Pàgina d'inici » Posts tagged 'caritat'
Tag Archives: caritat
El poder del finançament privat
Yago Calbet
Obra Social, estratègia contra la malària, campanyes contra la pobresa… qui es pot oposar a totes aquestes iniciatives? Sembla prou desitjable que fundacions, empreses i particulars destinin part del seu patrimoni -quant més millor- a finançar projectes que milloren el món… o no? El propòsit d’aquest text és reflexionar sobre les ombres del finançament privat en la recerca universitària i les accions filantròpiques.
Un motlle a la investigació
El món de la recerca universitària és força complex i fa temps que es dóna un interessant debat sobre com cal que es financi. Normalment s’esgrimeixen dues raons per a justificar que hi hagi inversió privada en les investigacions acadèmiques i que el món empresarial conflueixi amb l’universitari. La primera raó és que la universitat ha d’estar en contacte amb la societat i els seus interessos, i no pas aïllada en despatxos fent recerca poc profitosa. La segona és que, a causa de la conjuntura econòmica actual cal suplir la manca de finançament públic amb altres fonts, com ara el sector privat.
En quant al primer argument, és cert que la universitat no pot estar aïllada. Però equiparar els interessos dels bancs i grans empreses -importants finançadors privats a les universitats- i els de la societat és, si més no, agosarat. Pel que fa a la segona raó, és important destacar que la manca de finançament públic no és tant una situació d’emergència sobrevinguda sinó una decisió política que respon a un model, el neoliberal, que predica disminuir la inversió pública en serveis bàsics. Per tant, la manca de finançament probablament no és un problema sinó l’excusa perquè el sector privat entri i financi el món universitari.
Quins són, doncs, els efectes derivats d’aquesta intrusió de capital privat? És lògic que si qui paga les recerques són empreses amb ànim de lucre, els temes i les conclusions no podran suposar mai un fre per al seu negoci. Això fa que la investigació estigui esbiaixada per naturalesa i, d’aquesta manera, el propi progrés del coneixement se supedita a la voluntat de les grans corporacions. Com afirma J.M. Antentas[1] “Quin tipus de recerca farem sobre els transgènics si les empreses de biotecnologia la financen? O quin tipus de recerca farem sobre medicina si ho marquen les empreses del sector?”. Si anem al camp de la difusió científica, quina fiabilitat poden tenir els reportatges Cómo Alimentar a 9.000 millones? de National Geographic, quan el propi reportatge està publicitat per l’empresa de pesticides Syngenta i finançat per la Fundació Rockefeller, ambdues defensores d’un model agrícola de manipulació genètica i productivista?
A aquestes dificultats n’hi apareix una de nova i és que actualment els fons europeus que financen la recerca (Programa H2020) requereixen per accedir-hi que la investigació estigui enfocada a crear un producte útil i funcional al mercat.
La filantropia poderosa
Si bé sembla obvi les limitacions de finançar privadament recerques acadèmiques, poden haver-hi també limitacions quan es tracta de finançar accions purament altruistes? Segurament depèn de la forma i la quantitat. Però què passa quan la Fundació Gates, per exemple, atorga ajudes pel valor de 3.900 milions de dòlars en un any per a programes de desenvolupament?[2] Aquesta gran xifra és, curiosament, la mateixa que va dedicar també l’any 2014 l’ONU a programes de desenvolupament.[3]
Cada agència o fundació dedicada al desenvolupament té la seva visió i estratègia de desenvolupament. Per això, malgrat totes vulguin teòricament acabar amb la pobresa, la fam i l’analfabetisme, cadascuna defensa camins diferents. En l’àmbit de l’ajuda al desenvolupament, s’avança en allò en què es treballa i només es treballa en els projectes que es poden finançar. Així doncs, la capacitat de les fundacions de decidir quins projectes es financen acaba marcant enormement els eixos en què s’avançarà i, sobretot, amb quina visió[4]. Això és així també perquè moltes organitzacions s’acaben adaptant als requisits que determinen les fundacions i, si bé també existeixen requisits en l’ajuda pública, aquests requisits parteixen d’una legitimitat democràtica.
