Pàgina d'inici » Posts tagged 'crisi'
Tag Archives: crisi
Més Revolució Verda?
Yago Calbet
La comunicació política ens ensenya dues coses importants a l’hora de construir un discurs: cal presentar les mesures com a resposta a necessitats concretes i passar de puntetes sobre els propis punts febles. El que em proposo en aquest text és donar-hi la volta i deconstruir el discurs de la nova Revolució Verda tot ressaltant els punts que s’ignoren a propòsit i desgranant les suposades necessitats que cal resoldre.
Necessitats tendencioses
Bona part dels defensors d’una nova Revolució Verda –que proposa una agricultura més mecanitzada i amb variacions genètiques- fan partir el seu discurs des d’una necessitat que és innegable: la fam al món. És un realitat que 805 milions de persones passen gana[1]. Però en base a aquesta necessitat se’n fa un diagnòstic fals quan s’afirma que la fam és un problema de falta de producció d’aliments. L’ONU va concloure en un informe fa pocs anys, que es produeix aliment per a 12.000 milions de persones. Per tant, tal com va afirmar Olivier De Schutter[2], relator Especial de les NNUU sobre el Dret a l’Alimentació , “El dret a l’alimentació no consisteix en una major producció d’aliments.”
Per embolicar-ho encara més, de la suposada falta de d’aliments se’n conclou que és un problema de productivitat. Més enllà dels grans interessos empresarials per a introduir-se al gran mercat de l’agricultura a base de mecanitzar-la, cal dir que el sistema de monocultiu que es proposa, a part de ser agressiu amb el medi ambient i per tant no sostenible, podria superar en productivitat el conreu ecològic només en condicions favorables, però seria molt més vulnerable a plagues i canvis climatològics –cada cop més freqüents. D’altra banda, se sap que a llarg termini els químics acaben destruint la fertilitat del sòl i afectant també la productivitat. A més, aquest és un sistema que crea una enorme dependència econòmica d’inputs externs i una reducció de l’autonomia dels propis agricultors.
En resum, en aquest discurs tota la complexa problemàtica de la fam es redueix a una solució: accelerar el progrés científicper assegurar una tecnologia genètica i una intervenció amb productes químics.
Nejron Photo
Punts febles amagats
En un escrit recent a la revista National Geographic (abril 2015), el doctor en genètica Pere Arús seguia dues estratègies per a superar els punts febles del discurs en defensa de més Revolució Verda. La primera era “tapar” temes complicats -però als que no poden donar resposta- utilitzant base de frases boniques. Crec que en general és bo desconfiar de posicions que es justifiquen amb afirmacions abstractes que tothom podria recolzar. En aquest cas, Arús ens parlava d’aplicar el seu model però “de forma respectuosa amb el medi ambient” i amb un “ús racional dels pesticides”. Dues afirmacions que no comprometen a res i tant vagues que es poden interpretar com es vulguin per a justificar el que calgui.
La segona estratègia era, òbviament, no parlar de temes que sí que resulten cabdals en la producció agrícola i l’accés a l’alimentació. És clar que el problema de la fam no té una causa única, però existeixen almenys tres elements que no es poden ignorar si realment es vol abordar el problema amb seriositat. Per raons d’espai no hi entraré en profunditat, però sí que em sembla interessant esmentar-los:
- L’acaparament de terres en poques mans, que dificulta l’accés a la terra.
- La volatilitat del preu de les matèries primeres fruit de la desregulació financera.
- L’enorme concentració de poder en empreses de llavors i de distribució dels aliments[3].
Conclusió
En definitiva, resulta aconsellable i fins i tot saludable deconstruir els discursos polítics –no sempre argumentats honestament- per tal d’ampliar els punts de vista i crear un debat realment obert enriquidor. En el cas de la nova Revolució Verda, probablement obtindrà recolzament de grans empreses, fundacions, governs d’arreu del món i, segurament, d’una part de la població potser no prou informada. Però si aquesta revolució no resol els temes cabdals de la fam al món i aconsegueix un consens prou ampli, acabarà fracassant a llarg i termini i per tant, no serà mai sostenible.
[1] Estado de la Inseguridad Alimentaria en el Mundo, FAO,2014.
