L’Economia del Bé Comú (EBC) és una proposta innovadora i alhora basada en moltes de les reclamacions que els moviments socials demanen des de fa molts anys. La intenció d’aquest article és exposar-ne les idees principals, valorar quins els seus punts forts i també les febleses i els reptes que se li plantegen. En resum, l’EBC es planteja com una opció força esperançadora però que li cal desenvolupar-se per a poder determinar la seva capacitat transformadora.

Què és?

Ras i curt, l’Economia de bé comú” és un nou model econòmic que pretén una transformació cap a una societat més justa i sostenible. La proposta, elaborada des del moviment Attac i amb l’austríac Christian Felber com a principal cara visible, va esdevenir oficialment un moviment l’any 2010 i actualment té presència a Àustria, Alemanya, Itàlia, Suïssa i l’Estat Espanyol.

La seva reflexió principal es formula en tres punts o estadis:

1. Hi ha una contradicció evident entre els valors que regeixen el funcionament econòmic (competència, lideratge…) i els que són desitjables en les relacions humanes (cooperació, confiança…).
2. Les constitucions estatals pregonen uns objectius i es basen en un esperit cívic que no es reflecteixen al model econòmic actual.
3. En conseqüència, cal revertir el mesurament del valor de canvi –monetari-, imperant al sistema actual, per la mesura de la utilitat social dels béns intercanviats. Així, es premiaria l’objectiu final de les relacions d’intercanvi i no simplement el seu mitjà.

De fet, un factor clau de l’EBC és rellevar la competència com a valor que avui és central en les relacions econòmiques. Segons Felber, “la competència estimula el rendiment de les empreses, però provoca danys extremadament greus a la societat i a les relacions entre les persones”[1]. Al seu lloc, s’hauria de premiar la cooperació, ja que no només és un valor més desitjable socialment, sinó que s’ha demostrat ser més natural en l’ésser humà i més eficaç com a mètode[2].

El balanç del bé comú

Fins aquí, hom podria pensar que aquest és un anàlisi sobradament compartit des de fa dècades. De fet, caldria allunyar-se força en el temps per a trobar l’origen de la crítica a un sistema econòmic basat en valors competitius.

Però una de les fortaleses de l’EBC és que proposa deu elements tangibles que permeten concretar aquestes idees. A continuació, s’exposa el que, al meu entendre, és el més rellevant i defineix millor la concreció d’aquest model: el balanç del bé comú.

El raonament és que les empreses es comporten negativament perquè persegueixen de forma compulsiva un objectiu equivocat: balanç financer empresarial. Felber assegura que aquest balanç mesura només l’èxit econòmic i oblida les condicions laborals, el respecte al medi ambient i les externalitats negatives de grans concentracions de poder. Per això, caldria un canvi en el marc d’incentius de les empreses i aconseguir capgirar la situació. De fet, allò que s’elabora no és més que un instrument polític d’incentius.

Aquí és on apareix el balanç del bé comú, un nou balanç empresarial que recull cinc valors molt importants per a la societat: la dignitat humana, la solidaritat, la sostenibilitat ecològica, la justícia social i la participació democràtica i transparència de l’empresa. Amb una sèrie d’indicadors per cada valor, s’avaluaria l’activitat de l’empresa en la seva aportació al bé comú.

https://economiadelbiencomunbcn.wordpress.com/page/8/

Un aspecte especialment important que es busca és potenciar la democratització de les empreses. Això significa fer que les empreses promoguin que els empleats comparteixin responsabilitat, prenguin decisions democràticament, assumeixin riscos conjuntament i reparteixin de forma justa els beneficis del seu esforç.

D’aquesta forma, les empreses que obtinguessin amb un balanç positiu serien recompensades jurídica i tributàriament des de les administracions, i també des dels consumidors amb més demanda. En canvi, i aquelles empreses amb un mal balanç del bé comú –i per tant sense aportar massa al benestar general- serien penalitzades a diferents nivells.

Qüestions per resoldre?

En la lectura de l’”Economia del Bé Comú”, és especialment sorprenent com, a mesura que el lector avança, l’autor va tractant totes aquelles qüestions que resulten bàsiques en la creació d’un nou model econòmic. En altres paraules, crec que la fase de maduresa d’aquest projecte es demostra en el fet que s’aborden un munt de temes importantíssims i pocs aspectes en queden fora.

