Reflexions Pausades

Pàgina d'inici » Posts tagged 'desigualtat'

Tag Archives: desigualtat

La tolerància mor en el comentari de l’altre

Yago Calbet

De diferències, com de defectes, tots en tenim. I quan aquestes diferències es ressalten neix la discriminació, que tant pot ser positiva com negativa. Quan se li dóna més facilitats a algú a causa d’una diferència en diem discriminació positiva, perquè es busca garantir la igualtat d’oportunitats. Per contra, una discriminació negativa es dóna quan es resten oportunitats a una persona a causa de la seva diferència (d’ètnia, gènere, classe…). Qualsevol discriminació però, té alhora una altra dimensió a part de la de restar o facilitar oportunitats: és el fet de recordar a una persona el seu tret diferencial respecte a la resta.

Pel que fa als atributs físics i d’imatge personal, tots estem d’acord en que no és correcte dir-li a algú “estàs gras com un balena” o bé “el teu abric és tan lleig que fa mal als ulls”. Però, què passa quan es diu “quin bigoti: sembles un modern” o “Ets molt alt! Què menjaves de petit?”. Com que socialment  no està mal vist -perquè no ressaltem característiques considerades negatives1-, ens permetem repetir constantment aquest tipus de comentaris.

En cap moment ens plantegem que la nostra observació estigui malament, però realment estem oblidant l’altra dimensió de qualsevol discriminació negativa: recordar-li contínuament a la persona la seva diferència respecte a la resta. Cal pensar que, quan més evident és el tret diferencial de l’altre, més probablement ha estat objecte de comentaris. A més, això resulta especialment pervers quan s’utilitza aquesta diferència per a bromejar i guanyar-se les rialles de l’entorn.

Aquest tipus de discriminació és especialment roïna quan fa referència a característiques que la persona no ha escollit lliurement i representa, de fet, la llavor perfecta perquè neixi el complexe i s’acabi limitant la llibertat i l’autoestima de la persona2.

Però la discriminació és igualment reprovable encara que la persona hagi escollit aquesta diferència. Posaré alguns exemples reals per a il·lustrar-ho. A un bon amic li encantaven els barrets però un bon dia va decidir no tornar-se’n a posar més. Mai li han deixat d’agradar, però els comentaris repetits i pesats (i no necessariament pejoratius) de tothom van fer que acabés renunciant a posar-se’n. Un altre àmbit és de les persones vegetarianes: la gran dificultat que pateix aquest col·lectiu no és la limitada carta dels restaurants sinó les bromes recurrents fa que l’entorn social per no seguir la dieta majoritària.

En aquest sentit, ser o actuar de forma diferent no dóna cap dret a la resta a fer-hi referència contínuament. De fet, el qüestionament continuat d’aquestes diferències és la base del comportament intolerant. Així doncs, si entenem la tolerància com un valor positiu cal començar acceptant i normalitzant les diferències.

Fa anys, una organització social entonava l’enginyós lema de La discapacitat neix en la mirada de l’altre. En aquest cas, jo ho adaptaré afirmant que La tolerància mor en el comentari de l’altre.


1.En l’actualitat, algunes característiques considerades socialment com negatives són estar gras, ser molt baix…

2.“No em posaré aquest banyador perquè se’m veu grassa”, “em vestiré de ratlles per no semblar tan alt”, “no duré camisa negra perquè no em vegin la caspa”, “no em trauré la samarreta perquè em diran que estic molt prim”, “no em tallaré el cabell perquè no se’m vegin les entrades”. Us sona?

Un pessebre perfecte

Yago Calbet

Barcelona, 20 de desembre. L’ambient nadalenc desborda Passeig de Gràcia. Tot són llums, botigues obertes i un munt de gent amb bosses a les mans. El conjunt forma un fantàstic pessebre vivent. De cop, un cotxe de la Guàrdia Urbana s’atura i en surt un agent, que camina cap a una botiga. Me’l miro, encuriosit. Potser s’interessarà per les condicions dels treballadors de l’establiment, o bé revisarà que els productes que venen estiguin fabricats en condicions dignes.

M’adono que somio despert quan veig la trajectòria que emprèn el policia. No va cap a la botiga, sinó cap a un home que està assegut a terra amb un barret al davant per demanar diners. “Bé -penso- potser l’home està de sort i aquest treballador públic l’ajudarà a aconseguir un lloc on menjar o li indicarà allà on pot passar la nit”. Però el policia fa uns moviments ben estranys que em tornen a despertar del meu segon somni. S’acosta al pidolaire, passa pel costat sense mirar-lo però murmurant alguna cosa. Ho fa un parell de vegades i torna cap al cotxe, que arrenca immediatament i marxa.

