Pàgina d'inici » Posts tagged 'decreixement'
Tag Archives: decreixement
Els efectes de les cooperatives de consum ecològic
Yago Calbet
Publicat a cardedeu.info
La crisi actual ha ajudat a posar de relleu les contradiccions, injustícies i riscos que comporta el model econòmic imperant. Un àmbit especialment important és l’alimentari i, de fet, els últims anys ha estat objecte d’especial atenció per les alarmants conseqüències que provoca. Podem començar afirmant que el capitalisme té elements que són intrínsicament contraris a un sistema alimentari just. I dos dels elements més importants d’aquesta contradicció són la recerca de la maximització del benefici monetari i la necessitat d’un creixement il·limitat.
Aquests elements fan que el sistema de producció alimentari provoqui l’esgotament continu dels recursos naturals i la reducció de la biodiversitat, amb les seves conseqüències també sobre les comunitats i persones. El més greu és que avui per assegurar una sortida al mercat convencional cal seguir unes pràctiques d’agricultura intensiva, ja que altrament resulta inviable.
A més d’aquesta problemàtica, la naturalesa del mercat crea inestabilitats i riscos permanents. Aquestes inestabilitats es donen en forma de fortes variacions al preu pagat als pagesos, i poden ser a causa de males collites o per la competència estrangera promoguda per la globalització neoliberal. En tots dos casos el productor ben poc hi pot fer i, en canvi, les pèrdues recauen sobre ell. Per acabar-ho d’adobar, l’especulació financera mundial, motivada tant sols pel benefici a curt termini, afegeix més inestabilitat en els preus dels aliments. És clar que ni els consumidors ni els productors haurien de dependre tant de les fluctuacions mercantils per assegurar-se d’una bona alimentació pels primers i d’uns ingressos justos pels segons.
En resposta a aquesta situació, fa anys que estan naixent iniciatives a tot Europa en forma de cooperatives de consum i/o producció d’aliments ecològics. A Cardedeu, concretament, hi tenim la cooperativa Cardedeu Autosuficient, que des del 2011 agrupa al voltant de 30 famílies; i el Rebost d’en Sidru, que n’agrupa gairebé a una desena. Actualment, ambdós grups són proveïts principalment per l’Hort de Cal Cerdà.
En general, existeixen diferents tipus de cooperativa, però aquí em centraré en les que segueixen el model de les AMAP[1] franceses. Aquest model es basa en l’acord de productors i consumidors, tots ells membres de la mateixa cooperativa. La característica més important de les AMAP és que tots els membres es comprometen a pagar la collita de tota la temporada a partir d’una estimació feta, independentment de si després l’estimació es compleixi fil per randa. D’aquesta manera, una sobreproducció pot beneficiar els consumidors, però en cas de menys producció per una mala collita o altres causes alienes a la responsabilitat dels pagesos, això no significaria la seva ruïna per manca d’ingressos. És així com s’aconsegueix evitar les variacions injustes del sistema mercantil. Cal assenyalar que la proximitat i coneixença entre els membres fa que aquestes cooperatives basin del seu funcionament en la confiança, limitant així possibles comportaments egoistes i aprofitats en qualsevol de les parts.
Aquestes cooperatives, malgrat estar centrades en l’àmbit de l’alimentació, tenen uns efectes importants en molts altres d’àmbits. A continuació exposaré breument algun d’aquests àmbits on s’afecta positivament.
Un primer eix és òbviament el mediambiental. D’una banda, la pràctica d’una agricultura ecològica evita la destrucció progressiva d’ecosistemes naturals causats per l’ús d’insecticides i pesticides. D’altra banda, la producció local fa que s’estalviïn en transport enormes quantitats d’emissions de CO2, que són les principals causants de l’escalfament global. En resum, el model d’agricultura ecològic que defensen les cooperatives s’oposa al d’agricultura intensiva i això suposa un impacte molt desitjable cap a la sostenibilitat del medi ambient.
El segon aspecte a subratllar, molt relacionat amb l’anterior, és la salut. I és que no sempre es dóna prou importància als impactes que tenen els productes químics que s’apliquen a l’agricultura en la salut de la persones. A l’agricultura convencional, per exemple, una fruita pot passar entre 15 i 20 tractaments fitosantiaris abans de la collita[2]. Per aquest motiu, una dieta basada en aliments ecològics tindrà conseqüències bones per la salut de les persones. A més a més, un estudi recent assenyala que alimentar-se d’aliments modificats genèticament (transgènics) pot fer augmentar fins a 5 vegades la probabilitat de patir càncer[3].