Una d’aquestes qüestions –per mi essencial- és la contradicció entre màxima llibertat i igualtat d’oportunitats. Es tracta d’un tema no resolt des de la teoria econòmica liberal i que, tanmateix, representa l’arrel dels grans problemes de desigualtat i manca de democràcia actuals. Tal com argumenta Felber, la llibertat d’acumular béns il·limitadament condueix a una concentració de poder tan gran que pot acabar superant el poder polític i ferir així greument la democràcia. En segon lloc, la lliure herència de grans patrimonis als descendents és quelcom radicalment oposat a la igualtat d’oportunitats (no tothom parteix de la mateixa situació) i ajuda a perpetuar les desigualtats socials (l’èxit i les oportunitats personals depenen de la família d’origen). És amb aquest idea que l’EBC pregona limitar l’ús del benefici financer i limitar també la desigualtat de sous i patrimoni.

La segona qüestió que Felber no deixa escapar és com podríem classificar aquest tipus d’economia. És de subsistència, de regal, de mercat o planificada? Estic segur que molts dels seus lectors han frisat per posar-li alguna de les possibles etiquetes i partir d’aquí jutjar el projecte des d’uns esquemes preconcebuts. En aquest punt, sorprèn agradablement com Felber resol aquesta qüestió. La seva resposta és que l’EBC cal qualificar-la com una economia de mercat cooperativa. La raó és que no s’elimina el mercat, però ja no es busca el benefici individual sinó el bé comú, que s’aconsegueix practicant la cooperació. Malgrat tot, l’autor explica que el model promou igualment elements de l’economia de subsistència, de l’economia de regla i de la planificada.

Aquest fet resulta especialment positiu perquè se supera en certa mesura la classificació ortodoxa dels sistemes econòmics i es busca coordinar trets interessants que poden trobar-se en diferents models però que no per això són incompatibles. Dit d’una altra forma, el nom o tipus de model formulat no és tan important com la seva essència i llurs instruments d’actuació.

Febleses i reptes

Com no pot ser d’una altra manera, resulta obligat fer algun comentari crític sobre la proposta de l’EBC. Potser més que crítica, la meva és una posició escèptica respecte a la implantació real d’aquest model.

Una de les virtuts de l’EBC és que exposa i detalla els instruments necessaris (nous balanços i regulacions) per a aconseguir un model econòmic amb valors més justos i, conseqüència, una transformació social. Com s’ha dit anteriorment, el que s’intenta és crear un marc normatiu que premiï certs comportaments desitjables. La meva sensació és que Felber es mostra excessivament confiat en què un canvi de normes es tradueixi en un canvi general en el comportament de les persones i els agents econòmics.

En primer lloc perquè, contràriament a la situació de win-win (benefici per a tothom) que ell augura, existeixen certs sectors socials que perdrien la seva situació actual de privilegi. Em temo molt que aquestes elits reaccionarien feroçment per a evitar aquest canvi i utilitzarien el seu poder per a saltar-se la normativa en cas que s’arribés a aplicar. Es materialitzaria així, un cop més, la superioritat del poder econòmic sobre el polític. En segon lloc, existeix actualment una llarga jurisdicció a nivell internacional en molts àmbits (armamentístic, mediambiental, social…) que pretén igualment un canvi cap a una societat més justa però que en força casos s’ha demostrat inútil en la a l’hora d’aconseguir l’objectiu d’una aplicació generalitzada a causa de les reticències d’alguns països.

Aquesta crítica està lluny de justificar una posició de resignació. El que es pretén és posar l’accent en una qüestió no poc rellevant –les reticències dels poderosos a la seva aplicació- que no queda ben resolta.

Per últim, un dels reptes que es planteja l’EBC crec que és la seva implantació als diferents territoris. Tot i que s’especifiqui que el marc inicial és Europa, la realitat de cada regió fa imprescindible un “aterrament” mesurat que, si es vol assegurar l’èxit, hauria de defugir de receptes generalistes exportades des d’un país que poden tenir molt poc a veure amb la situació concreta d’altres zones geogràfiques. Ja altres moviments han caigut en el mateix error d’exportar receptes pretesament generals i han fracassat en la seva implementació fora de les pròpies fronteres.

En conclusió, considero que l’EBC s’ha consolidat com una alternativa de model creïble i elaborada. I resulta, gràcies a la seva bona formulació, un punt d’esperança per a un canvi futur. A més, el seu incipient arrelament a diversos països europeus és una senyal inequívoca que ja es tracta d’una realitat present. Amb tot, el seu futur desenvolupament acabarà demostrant fins a quin punt és capaç d’implantar-se i superar les possibles febleses i reptes que, ara per ara, segueix tenint per davant.

[1] C. Felber, L’economia del bé comú, Barcelona, 2014.

[2] Aquí Felber cita l’estudi de A. Kohn, No Contest. The Case against Competition. Why we lose in our race to win, Houghton Mifflin Company, Boston/Nova York.