Pàgina d'inici » Posts tagged 'democràcia'
Tag Archives: democràcia
El poder del finançament privat
Yago Calbet
Obra Social, estratègia contra la malària, campanyes contra la pobresa… qui es pot oposar a totes aquestes iniciatives? Sembla prou desitjable que fundacions, empreses i particulars destinin part del seu patrimoni -quant més millor- a finançar projectes que milloren el món… o no? El propòsit d’aquest text és reflexionar sobre les ombres del finançament privat en la recerca universitària i les accions filantròpiques.
Un motlle a la investigació
El món de la recerca universitària és força complex i fa temps que es dóna un interessant debat sobre com cal que es financi. Normalment s’esgrimeixen dues raons per a justificar que hi hagi inversió privada en les investigacions acadèmiques i que el món empresarial conflueixi amb l’universitari. La primera raó és que la universitat ha d’estar en contacte amb la societat i els seus interessos, i no pas aïllada en despatxos fent recerca poc profitosa. La segona és que, a causa de la conjuntura econòmica actual cal suplir la manca de finançament públic amb altres fonts, com ara el sector privat.
En quant al primer argument, és cert que la universitat no pot estar aïllada. Però equiparar els interessos dels bancs i grans empreses -importants finançadors privats a les universitats- i els de la societat és, si més no, agosarat. Pel que fa a la segona raó, és important destacar que la manca de finançament públic no és tant una situació d’emergència sobrevinguda sinó una decisió política que respon a un model, el neoliberal, que predica disminuir la inversió pública en serveis bàsics. Per tant, la manca de finançament probablament no és un problema sinó l’excusa perquè el sector privat entri i financi el món universitari.
Quins són, doncs, els efectes derivats d’aquesta intrusió de capital privat? És lògic que si qui paga les recerques són empreses amb ànim de lucre, els temes i les conclusions no podran suposar mai un fre per al seu negoci. Això fa que la investigació estigui esbiaixada per naturalesa i, d’aquesta manera, el propi progrés del coneixement se supedita a la voluntat de les grans corporacions. Com afirma J.M. Antentas[1] “Quin tipus de recerca farem sobre els transgènics si les empreses de biotecnologia la financen? O quin tipus de recerca farem sobre medicina si ho marquen les empreses del sector?”. Si anem al camp de la difusió científica, quina fiabilitat poden tenir els reportatges Cómo Alimentar a 9.000 millones? de National Geographic, quan el propi reportatge està publicitat per l’empresa de pesticides Syngenta i finançat per la Fundació Rockefeller, ambdues defensores d’un model agrícola de manipulació genètica i productivista?
A aquestes dificultats n’hi apareix una de nova i és que actualment els fons europeus que financen la recerca (Programa H2020) requereixen per accedir-hi que la investigació estigui enfocada a crear un producte útil i funcional al mercat.
La filantropia poderosa
Si bé sembla obvi les limitacions de finançar privadament recerques acadèmiques, poden haver-hi també limitacions quan es tracta de finançar accions purament altruistes? Segurament depèn de la forma i la quantitat. Però què passa quan la Fundació Gates, per exemple, atorga ajudes pel valor de 3.900 milions de dòlars en un any per a programes de desenvolupament?[2] Aquesta gran xifra és, curiosament, la mateixa que va dedicar també l’any 2014 l’ONU a programes de desenvolupament.[3]
Cada agència o fundació dedicada al desenvolupament té la seva visió i estratègia de desenvolupament. Per això, malgrat totes vulguin teòricament acabar amb la pobresa, la fam i l’analfabetisme, cadascuna defensa camins diferents. En l’àmbit de l’ajuda al desenvolupament, s’avança en allò en què es treballa i només es treballa en els projectes que es poden finançar. Així doncs, la capacitat de les fundacions de decidir quins projectes es financen acaba marcant enormement els eixos en què s’avançarà i, sobretot, amb quina visió[4]. Això és així també perquè moltes organitzacions s’acaben adaptant als requisits que determinen les fundacions i, si bé també existeixen requisits en l’ajuda pública, aquests requisits parteixen d’una legitimitat democràtica.
El gran problema no és que les macro-fundacions “filantròpiques” estableixin requisits perversos o que tinguin finalitats obscures. El problema és que la seva enorme capacitat els dóna un poder immens per a marcar l’agenda mundial en temes de desenvolupament sense que hi hagi cap rendiment de comptes ni “obligació” democràtica. Això provoca que quedi en mans de poques persones el model productiu, ambiental i de desenvolupament de molts països.