Un tercer àmbit és el de la justícia social. L’estructura de producció actual condemna a molts productors a haver de seguir una agricultura intensiva per a poder sobreviure. És per això que la sortida d’aquest model productiu és tan important, en tant que un pacte directe entre productors i consumidors pot fer real una combinació entre una agricultura variada, respectuosa i a petita escala, i unes condicions de vida dignes per als productors. Dins les cooperatives, els preus no s’haurien de fixar només en comparació amb el mercat, sinó amb el propòsit que els pagesos rebin uns ingressos justos.
La cultura i la formació són també dos aspectes molt importants. D’una banda, és evident que la provisió d’aliments variats i autòctons fa créixer molt la nostra cultura hortícola i culinària. De l’altra, el contacte directe entre productors i consumidors, i les visites regulars als horts de la cooperativa fan que els membres puguin conèixer de primera mà el funcionament i les problemàtiques de cada planta i d’aquell l’ecosistema concret. Saber d’on venen els aliments que consumim i també com es treballen ha de ser un element central de qualsevol grup de consum.
En cinquè lloc, una cooperativa model AMAP, lluny de funcionar en mode botiga, basa el seu funcionament en la participació de tots els membres. Aquest és un altre aspecte que no es pot oblidar, ja que la socialització que es dóna en aquestes associacions crea un capital social[4] beneficiós no només pels cooperativistes sinó per la societat en general. En resum, la participació activa de la societat facilita la creació de xarxes i la mobilització ciutadana, i ens ajuda a fugir de l’individualisme egoista cap al que ens condueix el sistema imperant.
En darrer lloc, una cooperativa ajuda sens dubte a adquirir més sobirania. La possibilitat d’’autogestió d’un element tant important com és la nostra provisió d’aliments ens fa ser més autònoms i lliures. En conseqüència, veiem augmentada la nostra resiliència enfront a decisions d’agents externs i a les inestabilitats mercat en general, i això és positiu per als pagesos i per als consumidors.
En conclusió, la creació d’una cooperativa de producció i consum ecològic permet superar els problemes més importants que presenta el model de producció capitalista, ja que garanteix la sostenibilitat del medi ambient, la possibilitat que projectes de producció ecològica siguin viables i ofereix una independència respecte els mercats i els agents econòmics.
[1] Association pour le Maintien de l’Agriculture Paysanne, http://www.reseau-amap.org
[2] Pomes sense residus, El medi ambient, 15/12/2011, TV3
[3] Séralini, G-E. Et al. 2012. Long term toxicity of a Roundup herbicide and a Roundup.toleran genetically modified maize. Food and Chemical Toxicology.
[4] El capital social és el conjunt de recursos que té un individu i que es deriven de la seva participació en xarxes socials, i que faciliten la seva cooperació social.
Edgar Morin and modern myths
Edgar Morin is one of the most interesting alive intellectuals today. In his philosophical and sociological works, he has developed the idea of “complex thinking”, a new perspective to study and understand reality. In an interview published in EcoTerra, he provides powerful arguments against some modern myths that are decreasing our welfare and leading us to a social and environmental catastrophe. This article aims to clarify his opinion on this topic and highlight his most interesting ideas.
Morin thinks that nowadays there are at least three principles that modern societies follow as if they were sacred. These principles –or even dogmas- are the myths of progress too. First of all, Morin exposes the idea of speed. According to him, speed has spread throughout economy, science and technology. In all these fields, speed is something to be pursued. Clear examples of it are transports and communications. Cars, trains, phones, computers… all of them always work always faster and faster, striving for less time and more speed. From his point of view, it affects negatively our dairy activities and, as a consequence, people usually live more stressed, as well as more pollution is produced. This process is what Morin calls time acceleration and affects not only economy and technology but also our lifestyle and way of thinking. As he says, “La chronologie s’est imposée”.
Morin establishes a connection between the seek of speed and three other key elements of the existing economy: profitability, productivity and competitiveness. For him, these three concepts have been overexploited and have infected other areas apart from economy. Thus, these criteria are applied in our daily life all the time, something that is a big mistake because even if they can be useful in economical plans, extrapolating them to all social areas undoubtedly has terrible consequences.
Regarding the environment, Morin explains that a second important myth of our society is the goodness of the new. To sum it up, he supports the claim that consumer society is unhealthy for us and for the planet. First of all, because it causes the need to acquire always the latest devices and therefore being unhappy with what one has. Secondly, because the current pace of production rhythm is absolutely unsustainable in the light of the limited resources available.
Finally, he exposes growth as the third key myth of our society. Morin challenges –as others authors, such as S. Latouche or M. Pallante- the idea of the need of indefinetely growth. In the same way as the second myth –the new-, an unlimited growth of economy, production, etc. is undesirable both for humanity and the planet.
Morin argues, however, that he is against a binary thought. In other words, he states that something is not completely good or bad by itself but that a complex vision is needed to understand the world. That involves not just avoiding labelling concepts as good or bad but also approaching the concepts from an interdisciplinary perspective.
This view, which is a key factor of his thought, is a significant contribution to this debate. In my opinion, many authors of the degrowth theory (as these cited above) fail when classifying growth as something that is intrinsically bad. Others, like C. Hamilton or Morin itself, outline that what is wrong is the blind pursuit of growth in all fields and contexts.
Moving to other issues, Morin defends that the three principles exposed (speed, new and growth) are all aligned with the principles of capitalism. Thus, even if not saying that capitalism is the only responsible, Morin explains that capitalism has played without any doubt an important role in promoting them.
At the end of the interview, the French philosopher presents solutions and resistances to this trend. From a practical and closer vision, Morin cites the Slow-life movement and projects of social economy, such as agriculture cooperatives, as good examples of new initiatives that are multiplying all over the world. On the other hand, he believes that not a short-term vision but an essential vision is crucial to develop new and better policies in enterprises and Governments. Similarly, he advocates for deep changes in our society. As he says, no concrete reforms but civilization changes are needed.
Per què no decreixem?
Aquest escrit pretén respondre a la pregunta que dóna nom al títol, no de manera retòrica, sinó amb la intenció d’assenyalar i superar el que, fins ara, ha impedit que el decreixement sigui una conducta molt més estesa. Concretament, es vol desmuntar aquells mites o errors de concepció que dificulten creure i dur a terme pràctiques decreixentistes.
Abans de començar, caldria aclarir alguns conceptes que ens serviran per al desenvolupament posterior dels raonaments. En primer lloc, és clar que el Decreixement apareix com una crítica directa al “paradigma del creixement”. Crítica que es resumeix en una oposició a un model de societat que persegueix com a objectiu final el creixement (de riquesa, de poder, de beneficis…) per sí mateix.
Tot i que el decreixement proposi un tipus de societat més sana i desitjable per a tothom, existeixen enemics directes a què aquesta societat esdevingui una realitat. Però el propòsit d’aquest escrit no és assenyalar les “forces del mal”, sinó argumentar teòricament i de cara als possibles simpatitzants amb aquesta filosofia que, no només és necessari, sinó que és possible i desitjable decréixer.
La principal reticència al decreixement neix de la pròpia expressió. I és que el propi terme “De-Creixement” ens pot portar a pensar en una proposta de disminució per disminució i de rebuig a qualsevol creixement. No és gens estrany, de fet, que un dels màxims difusors d’aquesta teoria, Serge Latouche, ens adverteixi que “decreixement no és el terme simètric de creixement sinó un eslògan polític amb implicacions teòriques”. El que vol dir Latouche és que per decreixement hem d’entendre abandonar el dogma del creixement com a guia de la societat. En altres paraules, no es rebutjar qualsevol creixement, sinó rebutjar que, allò que a voltes pugui ser un objectiu instrumental vàlid, s’acabi convertint, com passa actualment, en un objectiu final absolut i el que és més greu, no qüestionat.
És lògic pensar que allò que ha de perseguir la humanitat és el benestar propi i en conseqüència de l’entorn on viu. Per a aconseguir-ho, cal que es donin una sèrie de condicions i decidir quines actuacions són millors. Però de cap manera la via o, millor dit, una de les possibles vies per arribar a aquest benestar pot convertir-se en la finalitat en sí mateixa.
La segona crítica al decreixement, també molt estesa, és filla de l’error de comprensió que s’ha exposat més amunt. És molt comú trobar opinions que equiparen el decreixement amb el “retornar a les cavernes”. Opinions que donen per suposat que decréixer és equivalent a tornar enrere en tots els sentits. Aquesta visió és fruit d’una aproximació molt poc rigorosa però malauradament força habitual i podria tenir l’arrel en la nostra manera d’entendre el món i la història en general.
