Pàgina d'inici » Posts tagged 'lucha contra la pobreza'
Tag Archives: lucha contra la pobreza
De la caritat a la solidaritat
Yago Calbet
La situació de pobresa actual ha fet més visibles les pràctiques d’ajuda a les persones que més ho necessiten, unes pràctiques que difereixen en la visió en la qual s’emmarquen. La meva intenció és posar de relleu la importància d’aquests marcs a l’hora d’actuar. Per això, analitzaré dos grans models: la caritat i la solidaritat.
La caritat…
La caritat fa referència a cobrir necessitats d’algunes persones per tal d’ajudar-les de manera immediata. Així, l’acció consisteix en regalar un bé (menjar, roba, diners…) a qui ho necessita sense que hi hagi un retorn directe. Per tant, l’objectiu és cobrir urgentment les mancances bàsiques que sofreix part de la ciutadania. Els exemples més coneguts d’aquest tipus d’entitats assistencialistes són Càritas i els Bancs d’Aliments.
És innegable que, en bona part, aquest tipus d’ajuda neix de la bona voluntat de molta ciutadania que decideix destinar temps i esforços en evitar que conciutadans seus pateixin gana o fred. Així doncs, es podria considerar una acció totalment lloable i desitjable, i encara més amb l’augment actual de persones que es troben per sota del llindar de la pobresa.
… té limitacions
Malgrat tot, la caritat no contempla certs aspectes elementals per a la resolució definitiva de la problemàtica que pretén resoldre. Per definició, crec que té almenys dues limitacions prou rellevants: l’estigmatització i l’absència de qüestionament[1].
Què passa quan algú s’ha d’adreçar a una entitat benèfica perquè necessita aliments bàsics? O, encara més, quan aquesta persona ha de fer hores de cua al carrer davant l’atenta mirada dels seus veïns i veïnes? Els resultats a nivell personal poden ser diversos, però l’efecte general és una estigmatització dels receptors d’ajuda. Aquest fenomen, que pot semblar menor, és un dels factors que més influeix en la baixa autoestima de les persones i, en conseqüència, en les expectatives de vida[2].
El segon element de qualsevol activitat caritativa és una absència general de qüestionament de la situació de les persones amb dificultats. El receptor arriba al centre, se li dóna aliment i marxa. És evident que és un dret universal i no s’hauria de discriminar a l’hora de cobrir-lo. Això no implica, però, que no s’hagi de conèixer i combatre la situació d’injustícia que viuen les persones afectades. En un exemple prou il·lustratiu, si una associació atén contínuament persones amb cremades, fóra sensat aixecar el cap i preocupar-se també d’apagar l’incendi que està ferint les víctimes.
El fet de no qüestionar l’origen de la situació de pobresa permet, al mateix temps, que es donin dos tipus de dinàmiques perverses. La primera és la cronificació de la pròpia situació. En altres paraules, que una situació de pobresa -que hauria de ser una excepció en un estat del benestar- es converteixi en la norma perquè ja hi ha “algú” que s’encarrega d’aquesta gent. De fet, una beneficència generalitzada podria arribar a ser funcional per un sistema injust, ja que serien alguns agents privats els qui s’encarregarien de solucionar situacions de pobresa generades per altres. La segona dinàmica perversa és l’ús interessat de donacions per tal de fer un rentat d’imatge de grans empreses. No deixa de ser paradoxal que La Marató contra la Pobresa de Tv3 fos patrocinada per Abertis, Caixabank i Gas Natural; unes empreses que destaquen per tributar en paradisos fiscals i desnonar centenars de famílies i finançar armament.
La solidaritat…
Les accions de solidaritat superen en bona mesura les limitacions de la caritat. He identificat quatre aspectes que fan que, al meu entendre, la solidaritat representi un model més just, efectiu i coherent. Perquè l’exposició d’aquests factors sigui més entenedora, he fet servir exemples pràctics d’una mateixa organització que, per a mi, simbolitza molt bé aquest model: la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
El primer aspecte és la voluntat de transformar la situació ja que existeix un qüestionament i anàlisi de les causes que han provocat les mancances en determinats col·lectius. Aquesta postura porta inevitablement a exercir una incidència política per prevenir i capgirar una realitat que es considera injusta. En el cas de la PAH, un bon exemple és la ILP que demanava una moratòria de desnonaments, la dació en pagament i la reconversió d’hipoteques en lloguer social.