L’home que jeia al terra s’aixeca visiblement molest. És el moment d’acostar-s’hi per a preguntar què redimonis ha passat. La seva resposta és tant clara com indignant “M’ha dit que haig de marxar, però jo no estic molestant a ningú! En comptes de perseguir als que roben, ho fan amb mi”. I una última frase tan colpidora i clara que, llegida en qualsevol novel·la, semblaria exagerada “A mi ja em fa prou vergonya demanar diners com perquè a sobre em vinguin a fer fora.”

En aquell moment no sé si allò és legal1, però la veritat és que m’és ben igual. Fa massa temps que la unió entre legalitat i ètica s’ha esquerdat. És llavors quan recordo les reflexions d’Steven Flusty, que, al llegir-les fa anys em semblaven catastrofistes. Flusty afirmava que els espais públics tradicionals se suplanten gradualment per espais privats destinats al consum on, per accedir-hi, cal tenir capacitat de despesa. A més, uns potents mecanismes de controls asseguren que el comerç flueixi constantment i sense cap interferència.

El “sense sostre” no preocupava a ningú. Ni per la part bona ni per la dolenta. No era culpable de res. Ni tan sols el policia devia tenir res contra seu. Segurament, perquè ningú el considerava digne de tenir-li prou consideració positiva o negativa. L’error de la persona era haver-se erigit com un obstacle a l’inalienable dret de la ciutadania a passejar i, sobretot, a comprar tranquil·lament. Sense res que els fes pensar massa.

L’amic pidolaire havia oblidat que per tenir un Nadal perfecte, tant important és mostrar les llums guarnint els carrers com amagar tot allò que pugui trencar-nos l’eufòria nadalenca. Ell no era la figura del pessebre ignorada. Ell era la figura que sobrava.

 

1. L’ordenança de civisme de Barcelona subordina la mendicitat a “el dret que tenen els ciutadans i ciutadanes a transitar per la ciutat de Barcelona sense ser molestats (…), així com l’ús correcte de les vies públiques”. Però l’ordenança indica que només es pot perseguir una mendicitat coactiva i que els agents estan obligats a contactar amb els serveis socials per a ajudar-los.

Progressem fiscalment?

Yago Calbet

Durant les darreres setmanes, noves publicacions alerten d’un augment de la pobresa[1] i la desigualtat a casa nostra[2]. Davant d’aquesta problemàtica social creixent, entitats socials i ONGs han reclamat una fiscalitat més redistributiva per a mitigar el problema. En altres paraules, demanen als governs que facin pagar més impostos als qui més tenen i que es prioritzi la despesa social. Les seves reclamacions es reforcen amb la preocupació i/o indignació de la societat enfront l’exagerada desigualtat econòmica que existeix a l’estat i la impressió que les persones riques haurien de pagar més impostos[3].

Tanmateix, les polítiques públiques a nivell català i espanyol han seguit una tendència contrària, amb importants retallades als serveis socials i una fiscalitat que beneficia a qui més riquesa acumula[4]. Allò que em resulta interessant d’analitzar són les raons per les quals no es produeix un canvi en la política fiscal. El-roto-medias El primer element és com han afrontat els governs aquesta situació. Bàsicament, argumenten que la reducció de la despesa social està causada per la crisi econòmica existent. En aquest sentit, és molt interessant l’evolució que s’ha produït en el discurs públic dels governants, especialment a Catalunya. A l’inici del mandat, les retallades les emmarcaven en una transformació cap a un model amb menys pes del sector públic i una promoció de l’àmbit privat i mercantil. El govern català defensava públicament un model de liberalisme econòmic que implicava aquestes retallades.

Amb el pas del temps però, el discurs ha derivat cap a una justificació per “necessitat”. És el que Margaret Tatcher va popularitzar els anys vuitanta com a Doctrina TINA (There Is No Alternative); precisament per a defensar polítiques molt similars. La idea bàsica és que el govern només pot actuar d’aquesta manera i que no existeix cap altra via que pugui millorar la situació. Els avantatges d’aquesta posició o doctrina són que, d’una banda, s’evita el debat públic sobre el model d’estat de benestar i, de l’altra, s’atribueix la responsabilitat de les retallades a factors externs (crisi econòmica, dèficit fiscal…). La perversitat d’aquest comportament però, es troba en obviar les nombroses propostes concretes per reduir la pobresa extrema i la desigualtat, que les mateixes entitats socials i diversos partits polítics han posat damunt la taula.