[2] Relator Especial de las Naciones Unidas sobre el Derecho a la Alimentación.
[3] E.Vivas, El poder de los Supermercados, http://esthervivas.com/2014/08/21/el-poder-de-los-supermercados/
El poder del finançament privat
Yago Calbet
Obra Social, estratègia contra la malària, campanyes contra la pobresa… qui es pot oposar a totes aquestes iniciatives? Sembla prou desitjable que fundacions, empreses i particulars destinin part del seu patrimoni -quant més millor- a finançar projectes que milloren el món… o no? El propòsit d’aquest text és reflexionar sobre les ombres del finançament privat en la recerca universitària i les accions filantròpiques.
Un motlle a la investigació
El món de la recerca universitària és força complex i fa temps que es dóna un interessant debat sobre com cal que es financi. Normalment s’esgrimeixen dues raons per a justificar que hi hagi inversió privada en les investigacions acadèmiques i que el món empresarial conflueixi amb l’universitari. La primera raó és que la universitat ha d’estar en contacte amb la societat i els seus interessos, i no pas aïllada en despatxos fent recerca poc profitosa. La segona és que, a causa de la conjuntura econòmica actual cal suplir la manca de finançament públic amb altres fonts, com ara el sector privat.
En quant al primer argument, és cert que la universitat no pot estar aïllada. Però equiparar els interessos dels bancs i grans empreses -importants finançadors privats a les universitats- i els de la societat és, si més no, agosarat. Pel que fa a la segona raó, és important destacar que la manca de finançament públic no és tant una situació d’emergència sobrevinguda sinó una decisió política que respon a un model, el neoliberal, que predica disminuir la inversió pública en serveis bàsics. Per tant, la manca de finançament probablament no és un problema sinó l’excusa perquè el sector privat entri i financi el món universitari.
Quins són, doncs, els efectes derivats d’aquesta intrusió de capital privat? És lògic que si qui paga les recerques són empreses amb ànim de lucre, els temes i les conclusions no podran suposar mai un fre per al seu negoci. Això fa que la investigació estigui esbiaixada per naturalesa i, d’aquesta manera, el propi progrés del coneixement se supedita a la voluntat de les grans corporacions. Com afirma J.M. Antentas[1] “Quin tipus de recerca farem sobre els transgènics si les empreses de biotecnologia la financen? O quin tipus de recerca farem sobre medicina si ho marquen les empreses del sector?”. Si anem al camp de la difusió científica, quina fiabilitat poden tenir els reportatges Cómo Alimentar a 9.000 millones? de National Geographic, quan el propi reportatge està publicitat per l’empresa de pesticides Syngenta i finançat per la Fundació Rockefeller, ambdues defensores d’un model agrícola de manipulació genètica i productivista?
A aquestes dificultats n’hi apareix una de nova i és que actualment els fons europeus que financen la recerca (Programa H2020) requereixen per accedir-hi que la investigació estigui enfocada a crear un producte útil i funcional al mercat.
La filantropia poderosa
Si bé sembla obvi les limitacions de finançar privadament recerques acadèmiques, poden haver-hi també limitacions quan es tracta de finançar accions purament altruistes? Segurament depèn de la forma i la quantitat. Però què passa quan la Fundació Gates, per exemple, atorga ajudes pel valor de 3.900 milions de dòlars en un any per a programes de desenvolupament?[2] Aquesta gran xifra és, curiosament, la mateixa que va dedicar també l’any 2014 l’ONU a programes de desenvolupament.[3]
Cada agència o fundació dedicada al desenvolupament té la seva visió i estratègia de desenvolupament. Per això, malgrat totes vulguin teòricament acabar amb la pobresa, la fam i l’analfabetisme, cadascuna defensa camins diferents. En l’àmbit de l’ajuda al desenvolupament, s’avança en allò en què es treballa i només es treballa en els projectes que es poden finançar. Així doncs, la capacitat de les fundacions de decidir quins projectes es financen acaba marcant enormement els eixos en què s’avançarà i, sobretot, amb quina visió[4]. Això és així també perquè moltes organitzacions s’acaben adaptant als requisits que determinen les fundacions i, si bé també existeixen requisits en l’ajuda pública, aquests requisits parteixen d’una legitimitat democràtica.
El gran problema no és que les macro-fundacions “filantròpiques” estableixin requisits perversos o que tinguin finalitats obscures. El problema és que la seva enorme capacitat els dóna un poder immens per a marcar l’agenda mundial en temes de desenvolupament sense que hi hagi cap rendiment de comptes ni “obligació” democràtica. Això provoca que quedi en mans de poques persones el model productiu, ambiental i de desenvolupament de molts països.
Conclusions i solucions
Com hem vist, el problema del finançament privat no és tant la censura sinó la capacitat d’establir prioritats a escala internacional. En conseqüència, s’estableix una dependència mundial de decisions de poques persones que acaba assimilant-se al Govern dels Savis –o de filantrops, en aquest cas- proposat per Plató, quelcom gens democràtic.
Des del meu punt de vista, hi ha tres tipus de solucions que ajudarien a millorar aquestes situacions. La primera, en l’esfera d’investigació acadèmica, és blindar el finançament públic per a augmentar la qualitat de la recerca i acabar amb la precarietat generalitzada dels investigadors. La segona solució, en clau d’ajudes filantròpiques, és democratitzar la decisió d’establir prioritats i estratègies a base de reunions multilaterals on hi participin, a part de les fundacions, tots els diferents agents implicats (receptors d’ajuda, ONGs, agències de desenvolupament), sense que les aportacions estiguin condicionades a la mida de cada organització. Una última solució seria aprofundir i fer imperativa una col·laboració estreta amb els programes d’ajuda oficial perquè aquesta ajuda sigui efectiva, coordinada i que respongui a una voluntat majoritària.
[1] Tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio. http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/la-tertulia-com-interpretem-la-realitat/audio/871285/
[2] Dades de la pròpia Fundació. http://www.gatesfoundation.org/Who-We-Are/General-Information/Foundation-Factsheet
[3] http://open.undp.org/#2014
[4] Paternalista o horitzontal, productivista o de reproducció de models, comercialització de circuits curts o enfocada al mercat global.
Progressem fiscalment?
Yago Calbet
Durant les darreres setmanes, noves publicacions alerten d’un augment de la pobresa[1] i la desigualtat a casa nostra[2]. Davant d’aquesta problemàtica social creixent, entitats socials i ONGs han reclamat una fiscalitat més redistributiva per a mitigar el problema. En altres paraules, demanen als governs que facin pagar més impostos als qui més tenen i que es prioritzi la despesa social. Les seves reclamacions es reforcen amb la preocupació i/o indignació de la societat enfront l’exagerada desigualtat econòmica que existeix a l’estat i la impressió que les persones riques haurien de pagar més impostos[3].
Tanmateix, les polítiques públiques a nivell català i espanyol han seguit una tendència contrària, amb importants retallades als serveis socials i una fiscalitat que beneficia a qui més riquesa acumula[4]. Allò que em resulta interessant d’analitzar són les raons per les quals no es produeix un canvi en la política fiscal. 
El primer element és com han afrontat els governs aquesta situació. Bàsicament, argumenten que la reducció de la despesa social està causada per la crisi econòmica existent. En aquest sentit, és molt interessant l’evolució que s’ha produït en el discurs públic dels governants, especialment a Catalunya. A l’inici del mandat, les retallades les emmarcaven en una transformació cap a un model amb menys pes del sector públic i una promoció de l’àmbit privat i mercantil. El govern català defensava públicament un model de liberalisme econòmic que implicava aquestes retallades.
Amb el pas del temps però, el discurs ha derivat cap a una justificació per “necessitat”. És el que Margaret Tatcher va popularitzar els anys vuitanta com a Doctrina TINA (There Is No Alternative); precisament per a defensar polítiques molt similars. La idea bàsica és que el govern només pot actuar d’aquesta manera i que no existeix cap altra via que pugui millorar la situació. Els avantatges d’aquesta posició o doctrina són que, d’una banda, s’evita el debat públic sobre el model d’estat de benestar i, de l’altra, s’atribueix la responsabilitat de les retallades a factors externs (crisi econòmica, dèficit fiscal…). La perversitat d’aquest comportament però, es troba en obviar les nombroses propostes concretes per reduir la pobresa extrema i la desigualtat, que les mateixes entitats socials i diversos partits polítics han posat damunt la taula.
El segon element pel qual crec que no s’esdevé un canvi fiscal és la mala imatge que es té dels impostos a la nostra societat. Una mostra prou il·lustrativa d’això és que cap partit majoritari s’atreveix a defensar-los i s’arriba a l’extrem d’afirmar que “baixar impostos és d’esquerres”[5].
El passat 20 d’octubre la campanya Pobresa Zero, que agrupa 4.200 organitzacions catalanes, publicava el document Una fiscalitat injusta que ens empobreix. El document presentava propostes molt interessants, però la reflexió per a mi més important és la que ocupa el primer punt: el valor social dels impostos. Es tracta, sens dubte, d’un punt clau en el canvi fiscal. Els governants actuals, calculen minuciosament l’efecte de les seves polítiques en l’opinió pública. Per això, un tema poc popular com la redistribució impositiva –que pot suposar augments per a alguns sectors– difícilment s’aplicarà si la ciutadania no valora prou la importància dels impostos per al funcionament social.
En aquest punt, em permeto fer un xic de pedagogia bàsica. Abans de tot cal recordar amb tres apunts quina és la raó de ser dels impostos. Primer de tot, i des d’un punt de vista ètic, els impostos serveixen per a garantir la igualtat d’oportunitats. El fet que tothom pugui estudiar, menjar i gaudir de bona salut independentment de la seva renda o la riquesa de la seva família em sembla un principi de justícia elemental que s’aconsegueix amb una redistribució de la riquesa.
Des d’un punt de vista pragmàtic, hi ha dos factors a subratllar. El primer és que una redistribució permet disminuir la desigualtat. Com ja he destacat en entrades anteriors, l’estudi Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva demostrà que una societat menys desigual és beneficiosa per a tothom en molts àmbits diversos. Per tant, des d’un interès purament egoista, una règim fiscal just pot beneficiar a tothom. El segon factor pragmàtic és que gràcies als impostos se sostenen infraestructures imprescindibles per a la vida en comunitat, l’activitat econòmica i els serveis bàsics de tota la població.
La inversió en mitjans de transport, els agents de l’ordre, actuacions en emergències, el sistema judicial… tots són possibles avui gràcies a l’esforç fiscal que ha fet la població. Però el que es reclama per a una societat amb menys pobresa i desigualtat no és només que hi hagi impostos, sinó que hi hagi un sistema fiscal progressiu. Això significa que el percentatge a pagar en persones i empreses sigui major quan més riquesa tinguin. La raó és que tothom hauria de fer un esforç proporcional. Si la persona més pobra i la més rica haguessin de pagar el mateix percentatge (un 35% d’IRPF, per exemple), significaria un esforç proporcional més elevat per la persona pobra que per la rica.
En aquest sentit, també és important recalcar que els més equitatius són els impostos directes (IRPF o patrimoni), que graven segons renda i patrimoni; que no els indirectes (IVA), que graven el consum d’un bé i per tant no distingeixen segons l’esforç que suposa per la persona que ho compra.
En definitiva, per a superar la situació de pobresa extrema i desigualtat seria desitjable una millor redistribució de la riquesa i, per tant, fer visibles propostes viables per a aconseguir un sistema fiscal més progressiu. Malgrat tot, perquè es puguin aplicar aquestes polítiques resultarà imprescindible una tasca de conscienciació perquè es torni a valorar la funció elemental que tenen els impostos.
Notes
[1] L’Idescat va anunciar que la taxa de pobresa havia augmentat fins a un 19,8% l’any 2013, amb un efecte especialment potent entre els menors de 16 anys.
[2] Les 20 fortunes espanyoles més grans van augmentar la seva riquesa en 15.400 milions de dòlars el darrer any i l’1% més ric de l’Estat posseeix el mateix que el 70% de la població. (font: Intermón Oxfam)
[3] Enquesta ciutadana publicada per Intermón Oxfam, novembre 2013.
[4] La nova política fiscal del govern central preveu una reducció en les rendes més altes i una disminució de la progressivitat. A nivell català, l’eliminació de l’impost de successions i donacions ha reduït en 600 milions d’euros la recaptació impositiva. Per últim, ambdues administracions han reduït en milers de milions la despesa social.
[5] Declaracions de Zapatero en una entrevista amb El País l’any 2003.
Hisenda som tots?
Els efectes de les cooperatives de consum ecològic
Yago Calbet
Publicat a cardedeu.info
La crisi actual ha ajudat a posar de relleu les contradiccions, injustícies i riscos que comporta el model econòmic imperant. Un àmbit especialment important és l’alimentari i, de fet, els últims anys ha estat objecte d’especial atenció per les alarmants conseqüències que provoca. Podem començar afirmant que el capitalisme té elements que són intrínsicament contraris a un sistema alimentari just. I dos dels elements més importants d’aquesta contradicció són la recerca de la maximització del benefici monetari i la necessitat d’un creixement il·limitat.
Aquests elements fan que el sistema de producció alimentari provoqui l’esgotament continu dels recursos naturals i la reducció de la biodiversitat, amb les seves conseqüències també sobre les comunitats i persones. El més greu és que avui per assegurar una sortida al mercat convencional cal seguir unes pràctiques d’agricultura intensiva, ja que altrament resulta inviable.
A més d’aquesta problemàtica, la naturalesa del mercat crea inestabilitats i riscos permanents. Aquestes inestabilitats es donen en forma de fortes variacions al preu pagat als pagesos, i poden ser a causa de males collites o per la competència estrangera promoguda per la globalització neoliberal. En tots dos casos el productor ben poc hi pot fer i, en canvi, les pèrdues recauen sobre ell. Per acabar-ho d’adobar, l’especulació financera mundial, motivada tant sols pel benefici a curt termini, afegeix més inestabilitat en els preus dels aliments. És clar que ni els consumidors ni els productors haurien de dependre tant de les fluctuacions mercantils per assegurar-se d’una bona alimentació pels primers i d’uns ingressos justos pels segons.
En resposta a aquesta situació, fa anys que estan naixent iniciatives a tot Europa en forma de cooperatives de consum i/o producció d’aliments ecològics. A Cardedeu, concretament, hi tenim la cooperativa Cardedeu Autosuficient, que des del 2011 agrupa al voltant de 30 famílies; i el Rebost d’en Sidru, que n’agrupa gairebé a una desena. Actualment, ambdós grups són proveïts principalment per l’Hort de Cal Cerdà.
En general, existeixen diferents tipus de cooperativa, però aquí em centraré en les que segueixen el model de les AMAP[1] franceses. Aquest model es basa en l’acord de productors i consumidors, tots ells membres de la mateixa cooperativa. La característica més important de les AMAP és que tots els membres es comprometen a pagar la collita de tota la temporada a partir d’una estimació feta, independentment de si després l’estimació es compleixi fil per randa. D’aquesta manera, una sobreproducció pot beneficiar els consumidors, però en cas de menys producció per una mala collita o altres causes alienes a la responsabilitat dels pagesos, això no significaria la seva ruïna per manca d’ingressos. És així com s’aconsegueix evitar les variacions injustes del sistema mercantil. Cal assenyalar que la proximitat i coneixença entre els membres fa que aquestes cooperatives basin del seu funcionament en la confiança, limitant així possibles comportaments egoistes i aprofitats en qualsevol de les parts.
Aquestes cooperatives, malgrat estar centrades en l’àmbit de l’alimentació, tenen uns efectes importants en molts altres d’àmbits. A continuació exposaré breument algun d’aquests àmbits on s’afecta positivament.
Un primer eix és òbviament el mediambiental. D’una banda, la pràctica d’una agricultura ecològica evita la destrucció progressiva d’ecosistemes naturals causats per l’ús d’insecticides i pesticides. D’altra banda, la producció local fa que s’estalviïn en transport enormes quantitats d’emissions de CO2, que són les principals causants de l’escalfament global. En resum, el model d’agricultura ecològic que defensen les cooperatives s’oposa al d’agricultura intensiva i això suposa un impacte molt desitjable cap a la sostenibilitat del medi ambient.
El segon aspecte a subratllar, molt relacionat amb l’anterior, és la salut. I és que no sempre es dóna prou importància als impactes que tenen els productes químics que s’apliquen a l’agricultura en la salut de la persones. A l’agricultura convencional, per exemple, una fruita pot passar entre 15 i 20 tractaments fitosantiaris abans de la collita[2]. Per aquest motiu, una dieta basada en aliments ecològics tindrà conseqüències bones per la salut de les persones. A més a més, un estudi recent assenyala que alimentar-se d’aliments modificats genèticament (transgènics) pot fer augmentar fins a 5 vegades la probabilitat de patir càncer[3].
Un tercer àmbit és el de la justícia social. L’estructura de producció actual condemna a molts productors a haver de seguir una agricultura intensiva per a poder sobreviure. És per això que la sortida d’aquest model productiu és tan important, en tant que un pacte directe entre productors i consumidors pot fer real una combinació entre una agricultura variada, respectuosa i a petita escala, i unes condicions de vida dignes per als productors. Dins les cooperatives, els preus no s’haurien de fixar només en comparació amb el mercat, sinó amb el propòsit que els pagesos rebin uns ingressos justos.
La cultura i la formació són també dos aspectes molt importants. D’una banda, és evident que la provisió d’aliments variats i autòctons fa créixer molt la nostra cultura hortícola i culinària. De l’altra, el contacte directe entre productors i consumidors, i les visites regulars als horts de la cooperativa fan que els membres puguin conèixer de primera mà el funcionament i les problemàtiques de cada planta i d’aquell l’ecosistema concret. Saber d’on venen els aliments que consumim i també com es treballen ha de ser un element central de qualsevol grup de consum.
En cinquè lloc, una cooperativa model AMAP, lluny de funcionar en mode botiga, basa el seu funcionament en la participació de tots els membres. Aquest és un altre aspecte que no es pot oblidar, ja que la socialització que es dóna en aquestes associacions crea un capital social[4] beneficiós no només pels cooperativistes sinó per la societat en general. En resum, la participació activa de la societat facilita la creació de xarxes i la mobilització ciutadana, i ens ajuda a fugir de l’individualisme egoista cap al que ens condueix el sistema imperant.
En darrer lloc, una cooperativa ajuda sens dubte a adquirir més sobirania. La possibilitat d’’autogestió d’un element tant important com és la nostra provisió d’aliments ens fa ser més autònoms i lliures. En conseqüència, veiem augmentada la nostra resiliència enfront a decisions d’agents externs i a les inestabilitats mercat en general, i això és positiu per als pagesos i per als consumidors.
En conclusió, la creació d’una cooperativa de producció i consum ecològic permet superar els problemes més importants que presenta el model de producció capitalista, ja que garanteix la sostenibilitat del medi ambient, la possibilitat que projectes de producció ecològica siguin viables i ofereix una independència respecte els mercats i els agents econòmics.
[1] Association pour le Maintien de l’Agriculture Paysanne, http://www.reseau-amap.org
[2] Pomes sense residus, El medi ambient, 15/12/2011, TV3
[3] Séralini, G-E. Et al. 2012. Long term toxicity of a Roundup herbicide and a Roundup.toleran genetically modified maize. Food and Chemical Toxicology.
[4] El capital social és el conjunt de recursos que té un individu i que es deriven de la seva participació en xarxes socials, i que faciliten la seva cooperació social.
La Revolta Silenciada. Crònica i reflexió de la crisi a Islàndia
La intenció d’aquest estudi (treball final de Llicenciatura) és d’intentar exposar la revolta popular que es va produir a Islàndia arran de la crisi econòmica, i fer-ho de manera extensa i rigorosa. A la primera part es fa una petita introducció al país per a entendre’n la naturalesa del seu sistema polític i econòmic. A la segona part s’hi exposa una crònica dels fets que permet explicar i contextualitzar els esdeveniments més importants entre l’octubre del 2008 i el juny del 2011. Ja a la tercera part s’engega un apartat on l’objectiu central és la reflexió. Els fets d’Islàndia són molt útils per a entendre com funciona el sistema econòmic i financer a nivell mundial. Per això, en aquesta secció s’analitzen i assenyalen les mancances i errors del propi sistema i s’hi exposen, a mode de reflexió, quines vies es podrien seguir per a transformar-lo.
(Descarregar arxiu pdf)
Reflexions Pausades 