Un altre aspecte o virtut de la solidaritat és que empodera i fa que la pròpia persona sigui protagonista del seu canvi. És a dir, que busca un paper actiu de la persona que necessita cobrir algunes necessitats. En aquest sentit, els diferents grups locals de la PAH tracten d’assessorar i formar les persones perquè entenguin millor la situació legal i contractual en la qual es troben i, d’altra banda, perquè els afectats prenguin consciència de la injusta situació que han patit.
La tercera característica és que una acció solidària tracta de socialitzar el problema. Es busca que un problema entès o sentit com a individual es comparteixi per tal de socialitzar-lo i transformar-lo en un problema polític que afronta la societat. És la famosa frase de “allò personal és polític”[3]. Com ho efectua la PAH? Doncs senzillament creant assemblees obertes i organitzant accions de protesta en grup, que tracten de recolzar casos individuals sense oblidar de reclamar una solució general tot fent-se visibles a la societat.
Per últim, una acció solidària també pot cobrir necessitats bàsiques (l’element que més defineix la caritat) al mateix temps que denuncia una injustícia. Segurament, l’exemple més clar de la PAH és la seva Obra Social, que consisteix en ocupar pisos abandonats que són propietat de bancs i destinar-los a famílies que s’han quedat sense casa a causa d’un desnonament.
… és un bon camí
Els dos models que s’han descrit no són pas “purs” en la realitat i, per això, existeixen moltes accions que no es poden qualificar com a absolutament caritatives o solidàries. De fet, la meva intenció tampoc és establir una classificació per a jutjar com a bones o dolentes les diferents activitats que es duen a terme. Allò que intento i convido a tothom a fer és valorar positivament els quatre aspectes de la solidaritat (transformació, empoderament, socialització del problema i cobriment de necessitats) i concebre’ls com a eines que poden millorar la multitud d’accions que es desenvolupen arreu.
La reflexió d’aquest article, que podria semblar excessivament teòrica, té una rellevància crucial en el moment actual. El 48% de les entitats del Tercer Sector Social han reduït el seu finançament públic en els darrers 3 anys i, al mateix temps, les necessitats que han de cobrir a la societat continuen creixent[4]. Així doncs, el model que adoptin aquestes entitats i la resta d’organitzacions a partir d’ara marcarà si l’acció contra la pobresa esdevé més justa, efectiva i coherent.
[1] Vull ressaltar que en cap cas pretenc acusar al conjunt del voluntariat caritatiu de base d’actuar amb malesa o sense responsabilitat.
[2] Per a més informació, llegir “Per què se sosté la desigualtat?”.
[3] Frase entonada per l’activista feminista Kate Millet l’any 1970.
[4] Anuari 2013 del Tercer Sector Social de Catalunya.
Progressem fiscalment?
Yago Calbet
Durant les darreres setmanes, noves publicacions alerten d’un augment de la pobresa[1] i la desigualtat a casa nostra[2]. Davant d’aquesta problemàtica social creixent, entitats socials i ONGs han reclamat una fiscalitat més redistributiva per a mitigar el problema. En altres paraules, demanen als governs que facin pagar més impostos als qui més tenen i que es prioritzi la despesa social. Les seves reclamacions es reforcen amb la preocupació i/o indignació de la societat enfront l’exagerada desigualtat econòmica que existeix a l’estat i la impressió que les persones riques haurien de pagar més impostos[3].
Tanmateix, les polítiques públiques a nivell català i espanyol han seguit una tendència contrària, amb importants retallades als serveis socials i una fiscalitat que beneficia a qui més riquesa acumula[4]. Allò que em resulta interessant d’analitzar són les raons per les quals no es produeix un canvi en la política fiscal. 
El primer element és com han afrontat els governs aquesta situació. Bàsicament, argumenten que la reducció de la despesa social està causada per la crisi econòmica existent. En aquest sentit, és molt interessant l’evolució que s’ha produït en el discurs públic dels governants, especialment a Catalunya. A l’inici del mandat, les retallades les emmarcaven en una transformació cap a un model amb menys pes del sector públic i una promoció de l’àmbit privat i mercantil. El govern català defensava públicament un model de liberalisme econòmic que implicava aquestes retallades.