El segon element pel qual crec que no s’esdevé un canvi fiscal és la mala imatge que es té dels impostos a la nostra societat. Una mostra prou il·lustrativa d’això és que cap partit majoritari s’atreveix a defensar-los i s’arriba a l’extrem d’afirmar que “baixar impostos és d’esquerres”[5].

El passat 20 d’octubre la campanya Pobresa Zero, que agrupa 4.200 organitzacions catalanes, publicava el document Una fiscalitat injusta que ens empobreix. El document presentava propostes molt interessants, però la reflexió per a mi més important és la que ocupa el primer punt: el valor social dels impostos. Es tracta, sens dubte, d’un punt clau en el canvi fiscal. Els governants actuals, calculen minuciosament l’efecte de les seves polítiques en l’opinió pública. Per això, un tema poc popular com la redistribució impositiva –que pot suposar augments per a alguns sectors– difícilment s’aplicarà si la ciutadania no valora prou la importància dels impostos per al funcionament social.

En aquest punt, em permeto fer un xic de pedagogia bàsica. Abans de tot cal recordar amb tres apunts quina és la raó de ser dels impostos. Primer de tot, i des d’un punt de vista ètic, els impostos serveixen per a garantir la igualtat d’oportunitats. El fet que tothom pugui estudiar, menjar i gaudir de bona salut independentment de la seva renda o la riquesa de la seva família em sembla un principi de justícia elemental que s’aconsegueix amb una redistribució de la riquesa.

Des d’un punt de vista pragmàtic, hi ha dos factors a subratllar. El primer és que una redistribució permet disminuir la desigualtat. Com ja he destacat en entrades anteriors, l’estudi Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva demostrà que una societat menys desigual és beneficiosa per a tothom en molts àmbits diversos. Per tant, des d’un interès purament egoista, una règim fiscal just pot beneficiar a tothom. El segon factor pragmàtic és que gràcies als impostos se sostenen infraestructures imprescindibles per a la vida en comunitat, l’activitat econòmica i els serveis bàsics de tota la població.

La inversió en mitjans de transport, els agents de l’ordre, actuacions en emergències, el sistema judicial… tots són possibles avui gràcies a l’esforç fiscal que ha fet la població. Però el que es reclama per a una societat amb menys pobresa i desigualtat no és només que hi hagi impostos, sinó que hi hagi un sistema fiscal progressiu. Això significa que el percentatge a pagar en persones i empreses sigui major quan més riquesa tinguin. La raó és que tothom hauria de fer un esforç proporcional. Si la persona més pobra i la més rica haguessin de pagar el mateix percentatge (un 35% d’IRPF, per exemple), significaria un esforç proporcional més elevat per la persona pobra que per la rica.

En aquest sentit, també és important recalcar que els més equitatius són els impostos directes (IRPF o patrimoni), que graven segons renda i patrimoni; que no els indirectes (IVA), que graven el consum d’un bé i per tant no distingeixen segons l’esforç que suposa per la persona que ho compra.

En definitiva, per a superar la situació de pobresa extrema i desigualtat seria desitjable una millor redistribució de la riquesa i, per tant, fer visibles propostes viables per a aconseguir un sistema fiscal més progressiu. Malgrat tot, perquè es puguin aplicar aquestes polítiques resultarà imprescindible una tasca de conscienciació perquè es torni a valorar la funció elemental que tenen els impostos.


Notes

[1] L’Idescat va anunciar que la taxa de pobresa havia augmentat fins a un 19,8% l’any 2013, amb un efecte especialment potent entre els menors de 16 anys.

[2] Les 20 fortunes espanyoles més grans van augmentar la seva riquesa en 15.400 milions de dòlars el darrer any i l’1% més ric de l’Estat posseeix el mateix que el 70% de la població. (font: Intermón Oxfam)

[3] Enquesta ciutadana publicada per Intermón Oxfam, novembre 2013.

[4] La nova política fiscal del govern central preveu una reducció en les rendes més altes i una disminució de la progressivitat. A nivell català, l’eliminació de l’impost de successions i donacions ha reduït en 600 milions d’euros la recaptació impositiva. Per últim, ambdues administracions han reduït en milers de milions la despesa social.