El gran problema no és que les macro-fundacions “filantròpiques” estableixin requisits perversos o que tinguin finalitats obscures. El problema és que la seva enorme capacitat els dóna un poder immens per a marcar l’agenda mundial en temes de desenvolupament sense que hi hagi cap rendiment de comptes ni “obligació” democràtica. Això provoca que quedi en mans de poques persones el model productiu, ambiental i de desenvolupament de molts països.
Conclusions i solucions
Com hem vist, el problema del finançament privat no és tant la censura sinó la capacitat d’establir prioritats a escala internacional. En conseqüència, s’estableix una dependència mundial de decisions de poques persones que acaba assimilant-se al Govern dels Savis –o de filantrops, en aquest cas- proposat per Plató, quelcom gens democràtic.
Des del meu punt de vista, hi ha tres tipus de solucions que ajudarien a millorar aquestes situacions. La primera, en l’esfera d’investigació acadèmica, és blindar el finançament públic per a augmentar la qualitat de la recerca i acabar amb la precarietat generalitzada dels investigadors. La segona solució, en clau d’ajudes filantròpiques, és democratitzar la decisió d’establir prioritats i estratègies a base de reunions multilaterals on hi participin, a part de les fundacions, tots els diferents agents implicats (receptors d’ajuda, ONGs, agències de desenvolupament), sense que les aportacions estiguin condicionades a la mida de cada organització. Una última solució seria aprofundir i fer imperativa una col·laboració estreta amb els programes d’ajuda oficial perquè aquesta ajuda sigui efectiva, coordinada i que respongui a una voluntat majoritària.
[1] Tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio. http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/la-tertulia-com-interpretem-la-realitat/audio/871285/
[2] Dades de la pròpia Fundació. http://www.gatesfoundation.org/Who-We-Are/General-Information/Foundation-Factsheet
[3] http://open.undp.org/#2014
[4] Paternalista o horitzontal, productivista o de reproducció de models, comercialització de circuits curts o enfocada al mercat global.
De la caritat a la solidaritat
Yago Calbet
La situació de pobresa actual ha fet més visibles les pràctiques d’ajuda a les persones que més ho necessiten, unes pràctiques que difereixen en la visió en la qual s’emmarquen. La meva intenció és posar de relleu la importància d’aquests marcs a l’hora d’actuar. Per això, analitzaré dos grans models: la caritat i la solidaritat.
La caritat…
La caritat fa referència a cobrir necessitats d’algunes persones per tal d’ajudar-les de manera immediata. Així, l’acció consisteix en regalar un bé (menjar, roba, diners…) a qui ho necessita sense que hi hagi un retorn directe. Per tant, l’objectiu és cobrir urgentment les mancances bàsiques que sofreix part de la ciutadania. Els exemples més coneguts d’aquest tipus d’entitats assistencialistes són Càritas i els Bancs d’Aliments.
És innegable que, en bona part, aquest tipus d’ajuda neix de la bona voluntat de molta ciutadania que decideix destinar temps i esforços en evitar que conciutadans seus pateixin gana o fred. Així doncs, es podria considerar una acció totalment lloable i desitjable, i encara més amb l’augment actual de persones que es troben per sota del llindar de la pobresa.
… té limitacions
Malgrat tot, la caritat no contempla certs aspectes elementals per a la resolució definitiva de la problemàtica que pretén resoldre. Per definició, crec que té almenys dues limitacions prou rellevants: l’estigmatització i l’absència de qüestionament[1].
Què passa quan algú s’ha d’adreçar a una entitat benèfica perquè necessita aliments bàsics? O, encara més, quan aquesta persona ha de fer hores de cua al carrer davant l’atenta mirada dels seus veïns i veïnes? Els resultats a nivell personal poden ser diversos, però l’efecte general és una estigmatització dels receptors d’ajuda. Aquest fenomen, que pot semblar menor, és un dels factors que més influeix en la baixa autoestima de les persones i, en conseqüència, en les expectatives de vida[2].