Amb el pas del temps però, el discurs ha derivat cap a una justificació per “necessitat”. És el que Margaret Tatcher va popularitzar els anys vuitanta com a Doctrina TINA (There Is No Alternative); precisament per a defensar polítiques molt similars. La idea bàsica és que el govern només pot actuar d’aquesta manera i que no existeix cap altra via que pugui millorar la situació. Els avantatges d’aquesta posició o doctrina són que, d’una banda, s’evita el debat públic sobre el model d’estat de benestar i, de l’altra, s’atribueix la responsabilitat de les retallades a factors externs (crisi econòmica, dèficit fiscal…). La perversitat d’aquest comportament però, es troba en obviar les nombroses propostes concretes per reduir la pobresa extrema i la desigualtat, que les mateixes entitats socials i diversos partits polítics han posat damunt la taula.
El segon element pel qual crec que no s’esdevé un canvi fiscal és la mala imatge que es té dels impostos a la nostra societat. Una mostra prou il·lustrativa d’això és que cap partit majoritari s’atreveix a defensar-los i s’arriba a l’extrem d’afirmar que “baixar impostos és d’esquerres”[5].
El passat 20 d’octubre la campanya Pobresa Zero, que agrupa 4.200 organitzacions catalanes, publicava el document Una fiscalitat injusta que ens empobreix. El document presentava propostes molt interessants, però la reflexió per a mi més important és la que ocupa el primer punt: el valor social dels impostos. Es tracta, sens dubte, d’un punt clau en el canvi fiscal. Els governants actuals, calculen minuciosament l’efecte de les seves polítiques en l’opinió pública. Per això, un tema poc popular com la redistribució impositiva –que pot suposar augments per a alguns sectors– difícilment s’aplicarà si la ciutadania no valora prou la importància dels impostos per al funcionament social.
En aquest punt, em permeto fer un xic de pedagogia bàsica. Abans de tot cal recordar amb tres apunts quina és la raó de ser dels impostos. Primer de tot, i des d’un punt de vista ètic, els impostos serveixen per a garantir la igualtat d’oportunitats. El fet que tothom pugui estudiar, menjar i gaudir de bona salut independentment de la seva renda o la riquesa de la seva família em sembla un principi de justícia elemental que s’aconsegueix amb una redistribució de la riquesa.
Des d’un punt de vista pragmàtic, hi ha dos factors a subratllar. El primer és que una redistribució permet disminuir la desigualtat. Com ja he destacat en entrades anteriors, l’estudi Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva demostrà que una societat menys desigual és beneficiosa per a tothom en molts àmbits diversos. Per tant, des d’un interès purament egoista, una règim fiscal just pot beneficiar a tothom. El segon factor pragmàtic és que gràcies als impostos se sostenen infraestructures imprescindibles per a la vida en comunitat, l’activitat econòmica i els serveis bàsics de tota la població.
La inversió en mitjans de transport, els agents de l’ordre, actuacions en emergències, el sistema judicial… tots són possibles avui gràcies a l’esforç fiscal que ha fet la població. Però el que es reclama per a una societat amb menys pobresa i desigualtat no és només que hi hagi impostos, sinó que hi hagi un sistema fiscal progressiu. Això significa que el percentatge a pagar en persones i empreses sigui major quan més riquesa tinguin. La raó és que tothom hauria de fer un esforç proporcional. Si la persona més pobra i la més rica haguessin de pagar el mateix percentatge (un 35% d’IRPF, per exemple), significaria un esforç proporcional més elevat per la persona pobra que per la rica.
En aquest sentit, també és important recalcar que els més equitatius són els impostos directes (IRPF o patrimoni), que graven segons renda i patrimoni; que no els indirectes (IVA), que graven el consum d’un bé i per tant no distingeixen segons l’esforç que suposa per la persona que ho compra.
En definitiva, per a superar la situació de pobresa extrema i desigualtat seria desitjable una millor redistribució de la riquesa i, per tant, fer visibles propostes viables per a aconseguir un sistema fiscal més progressiu. Malgrat tot, perquè es puguin aplicar aquestes polítiques resultarà imprescindible una tasca de conscienciació perquè es torni a valorar la funció elemental que tenen els impostos.