[5] Declaracions de Zapatero en una entrevista amb El País l’any 2003.


Hisenda som tots?

Per què se sosté la desigualtat?

Yago Calbet

Avui en dia, les 85 persones més riques del planeta acaparen la mateixa riquesa que els 3.500 milions de persones més pobres. De fet, entre 1981 i 2012, l’1% de la població mundial ha augmentat la seva quota de beneficis en detriment del 99%. El problema de la desigualtat al món ja no és només una qüestió que preocupa a algunes ONGs i moviments socials, sinó que per a instàncies com l’OCDE ha esdevingut un element central en l’ordre del dia.

La pregunta que a mi em sorgeix és: per què i com se sosté tanta desigualtat? I no es tracta d’una reflexió ètica sinó d’una qüestió pràctica: en un escenari on milions de persones sense les necessitats bàsiques cobertes conviuen –a voltes ben a prop- de persones exageradament riques, per què no es produeix cap revolta a gran escala?

Una primera i ràpida resposta és l’ús dels instruments de repressió estatal, que suposadament frenen de manera passiva -restricció de drets de protesta- i activa –augment de la contundència policial i jurídica- qualsevol resposta ciutadana. Tal com assenyala el sociòleg Zygmunt Bauman, l’augment de la població reclusa i accions governamentals ostentosament dures  sovint coincideixen amb retallades importants de provisions socials[1]. En aquest sentit, Bauman també apunta que la no correlació entre una política penal severa i el nombre de delictes comesos s’explica per la intenció dels governs de desviar l’atenció cap a la criminalitat i les amenaces físiques.

La realitat a l’Estat espanyol s’hi assembla força, a causa d’un enduriment molt rellevant en la legislació penal i de seguretat ciutadana, que criminalitza especialment la protesta ciutadana; i en l’extraordinari augment previst d’un 5.669% en quatre anys en la despesa de “Material antiavalots i equipaments específics de protecció i defensa”.

Però, són suficients aquestes mesures? I sobretot, no hi ha mètodes millors?

El sociòleg Harold R. Kerbo explica[2] que l’ús de la força ha estat un recurs emprat al llarg de la història per a mantenir les desigualtats, però a llarg termini representa una eina ineficaç i molt costosa. També l’oferiment d’incentius materials ha estat un instrument recurrent per a mantenir situacions d’inequitat, però també compta amb deficiències a l’hora de mantenir l’obediència. En resum, que tant la força com els incentius contenen limitacions importants per a mantenir l’status quo. Per a Kerbo, resulta molt més eficaç convèncer -sense una coacció directa a la població- que la desigualtat pot ser moralment bona. És el que anomena procés de legitimació i se centra bàsicament en l’àmbit de les percepcions l’individu i les seves creences.

Abans d’exposar aquest procés, caldria detallar millor com la desigualtat afecta precisament en l’àmbit individual. D’acord amb el cèlebre estudi “Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva”[3], l’estructura social i la psicologia individual expliquen la vulnerabilitat de les persones enfront la desigualtat. El treball destaca la importància de les amenaces socioavaluatives, que són les comparacions negatives que fan els individus entre la seva posició social i la de la resta de la població. Doncs bé, una socioavaluació d’aquest tipus es demostra que comporta una disminució de l’autoestima. Paral·lelament, també s’explica que les amenaces socioavaluatives són els estímuls que més estressen les persones. En conseqüència, és lògica la relació identificada entre un augment de la desigualtat a molts països i un major estrès i depressió de la seva població.

Retornem ara al procés de legitimació. Kerbo distingeix entre un nivell macro i micro. Per raons d’espai, exposaré breument el segon, també anomenat procés sociopsicològic de legitimació. Existeixen almenys tres elements que influeixen en aquest procés.

El primer és el procés d’autoavaluació (molt semblant a l’exposat anteriorment). En poques paraules, es tracta de la construcció de la percepció del “qui som” a través de la nostra comparació i interacció amb la resta de la població. En aquesta construcció hi influeixen els mètodes educatius rebuts –que difereixen entre classes-, l’estructura ocupacional que hom representa i, per últim, les imatges sobre els diferents grups socials rebudes a través dels mitjans de comunicació (per exemple, una imatge degradant dels receptors d’ajudes públiques). Tal com explica Kerbo, aquest procés acaba modelant les pròpies aspiracions i el nivell de recursos que es considera just per un mateix. El resultat de tot plegat és que els qui es troben a la part de baixa de la població tenen una autoavaluació més baixa que la resta.[4]