Conclusions i solucions
Com hem vist, el problema del finançament privat no és tant la censura sinó la capacitat d’establir prioritats a escala internacional. En conseqüència, s’estableix una dependència mundial de decisions de poques persones que acaba assimilant-se al Govern dels Savis –o de filantrops, en aquest cas- proposat per Plató, quelcom gens democràtic.
Des del meu punt de vista, hi ha tres tipus de solucions que ajudarien a millorar aquestes situacions. La primera, en l’esfera d’investigació acadèmica, és blindar el finançament públic per a augmentar la qualitat de la recerca i acabar amb la precarietat generalitzada dels investigadors. La segona solució, en clau d’ajudes filantròpiques, és democratitzar la decisió d’establir prioritats i estratègies a base de reunions multilaterals on hi participin, a part de les fundacions, tots els diferents agents implicats (receptors d’ajuda, ONGs, agències de desenvolupament), sense que les aportacions estiguin condicionades a la mida de cada organització. Una última solució seria aprofundir i fer imperativa una col·laboració estreta amb els programes d’ajuda oficial perquè aquesta ajuda sigui efectiva, coordinada i que respongui a una voluntat majoritària.
[1] Tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio. http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/la-tertulia-com-interpretem-la-realitat/audio/871285/
[2] Dades de la pròpia Fundació. http://www.gatesfoundation.org/Who-We-Are/General-Information/Foundation-Factsheet
[3] http://open.undp.org/#2014
[4] Paternalista o horitzontal, productivista o de reproducció de models, comercialització de circuits curts o enfocada al mercat global.
La voluntat general
Yago Calbet
Us passa sovint que, en discussions sobre política, us trobeu amb debats aparentment irresolubles? Alguns diuen que el gran problema de la comunicació és que escoltem per respondre i no per aprendre. Crec que això és parcialment cert, però se m’acudeixen altres motius pels quals això passa.
En una conversa entre partidaris d’una posició més liberal econòmicament i una altra més redistributiva, penso que el punt de desacord és anterior a qualsevol mesura concreta que es discuteixi. Un factor determinant és, sens dubte, tenir una visió més o menys benèvola de la naturalesa humana. Hi ha qui considera que els humans som egoistes i malvats per naturalesa, mentre d’altres asseguren que és la cooperació i la bondat el que ens defineix. Però en aquest text em vull referir a un altre factor: l’existència de la societat i de la voluntat general.
Existeix la societat?
Un pas previ per parlar de voluntat general és determinar si vivim en una societat. En relació a això, la gran representant del liberalisme econòmic, Margaret Thatcher, va afirmar que “La societat no existeix, hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies”1. El sentit d’aquesta frase mostra genialment la visió neoliberal: no existeix cap mena de comunitat, sinó individus amb interessos particulars. I a partir d’aquí, els interessos individuals que siguin més compartits determinaran quin serà el govern que manarà i, a través del mercat, com funcionarà l’economia. En altres paraules, els interessos que sumint un número més gran seran els que triomfaran.
En canvi, autors com Gerry Cohen defensen que sí que existeix una societat, la qual es defineix per ser una xarxa de provisió mútua. Allò més interessant és que, segons l’autor, en una economia de mercat continua havent-hi inevitablement relacions i dependències entre les persones, però resulten perversament encobertes de la mentalitat de la població a causa de la lògica mercantil. En altres paraules, Cohen segurament respondria a Thatcher dient-li “Per molt mercantilitzat que sigui un país, la societat continua existint, en tant que tots seguim sent dependents i les eleccions individuals continuen afectant la resta”.
I la voluntat general?
Fa gairebé tres segles, J. Rousseau va reflexionar a El Contracte Social sobre un tema estretament lligat amb la discussió anterior. Segons Rousseau el pas dels humans des de l’estat de naturalesa a la vida en societat comportava -si volien seguir sent lliures- afegir moralitat a les accions de les persones envers la resta i substituir l’instint per la justícia. En conseqüència, per viure en comunitat, caldria renunciar a l’interès egoista (ell utilitzà, en francès, amor propi) respectar la voluntat general.2
La formulació de la voluntat general implicava associar-se i acordar en assemblea una posició comuna: el desig del poble -que pot estar equivocat. Rousseau insistí en què no cal que hi hagi unanimitat i que s’han escoltar totes les veus (tot i que, malauradament, no aprofundí en els mecanismes per a protegir les minories). A més, subratllà que la voluntat general no és l’agregació d’interessos particulars. De fet, afirmà que la suma de singularitats podia acabar en tirania. La voluntat general seria doncs la representació de l’interès comú, el desig del grup. Per exemple, que no hi hagi pobresa o violència. És a dir, quelcom que sobrepassi els afanys individuals i se centri en la justícia per a la societat.
epadiurno.blogspot.com
Obligar-se amb el col·lectiu
Acceptar l’existència d’una voluntat general té certes implicacions, però penso que són passos necessaris perquè una societat sigui funcional i justa. La conseqüència més important és el fet d’obligar-se davant d’un col·lectiu del qual es forma part, especialment quan comporta esforços personals. Penso que això implica -tal com es defensa des del corrent del republicanisme3– una exigència moral que va més enllà del simple compliment de les lleis.
Hi ha diferents àmbits quotidians on es produeix aquest acte d’obligació amb la resta. Quan se circula per la via pública, generalment es compleixen les normes per tal d’evitar que hi hagi accidents de trànsit i atropellaments4. Al món de l’esport, hi ha un interès compartit entre els esportistes en què hi hagi certes normes i que es compleixin per tal de poder jugar. El mateix passa amb la recaptació fiscal.
Què passa quan algú condueix begut? O quan un futbolista es “tira a la piscina” simulant un penal? O quan una persona menteix hisenda per pagar menys? El que passa és que aquests individus renuncien, en pro d’interessos egoistes, a complir amb la seva obligació amb el col·lectiu al qual pertanyen. El més greu és, sens dubte, quan la societat disculpa o fins i tot aplaudeix aquests comportaments (“mano de dios”, amnistia fiscal…). Certament, hi ha d’haver un espai per al dret a la desobediència civil -sempre que es donin els requisits necessaris perquè ho sigui5-, però els casos que exposo aquí s’allunyen molt d’aquesta lògica.
Anar a l’arrel
Retornant al plantejament dels debats irresolubles o enquistats, penso que la importància de la voluntat general ens pot ajudar a clarificar-los. Quan discutim sobre una mesura, no ens hem de limitar a preguntar-nos si afavoreix a tal persona o grup, sinó també si aquesta mesura ens convé com a societat. Per exemple, jo no vull la reducció de les taxes universitàries només per pagar menys sinó perquè crec que això permet garantir el dret a l’educació.
En l’extrem contrari, hi ha accions o mesures que es recolzen des d’interessos particulars o corporatius però no es poden justificar des de l’interès comú i, per tant, haurien de ser rebutjades. En el pla polític, els macro-partits utilitzen sovint aquesta estratègia de protegir determinats sectors socials o econòmics, no per un ideal de justícia o bé comú sinó per una visió d’intercanvi entre vots (o favors) i polítiques que els són favorables.
En conclusió, al debatre és important definir a quins interessos respon cada posició, particulars o generals. És una pràctica que no només facilitarà l’intercanvi d’opinions sinó que carregarà de raons a qui millor expliqui que la seva proposta respon a la voluntat general i assumeixi així les exigències morals derivades de la convivència en societat.
1. Frase entonada per M. Thatcher l’any 1987 en una entrevista a la revista Woman’s Own.
2. Per raons d’espai, no es detalla el procés segons pel qual el Contracte Social allibera les persones de les cadenes que elles mateixes s’han posat al deixar de viure en estat de naturalesa.
3. Per a ampliar, “Republicanisme: una introducció”, Ramón Alcoberro
4. Una trista excepció és quan J.M. Aznar afirmà que ningú li havia de dir quantes copes de vi havia de beure per conduir, i superposava així el seu interès particular sobre la voluntat general per a reduir el nombre de víctimes a les carreteres.
5. Recomano aquest article, que ho analitza amb profunditat: “Digueu-n’hi desobediència civil”, Marc Sanjaume.
L’Economia del Bé Comú: una esperança per a desenvolupar.
L’Economia del Bé Comú (EBC) és una proposta innovadora i alhora basada en moltes de les reclamacions que els moviments socials demanen des de fa molts anys. La intenció d’aquest article és exposar-ne les idees principals, valorar quins els seus punts forts i també les febleses i els reptes que se li plantegen. En resum, l’EBC es planteja com una opció força esperançadora però que li cal desenvolupar-se per a poder determinar la seva capacitat transformadora.
Què és?
Ras i curt, l’Economia de bé comú” és un nou model econòmic que pretén una transformació cap a una societat més justa i sostenible. La proposta, elaborada des del moviment Attac i amb l’austríac Christian Felber com a principal cara visible, va esdevenir oficialment un moviment l’any 2010 i actualment té presència a Àustria, Alemanya, Itàlia, Suïssa i l’Estat Espanyol.
La seva reflexió principal es formula en tres punts o estadis:
- Hi ha una contradicció evident entre els valors que regeixen el funcionament econòmic (competència, lideratge…) i els que són desitjables en les relacions humanes (cooperació, confiança…).
- Les constitucions estatals pregonen uns objectius i es basen en un esperit cívic que no es reflecteixen al model econòmic actual.
- En conseqüència, cal revertir el mesurament del valor de canvi –monetari-, imperant al sistema actual, per la mesura de la utilitat social dels béns intercanviats. Així, es premiaria l’objectiu final de les relacions d’intercanvi i no simplement el seu mitjà.
De fet, un factor clau de l’EBC és rellevar la competència com a valor que avui és central en les relacions econòmiques. Segons Felber, “la competència estimula el rendiment de les empreses, però provoca danys extremadament greus a la societat i a les relacions entre les persones”[1]. Al seu lloc, s’hauria de premiar la cooperació, ja que no només és un valor més desitjable socialment, sinó que s’ha demostrat ser més natural en l’ésser humà i més eficaç com a mètode[2].
El balanç del bé comú
Fins aquí, hom podria pensar que aquest és un anàlisi sobradament compartit des de fa dècades. De fet, caldria allunyar-se força en el temps per a trobar l’origen de la crítica a un sistema econòmic basat en valors competitius.
Però una de les fortaleses de l’EBC és que proposa deu elements tangibles que permeten concretar aquestes idees. A continuació, s’exposa el que, al meu entendre, és el més rellevant i defineix millor la concreció d’aquest model: el balanç del bé comú.
El raonament és que les empreses es comporten negativament perquè persegueixen de forma compulsiva un objectiu equivocat: balanç financer empresarial. Felber assegura que aquest balanç mesura només l’èxit econòmic i oblida les condicions laborals, el respecte al medi ambient i les externalitats negatives de grans concentracions de poder. Per això, caldria un canvi en el marc d’incentius de les empreses i aconseguir capgirar la situació. De fet, allò que s’elabora no és més que un instrument polític d’incentius.
Aquí és on apareix el balanç del bé comú, un nou balanç empresarial que recull cinc valors molt importants per a la societat: la dignitat humana, la solidaritat, la sostenibilitat ecològica, la justícia social i la participació democràtica i transparència de l’empresa. Amb una sèrie d’indicadors per cada valor, s’avaluaria l’activitat de l’empresa en la seva aportació al bé comú.
Un aspecte especialment important que es busca és potenciar la democratització de les empreses. Això significa fer que les empreses promoguin que els empleats comparteixin responsabilitat, prenguin decisions democràticament, assumeixin riscos conjuntament i reparteixin de forma justa els beneficis del seu esforç.
D’aquesta forma, les empreses que obtinguessin amb un balanç positiu serien recompensades jurídica i tributàriament des de les administracions, i també des dels consumidors amb més demanda. En canvi, i aquelles empreses amb un mal balanç del bé comú –i per tant sense aportar massa al benestar general- serien penalitzades a diferents nivells.
Qüestions per resoldre?
En la lectura de l’”Economia del Bé Comú”, és especialment sorprenent com, a mesura que el lector avança, l’autor va tractant totes aquelles qüestions que resulten bàsiques en la creació d’un nou model econòmic. En altres paraules, crec que la fase de maduresa d’aquest projecte es demostra en el fet que s’aborden un munt de temes importantíssims i pocs aspectes en queden fora.
Una d’aquestes qüestions –per mi essencial- és la contradicció entre màxima llibertat i igualtat d’oportunitats. Es tracta d’un tema no resolt des de la teoria econòmica liberal i que, tanmateix, representa l’arrel dels grans problemes de desigualtat i manca de democràcia actuals. Tal com argumenta Felber, la llibertat d’acumular béns il·limitadament condueix a una concentració de poder tan gran que pot acabar superant el poder polític i ferir així greument la democràcia. En segon lloc, la lliure herència de grans patrimonis als descendents és quelcom radicalment oposat a la igualtat d’oportunitats (no tothom parteix de la mateixa situació) i ajuda a perpetuar les desigualtats socials (l’èxit i les oportunitats personals depenen de la família d’origen). És amb aquest idea que l’EBC pregona limitar l’ús del benefici financer i limitar també la desigualtat de sous i patrimoni.