Notes
[1] L’Idescat va anunciar que la taxa de pobresa havia augmentat fins a un 19,8% l’any 2013, amb un efecte especialment potent entre els menors de 16 anys.
[2] Les 20 fortunes espanyoles més grans van augmentar la seva riquesa en 15.400 milions de dòlars el darrer any i l’1% més ric de l’Estat posseeix el mateix que el 70% de la població. (font: Intermón Oxfam)
[3] Enquesta ciutadana publicada per Intermón Oxfam, novembre 2013.
[4] La nova política fiscal del govern central preveu una reducció en les rendes més altes i una disminució de la progressivitat. A nivell català, l’eliminació de l’impost de successions i donacions ha reduït en 600 milions d’euros la recaptació impositiva. Per últim, ambdues administracions han reduït en milers de milions la despesa social.
[5] Declaracions de Zapatero en una entrevista amb El País l’any 2003.
Hisenda som tots?
¿Tiene un euro contra la pobreza?
El siguiente texto es un diálogo entre dos ciudadanos que, a raíz de un encuentro casual, inician un apasionante diálogo sobre la lucha contra la pobreza. En el debate, las dos personas muestran sus opiniones sobre las mejores vías de acabar con la pobreza y también sobre la legitimidad y los límites de las acciones que comparten este objetivo.
El asistencialismo versus solidaridad, el vencer versus el convencer y la justificación del uso de la fuerza son algunas de las discusiones que entablan en su conversación. A pesar de que cada personaje defienda su posición, la intención final del texto no es convencer al lector de ninguna opinión concreta, sino de aportar herramientas que permitan una visión más amplia y plural, así como hacer notar algunas contradicciones del debate entorno a la pobreza y la desigualdad.
Jordi- Buenos días. ¿Tiene un euro contra la pobreza?
Eukene- ¿Disculpe?
J – Sí, mire, somos la organización Acabemos con la pobreza y estamos pidiendo ayuda a los ciudadanos para proporcionar alimento y un techo a las personas que más están sufriendo esta crisis. Por eso le pedimos sólo un euro.
E – Ah, está bien… Mire, lo siento, pero no confío en estas cosas. No porque no me crea que usted vaya a destinar mi euro a lo que dice. Pero darle un poco de pan a un pobre no saca esta persona de su situación. En todo caso haría falta es algo transformador…
J – Tiene razón, un euro suyo sólo menguará el hambre de alguien durante algunas horas, pero si primero usted, luego ese otro, después el de más allá, y así sucesivamente todos colaboramos, finalmente la persona podrá sobrevivir. Sabemos que existen problemas de sistema, de estructuras, etcétera. Pero si hoy, delante suyo, hay una persona que está hambrienta, ¿cómo puede negarse a ayudarla si tiene los medios para hacerlo?
E – Me negaría porque no estoy nada de acuerdo en este modo de actuar. Por supuesto, podré ayudarla momentáneamente; pero esta vía exclusivamente asistencial, calmará nuestra consciencia pero puede estigmatizar a las personas necesitadas. He oído gente que incluso llega a culparlas de su situación como mecanismo para evadir la incomodidad que les supone aceptar que haya tal nivel de pobreza en nuestra sociedad. Mientras tanto, todos olvidamos las causas que han llevado a miles de personas a no tener un techo bajo el que dormir.
J – De acuerdo, tiene razón, en la teoría. Su ideología es coherente. Pero hablemos ahora de la práctica. Se trata de la dignidad de estas personas. Mientras discutimos sobre estrategias y proyectos a largo plazo, podríamos haber ayudado ya a muchos. Y los resultados importan. Un pensador australiano, Peter Singer, asegura que si cada uno diésemos el 10% de nuestros ingresos a la causa, se podría acabar con la pobreza.
E – Mi respuesta es ¿Y qué hacemos con el 90% restante? Porque en realidad, cada vez más nuestras acciones y modos de vida están ligados a la situación de muchas otras personas. Si le doy ahora un euro, y los nueve que me sobran los dedico a especular con la vivienda, ¿estaré luchando con la pobreza? ¿No sería como dar un vaso de agua para apagar un fuego que yo mismo estoy avivando con otros vasos… de gasolina? Más que asistencialismo, es necesaria la solidaridad que nos una como iguales. De hecho, el asistencialismo viene promovido desde el propio sistema.