Un segon element és la creença de la igualtat d’oportunitats, que esdevé una eina clau per a legitimar la desigualtat. En altres paraules, el fet de creure que realment tothom té les mateixes oportunitats –encara que no sigui real- fa que s’acceptin alts graus de desigualtat. En un estudi realitzat per Lane l’any 1962 amb treballadors de diferent rang, es conclogué que els de baix rang solien justificar la seva posició perquè creien que havien desaprofitat algunes oportunitats. A més, aquests treballadors creien que s’havien esforçat molt per arribar allà on eren i veien amb menyspreu els rangs inferiors. En conseqüència, acceptaven la desigualtat perquè entenien que el contrari –la igualtat- significava perdre els drets obtinguts pel seu esforç.[5]

El tercer element de legitimació emprats són els rituals col·lectius. Com ja altres autors havien exposat, Kerbo assenyala que sovint, quan el poder se sent amenaçat, li és molt útil convocar rituals de solidaritat o col·lectius per a crear un sentiment de comunitat envers amenaces externes. Aquests rituals fan que les persones desitgin pertànyer a la comunitat i això dificulta molt que els individus qüestionin la legitimitat de les condicions de desigualtat. Des del nacionalisme fins a la religió, molts règims han sabut aprofitar un sentiment d’unió per a centrar l’atenció en allò que uneix al grup i “amagar” iniquitats més difícils de justificar.

En conclusió, la desigualtat al món se sosté no tant –o no només- per la força i els incentius utilitzats des del poder, sinó que, paradoxalment, és per la pròpia acceptació de les persones que ocupen una posició més baixa.

[1] Z. Bauman, Tiempos líquidos, Tusquets ed., Barcelona, 2010.

[2] H. R. Kerbo, Estratificación Social y Desigualdad, Ed. McGraw-Hill, 2004

[3] R. Wilkinson i K. Pickett, Desigualdad, ed. Turner, Madrid, 2009.

[4] Recomano “La Contra” de La Vanguardia del 03/10/14, on Suzanna Jansen exposa el sentiment de culpabilitat i vergonya que senten les persones pobres.

[5] Els participants obviaven la possibilitat de diferents graus d’igualtat.

Intermon Oxfam and Global Inequality

Article en català: Intermon Oxfam i la desigualtat global


 

Last January, Intermon Oxfam (IO) presented the report Working for the Few: Political capture and economic inequality. Among other figures, the report highlights that the 85 richest people around the world own the same wealth as the 3.5 billion poorest people. However, apart from this stunning data that hit the headlines , there is the important idea that an increasing inequality is allowing wealthy elites to control political power and, consequently, undermining democracy. Oxfam reminds us that different international organization and forums present inequality as a threat to social stability and global security.

Even if this phenomenon is now more obvious, many authors have written about that before. In 2009, Richard Wilkinson and Kate Pickett published an interesting book called The Spirit Level: Why More Equal Societies Almost Always Do Better. In that book, they put forward the idea that from a certain wealth level, inequality is more decisive for societies than poverty. In other words, that the difference between the richest people and the poorest people has much more impact on welfare than poverty. Another interesting conclusion of their studies is that an unequal society affects negatively both the poorest and the richest. So, not only the most disadvantaged but also the richest should be interested in having an equal society.

Back to the IO’s report, the NGO shows clearly the main elements that have caused the acceleration of inequality. These are: “financial deregulation, tax havens and secrecy, anti-competitive business practice, lower tax rates on high incomes and investments and cuts or underinvestment in public services for the majority”. Not without reason, these are the steps recommended by the Washington Consensus, considered the main recipe of the economic liberalism.

On the other hand, IO has launched some recommendations that Governments should adopt in order to reverse this negative trend. Some of them are to support progressive taxation, refrain from using their wealth to seek political favours and adopt transparent policies in both the political and economical fields. All in all, those are measures that should favour the major part of the population with more rights and democracy, at the expense of the enrichment of a minority.

Reports like Working for the few gives concerned people a breath because it shows that this topic is included in the international political agenda by one of the most important NGOs. Nevertheless, since this report was published prior to the World Economic Forum, I have serious doubts on the real attention that it received by the elites meeting there. Did the world leaders take it seriously and renounce to a part of their wealth? Or did they just act politely giving nice speeches announcing measures that will be never applied?

Let’s see how inequality evolves during the following years.

—-

Vídeo Intermón i Desigualtat: