance and Social Progress, www.stiglitz-sen-fitoussi.fr, última entrada 14/12/2011.
Per què no decreixem?
Aquest escrit pretén respondre a la pregunta que dóna nom al títol, no de manera retòrica, sinó amb la intenció d’assenyalar i superar el que, fins ara, ha impedit que el decreixement sigui una conducta molt més estesa. Concretament, es vol desmuntar aquells mites o errors de concepció que dificulten creure i dur a terme pràctiques decreixentistes.
Abans de començar, caldria aclarir alguns conceptes que ens serviran per al desenvolupament posterior dels raonaments. En primer lloc, és clar que el Decreixement apareix com una crítica directa al “paradigma del creixement”. Crítica que es resumeix en una oposició a un model de societat que persegueix com a objectiu final el creixement (de riquesa, de poder, de beneficis…) per sí mateix.
Tot i que el decreixement proposi un tipus de societat més sana i desitjable per a tothom, existeixen enemics directes a què aquesta societat esdevingui una realitat. Però el propòsit d’aquest escrit no és assenyalar les “forces del mal”, sinó argumentar teòricament i de cara als possibles simpatitzants amb aquesta filosofia que, no només és necessari, sinó que és possible i desitjable decréixer.
La principal reticència al decreixement neix de la pròpia expressió. I és que el propi terme “De-Creixement” ens pot portar a pensar en una proposta de disminució per disminució i de rebuig a qualsevol creixement. No és gens estrany, de fet, que un dels màxims difusors d’aquesta teoria, Serge Latouche, ens adverteixi que “decreixement no és el terme simètric de creixement sinó un eslògan polític amb implicacions teòriques”. El que vol dir Latouche és que per decreixement hem d’entendre abandonar el dogma del creixement com a guia de la societat. En altres paraules, no es rebutjar qualsevol creixement, sinó rebutjar que, allò que a voltes pugui ser un objectiu instrumental vàlid, s’acabi convertint, com passa actualment, en un objectiu final absolut i el que és més greu, no qüestionat.
És lògic pensar que allò que ha de perseguir la humanitat és el benestar propi i en conseqüència de l’entorn on viu. Per a aconseguir-ho, cal que es donin una sèrie de condicions i decidir quines actuacions són millors. Però de cap manera la via o, millor dit, una de les possibles vies per arribar a aquest benestar pot convertir-se en la finalitat en sí mateixa.
La segona crítica al decreixement, també molt estesa, és filla de l’error de comprensió que s’ha exposat més amunt. És molt comú trobar opinions que equiparen el decreixement amb el “retornar a les cavernes”. Opinions que donen per suposat que decréixer és equivalent a tornar enrere en tots els sentits. Aquesta visió és fruit d’una aproximació molt poc rigorosa però malauradament força habitual i podria tenir l’arrel en la nostra manera d’entendre el món i la història en general.
Segurament, la concepció més compartida de la història de la humanitat és la d’una evolució i linealitat cap a una situació sempre millor, on la modernitat i la industrialització que l’han acompanyada han jugat un paper molt important. Aquesta idea conté un risc implícit i és pensar que tota innovació és favorable als interessos de la humanitat i per tant desitjable, perquè se’n pot derivar que un retorn a formes de viure que no han viscut tots aquests canvis és sinònim de retrocés.
El decreixement per contra, ens proposa aturar-nos per pensar i reflexionar sobre aquells bons hàbits que, tot i ser saludables, estan sent oblidats; i també entendre quin camí estem seguint com a societat i per què. Una de les bases del decreixement és doncs revalorar. Només canviant la nostra manera d’aproximar-nos i d’entendre el món podem transformar la nostra conducta i així capgirar profundament les nostres accions quotidianes. Cal puntualitzar que en cap cas existeixen uns valors únics amb els quals “decréixer”, sinó que aquests han de dependre de cada context i, en tot cas, hauríen de preveure un respecte més gran per a l’entorn i per a nosaltres mateixos.
El tercer gran error es podria resumir amb la següent anècdota real: un grup de joves ha decidit fer una formació sobre el decreixement. Acabada la presentació, una noia aixeca la mà i explica que “tot està molt bé, però si sóc jo sola qui varia la meva actitud i la resta de ciutadans continua amb el seu model de vida, al final no servieix de res”.
Aquest escepticisme és, en part, comprensible. Fenòmens com la desforestació o el canvi climàtic no s’invertiran tan sols amb l’acció d’una persona. Però la crítica conté un altre un error en sí mateixa, i és concebre el decréixer com a un sacrifici. Crec que aquest és un dels àmbits on, col·loquialment parlant, es lliura la batalla més important. És absolutament necessari entendre que decréixer no és renunciar, sinó aprendre a donar valor i estimar certes vivències, a viure en sobrietat, a prescindir d’algunes necessitats artificials i innecessàries que no ens afavoreixen ni a nosaltres ni al medi on vivim. Si no acceptem que decréixer ens fa més feliços, estem condemnats a haver de ser o màrtirs o pecadors.
Tornem per un moment a la noia de la pregunta i imaginem que el dia següent ha d’anar a comprar verdura. Pot, com sempre, anar al gran supermercat del poble del costat, on podrà adquirir moltes verdures a preus baixos. Agafarà el cotxe de bon matí, farà la cua pertinent a l’entrada del poble i un cop al gran supermercat comprarà una verdura embolicada amb plàstic que no té gust a verdura i pagarà a una caixera amb un sou baix que ni coneix. Però la noia podria decidir també d’agafar la bicicleta i acostar-se a una masia propera. Allí un pagès li vendria, mentre fan petar la xerrada, les hortalisses que ell mateix ha cultivat, sense enverinar-les amb químics per tal d’augmentar la productivitat de la seva collita.
La noia no només hauria contribuït a disminuir la seva petjada ecològica, sinó que hauria gaudit d’un passeig per la natura (estalviant-se les cues a la carretera), d’una conversa amb un dels tants savis oblidats i, en definitiva, d’una verdura més sana i gustosa.
Conclusions
El primer que hauríem d’adonar-nos és que el decreixement, a part de ser desitjable, és possible. El problema avui no és tant que sigui una minoria de la població la que és activa en aquest àmbit, sinó que no s’hagi sabut explicar prou bé a la resta de població. Tinc el convenciment que la població afí és molt més gran del què pensem, per això el que cal és un treball de difusió i conscienciació que sigui l’adient, desmentint els mites exposats en aquest treball.
D’altra banda, una de les virtuts del decreixement és que se surt, i en certa manera supera, molts dels cleavages fins ara existents (esquerra-dreta, nacionalista-no nacionalista…). Això fa que el potencial de gent que s’hi pugui interessar i compartir idees sigui molt més gran.
En definitiva, si no decreixem és perquè encara queda un llarg camí de sensibilització per recórrer. Però serà imprescindible que aquesta sensibilització es faci de manera adequada i informada, tenint sempre present que, malgrat aquest canvi neixi d’una necessitat, es tracta d’una transformació desitjable cap a una felicitat més gran.
Reflexions Pausades 