J – ¿Me puede dar algún ejemplo?
E –Sí, hace unos meses se celebró en Catalunya una “Maratón contra la pobreza”, en la cual ciudadanos anónimos aportaban dinero para apoyar proyectos contra la pobreza y la exclusión.
J – No me parece una mala idea…
E – …si no fuera porque está caridad se promovió desde las mismas instituciones oficiales que han recortado las ayudas más básicas. Y no solamente esto; las empresas patrocinadoras, que aprovecharon para hacerse una buena publicidad durante en aquella jornada, tuvieron unos beneficios 9.300 millones de euros en 2011. La caridad finalmente recaptada en la Maratón fue del 0,04% respecto estos beneficios. Son muy listos y saben como hacerlo para mantenerse en el poder.
J – ¿Quiénes?
E – Ellos. Políticos y banqueros.
J – Creo sinceramente que se simplifica demasiado al clasificar la población entre ellos, los malos, y nosotros, los buenos. Sin lugar a dudas, hay causantes de la crisis y personas excesivamente ricas. Pero si queremos superar nuestros problemas como sociedad en conjunto, habrá que convencer a todo el mundo de que una sociedad sin pobreza y con muy poca desigualdad es mejor para todos, además de moralmente superior.
E – Encuentro muy ingenuo este planteamiento. Un importante ejecutivo es indiferente a la moral. Por eso, para lograr una sociedad sin pobreza y poca desigualdad habrá que forzar al ejecutivo para que dé lo que acumula a quienes lo necesitan. Lo siento, pero me resigno a tratar sólo de convencer, hoy quiero vencer, vencerles, con la fuerza si hace falta. Sobran los ejemplos en que una lucha muy combativa ha dado resultados. La situación es injusta y nuestra pasividad nos hace cómplices.
J – Me gustaría decirle varias cosas. En primer lugar, nunca se debería negarse a tratar de informar a la persona poderosa, dando por supuesto su maldad de antemano. En segundo lugar, a los poderosos se les podría forzar legítimamente simplemente con leyes más justas que favorecieran la redistribución entre la población. Por último, no se puede caer en el error de pensar que no actuar por la fuerza o violentamente es sinónimo de pasividad. Existen multitud de formas de lucha no violentas como el boicot, la desobediencia civil, el sabotaje… con también importantes resultados históricos.
E – Al principio me decía cuan importante son los resultados. Usando su propio principio, le diré que hoy las leyes hechas por los mismos políticos poderosos, que están supeditados al poder económico. Son ellos lo que emplean la fuerza para aplicar sus medidas que polarizan la sociedad entre pobres y ricos. ¿Podemos esperar cambiar las cosas con los mecanismos que ellos proponen? ¿Si fueran estos mecanismos fuesen efectivos para la transformación, cree que permitirían que existiesen?
J – Como le explicaba, existen medios no-violentos para presionar. En cualquier caso, lanzar una lucha violenta, además de ser rechazable éticamente, no haría más que crear nuevos problemas y conflictos derivados de la represión, la ruptura social, el sufrimiento de personas inocentes…
E – Convendrá conmigo en que hoy existe ya represión, ruptura social y, como no, sufrimiento de muchísimas personas.
J – Por supuesto.
E – Bien, entiendo que una lucha estrictamente violenta no forzaría necesariamente el cambio y añadiría otros costes. Pero estará de acuerdo en que las herramientas pacíficas que usamos hoy no están consiguiendo la transformación deseada.
J – Tiene razón, también pienso que es necesario innovar en las formas de lucha para acumular fuerzas y tener una capacidad de presión real.
E – Exacto, mejorar la movilización social, extender el malestar. Esto mismo que usted dice es lo que hay que hacer.
J – Finalmente parece que nos hayamos puesto de acuerdo en algo… En fin, no le quisiera robar más tiempo; pero le aseguro que pensaré sobre lo que hemos hablado.
E – Yo también, siempre enriquece compartir opiniones con el resto de la gente. Que tenga un buen día. Y por cierto
J – ¿Sí?
E – Aquí tiene su euro.
Reflexions Pausades 