Segurament, la concepció més compartida de la història de la humanitat és la d’una evolució i linealitat cap a una situació sempre millor, on la modernitat i la industrialització que l’han acompanyada han jugat un paper molt important. Aquesta idea conté un risc implícit i és pensar que tota innovació és favorable als interessos de la humanitat i per tant desitjable, perquè se’n pot derivar que un retorn a formes de viure que no han viscut tots aquests canvis és sinònim de retrocés.
El decreixement per contra, ens proposa aturar-nos per pensar i reflexionar sobre aquells bons hàbits que, tot i ser saludables, estan sent oblidats; i també entendre quin camí estem seguint com a societat i per què. Una de les bases del decreixement és doncs revalorar. Només canviant la nostra manera d’aproximar-nos i d’entendre el món podem transformar la nostra conducta i així capgirar profundament les nostres accions quotidianes. Cal puntualitzar que en cap cas existeixen uns valors únics amb els quals “decréixer”, sinó que aquests han de dependre de cada context i, en tot cas, hauríen de preveure un respecte més gran per a l’entorn i per a nosaltres mateixos.
El tercer gran error es podria resumir amb la següent anècdota real: un grup de joves ha decidit fer una formació sobre el decreixement. Acabada la presentació, una noia aixeca la mà i explica que “tot està molt bé, però si sóc jo sola qui varia la meva actitud i la resta de ciutadans continua amb el seu model de vida, al final no servieix de res”.
Aquest escepticisme és, en part, comprensible. Fenòmens com la desforestació o el canvi climàtic no s’invertiran tan sols amb l’acció d’una persona. Però la crítica conté un altre un error en sí mateixa, i és concebre el decréixer com a un sacrifici. Crec que aquest és un dels àmbits on, col·loquialment parlant, es lliura la batalla més important. És absolutament necessari entendre que decréixer no és renunciar, sinó aprendre a donar valor i estimar certes vivències, a viure en sobrietat, a prescindir d’algunes necessitats artificials i innecessàries que no ens afavoreixen ni a nosaltres ni al medi on vivim. Si no acceptem que decréixer ens fa més feliços, estem condemnats a haver de ser o màrtirs o pecadors.
Tornem per un moment a la noia de la pregunta i imaginem que el dia següent ha d’anar a comprar verdura. Pot, com sempre, anar al gran supermercat del poble del costat, on podrà adquirir moltes verdures a preus baixos. Agafarà el cotxe de bon matí, farà la cua pertinent a l’entrada del poble i un cop al gran supermercat comprarà una verdura embolicada amb plàstic que no té gust a verdura i pagarà a una caixera amb un sou baix que ni coneix. Però la noia podria decidir també d’agafar la bicicleta i acostar-se a una masia propera. Allí un pagès li vendria, mentre fan petar la xerrada, les hortalisses que ell mateix ha cultivat, sense enverinar-les amb químics per tal d’augmentar la productivitat de la seva collita.
La noia no només hauria contribuït a disminuir la seva petjada ecològica, sinó que hauria gaudit d’un passeig per la natura (estalviant-se les cues a la carretera), d’una conversa amb un dels tants savis oblidats i, en definitiva, d’una verdura més sana i gustosa.
Conclusions
El primer que hauríem d’adonar-nos és que el decreixement, a part de ser desitjable, és possible. El problema avui no és tant que sigui una minoria de la població la que és activa en aquest àmbit, sinó que no s’hagi sabut explicar prou bé a la resta de població. Tinc el convenciment que la població afí és molt més gran del què pensem, per això el que cal és un treball de difusió i conscienciació que sigui l’adient, desmentint els mites exposats en aquest treball.
D’altra banda, una de les virtuts del decreixement és que se surt, i en certa manera supera, molts dels cleavages fins ara existents (esquerra-dreta, nacionalista-no nacionalista…). Això fa que el potencial de gent que s’hi pugui interessar i compartir idees sigui molt més gran.
En definitiva, si no decreixem és perquè encara queda un llarg camí de sensibilització per recórrer. Però serà imprescindible que aquesta sensibilització es faci de manera adequada i informada, tenint sempre present que, malgrat aquest canvi neixi d’una necessitat, es tracta d’una transformació desitjable cap a una felicitat més gran.
Reflexions Pausades 