La segona qüestió que Felber no deixa escapar és com podríem classificar aquest tipus d’economia. És de subsistència, de regal, de mercat o planificada? Estic segur que molts dels seus lectors han frisat per posar-li alguna de les possibles etiquetes i partir d’aquí jutjar el projecte des d’uns esquemes preconcebuts. En aquest punt, sorprèn agradablement com Felber resol aquesta qüestió. La seva resposta és que l’EBC cal qualificar-la com una economia de mercat cooperativa. La raó és que no s’elimina el mercat, però ja no es busca el benefici individual sinó el bé comú, que s’aconsegueix practicant la cooperació. Malgrat tot, l’autor explica que el model promou igualment elements de l’economia de subsistència, de l’economia de regla i de la planificada.
Aquest fet resulta especialment positiu perquè se supera en certa mesura la classificació ortodoxa dels sistemes econòmics i es busca coordinar trets interessants que poden trobar-se en diferents models però que no per això són incompatibles. Dit d’una altra forma, el nom o tipus de model formulat no és tan important com la seva essència i llurs instruments d’actuació.
Febleses i reptes
Com no pot ser d’una altra manera, resulta obligat fer algun comentari crític sobre la proposta de l’EBC. Potser més que crítica, la meva és una posició escèptica respecte a la implantació real d’aquest model.
Una de les virtuts de l’EBC és que exposa i detalla els instruments necessaris (nous balanços i regulacions) per a aconseguir un model econòmic amb valors més justos i, conseqüència, una transformació social. Com s’ha dit anteriorment, el que s’intenta és crear un marc normatiu que premiï certs comportaments desitjables. La meva sensació és que Felber es mostra excessivament confiat en què un canvi de normes es tradueixi en un canvi general en el comportament de les persones i els agents econòmics.
En primer lloc perquè, contràriament a la situació de win-win (benefici per a tothom) que ell augura, existeixen certs sectors socials que perdrien la seva situació actual de privilegi. Em temo molt que aquestes elits reaccionarien feroçment per a evitar aquest canvi i utilitzarien el seu poder per a saltar-se la normativa en cas que s’arribés a aplicar. Es materialitzaria així, un cop més, la superioritat del poder econòmic sobre el polític. En segon lloc, existeix actualment una llarga jurisdicció a nivell internacional en molts àmbits (armamentístic, mediambiental, social…) que pretén igualment un canvi cap a una societat més justa però que en força casos s’ha demostrat inútil en la a l’hora d’aconseguir l’objectiu d’una aplicació generalitzada a causa de les reticències d’alguns països.
Aquesta crítica està lluny de justificar una posició de resignació. El que es pretén és posar l’accent en una qüestió no poc rellevant –les reticències dels poderosos a la seva aplicació- que no queda ben resolta.
Per últim, un dels reptes que es planteja l’EBC crec que és la seva implantació als diferents territoris. Tot i que s’especifiqui que el marc inicial és Europa, la realitat de cada regió fa imprescindible un “aterrament” mesurat que, si es vol assegurar l’èxit, hauria de defugir de receptes generalistes exportades des d’un país que poden tenir molt poc a veure amb la situació concreta d’altres zones geogràfiques. Ja altres moviments han caigut en el mateix error d’exportar receptes pretesament generals i han fracassat en la seva implementació fora de les pròpies fronteres.
En conclusió, considero que l’EBC s’ha consolidat com una alternativa de model creïble i elaborada. I resulta, gràcies a la seva bona formulació, un punt d’esperança per a un canvi futur. A més, el seu incipient arrelament a diversos països europeus és una senyal inequívoca que ja es tracta d’una realitat present. Amb tot, el seu futur desenvolupament acabarà demostrant fins a quin punt és capaç d’implantar-se i superar les possibles febleses i reptes que, ara per ara, segueix tenint per davant.
[1] C. Felber, L’economia del bé comú, Barcelona, 2014.
[2] Aquí Felber cita l’estudi de A. Kohn, No Contest. The Case against Competition. Why we lose in our race to win, Houghton Mifflin Company, Boston/Nova York.
La Revolta Silenciada. Crònica i reflexió de la crisi a Islàndia
La intenció d’aquest estudi (treball final de Llicenciatura) és d’intentar exposar la revolta popular que es va produir a Islàndia arran de la crisi econòmica, i fer-ho de manera extensa i rigorosa. A la primera part es fa una petita introducció al país per a entendre’n la naturalesa del seu sistema polític i econòmic. A la segona part s’hi exposa una crònica dels fets que permet explicar i contextualitzar els esdeveniments més importants entre l’octubre del 2008 i el juny del 2011. Ja a la tercera part s’engega un apartat on l’objectiu central és la reflexió. Els fets d’Islàndia són molt útils per a entendre com funciona el sistema econòmic i financer a nivell mundial. Per això, en aquesta secció s’analitzen i assenyalen les mancances i errors del propi sistema i s’hi exposen, a mode de reflexió, quines vies es podrien seguir per a transformar-lo.
(Descarregar arxiu pdf)
Perills i oportunitats del nou independentisme
L’independentisme català ha crescut espectacularment els darrers deu anys i actualment les enquestes vaticinen una victòria del “sí-sí” en la probable consulta del 9N. L’auge de les posicions independentistes i del nacionalisme català però, pot venir acompanyat de certes actituds i idees que suposen un perill per a la construcció d’una societat més lliure i justa.
En primer lloc tenim el predomini d’un independentisme estrictament econòmic. Cada cop és més freqüent sentir culpar a Espanya de totsels problemes econòmics del nostre país i escoltar afirmacions populistes com “Madrid ens roba”. Aquesta postura, tant fàcil de vendre, en el fons permet desmuntar el dret a la independència justificant que els dèficits territorials són fruit simplement d’una mala gestió dels recursos estatals. D’altra banda, i sense negar el dèficit que patim, culpar de tots els problemes de casa nostra a “l’espoli” és tan immadur com fals. Ara més que mai, és fàcil d’observar que amb la independència, no s’acabarien tots els casos de corrupció, malbaratament de recursos públics i evasió fiscal feta pels catalans.
En segon lloc, existeix el risc que s’expandeixin actituds que basen el seu recolzament a Catalunya en el menyspreu a tot allò espanyol. La gestació d’un nacionalisme antagònic (basat en el rebuig de l’altre) representa una amenaça en tant que potencia el fanatisme i les actituds racistes. Difícilment una societat pot ser lliure si classifica d’enemic a totes les persones d’un altre país i no sap apreciar-ne les seves riqueses i virtuts. En altres paraules, la oposició a l’espanyolisme homogeneïtzador no hauria de dur a etiquetar de dolents a tots els espanyols. És més, el fet de sumar suports a la causa catalana fora de les pròpies fronteres podria ser un factor decisiu.
L’independentisme econòmic i el nacionalisme antagònic són dos trets que caracteritzen l’essència dels moviments secessionistes a la Padània. Cal pensar si volem que el seu model, obertament racista i ultraconservador, sigui el camí a seguir a casa nostra.
Davant d’aquests perills però, existeix l’opció de crear un nacionalisme constructiu, obert i també més potent. Una de les vies per a fer-ho és la inclusió de nous sectors de població en el recolzament a la independència, fet que, a més de fer augmentar la legitimitat de la demanda per la seva pluralitat, també ajudaria a mantenir una societat més cohesionada. Un segon camí és el de prioritzar l’eix cultural i popular com a font de riquesa material i immaterial per sobre dels eixos merament instrumentals com l’econòmic. Una tercera via consisteix en reclamar la pròpia sobirania basant-se en el dret a l’autodeterminació, fent entendre que es tracta d’una reivindicació democràtica elemental de qualsevol poble. Per últim, el creixement de l’independentisme entre la societat representa una gran oportunitat per a fer créixer l’estima vers el nostre patrimoni cultural, augmentar el respecte cap al territori (massa destrossat per nosaltres mateixos) i també per a promoure els productes propis de la nostra terra.
En definitiva, els valors negatius que presenta el nou independentisme no han de fer distanciar algunes sensibilitats de la lluita per la independència, sinó que segurament seria més encertat reduir-ne la seva influència i emfatitzar en altres eixos més justos i desitjables com són el democràtic, el cultural i l’estima pel territori.
Fotografia: Lluis Gene/AFP/Getty Images
Reflexions Pausades 