El segon element de qualsevol activitat caritativa és una absència general de qüestionament de la situació de les persones amb dificultats. El receptor arriba al centre, se li dóna aliment i marxa. És evident que és un dret universal i no s’hauria de discriminar a l’hora de cobrir-lo. Això no implica, però, que no s’hagi de conèixer i combatre la situació d’injustícia que viuen les persones afectades. En un exemple prou il·lustratiu, si una associació atén contínuament persones amb cremades, fóra sensat aixecar el cap i preocupar-se també d’apagar l’incendi que està ferint les víctimes.
El fet de no qüestionar l’origen de la situació de pobresa permet, al mateix temps, que es donin dos tipus de dinàmiques perverses. La primera és la cronificació de la pròpia situació. En altres paraules, que una situació de pobresa -que hauria de ser una excepció en un estat del benestar- es converteixi en la norma perquè ja hi ha “algú” que s’encarrega d’aquesta gent. De fet, una beneficència generalitzada podria arribar a ser funcional per un sistema injust, ja que serien alguns agents privats els qui s’encarregarien de solucionar situacions de pobresa generades per altres. La segona dinàmica perversa és l’ús interessat de donacions per tal de fer un rentat d’imatge de grans empreses. No deixa de ser paradoxal que La Marató contra la Pobresa de Tv3 fos patrocinada per Abertis, Caixabank i Gas Natural; unes empreses que destaquen per tributar en paradisos fiscals i desnonar centenars de famílies i finançar armament.
La solidaritat…
Les accions de solidaritat superen en bona mesura les limitacions de la caritat. He identificat quatre aspectes que fan que, al meu entendre, la solidaritat representi un model més just, efectiu i coherent. Perquè l’exposició d’aquests factors sigui més entenedora, he fet servir exemples pràctics d’una mateixa organització que, per a mi, simbolitza molt bé aquest model: la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
El primer aspecte és la voluntat de transformar la situació ja que existeix un qüestionament i anàlisi de les causes que han provocat les mancances en determinats col·lectius. Aquesta postura porta inevitablement a exercir una incidència política per prevenir i capgirar una realitat que es considera injusta. En el cas de la PAH, un bon exemple és la ILP que demanava una moratòria de desnonaments, la dació en pagament i la reconversió d’hipoteques en lloguer social.
Un altre aspecte o virtut de la solidaritat és que empodera i fa que la pròpia persona sigui protagonista del seu canvi. És a dir, que busca un paper actiu de la persona que necessita cobrir algunes necessitats. En aquest sentit, els diferents grups locals de la PAH tracten d’assessorar i formar les persones perquè entenguin millor la situació legal i contractual en la qual es troben i, d’altra banda, perquè els afectats prenguin consciència de la injusta situació que han patit.
La tercera característica és que una acció solidària tracta de socialitzar el problema. Es busca que un problema entès o sentit com a individual es comparteixi per tal de socialitzar-lo i transformar-lo en un problema polític que afronta la societat. És la famosa frase de “allò personal és polític”[3]. Com ho efectua la PAH? Doncs senzillament creant assemblees obertes i organitzant accions de protesta en grup, que tracten de recolzar casos individuals sense oblidar de reclamar una solució general tot fent-se visibles a la societat.
Per últim, una acció solidària també pot cobrir necessitats bàsiques (l’element que més defineix la caritat) al mateix temps que denuncia una injustícia. Segurament, l’exemple més clar de la PAH és la seva Obra Social, que consisteix en ocupar pisos abandonats que són propietat de bancs i destinar-los a famílies que s’han quedat sense casa a causa d’un desnonament.
… és un bon camí
Els dos models que s’han descrit no són pas “purs” en la realitat i, per això, existeixen moltes accions que no es poden qualificar com a absolutament caritatives o solidàries. De fet, la meva intenció tampoc és establir una classificació per a jutjar com a bones o dolentes les diferents activitats que es duen a terme. Allò que intento i convido a tothom a fer és valorar positivament els quatre aspectes de la solidaritat (transformació, empoderament, socialització del problema i cobriment de necessitats) i concebre’ls com a eines que poden millorar la multitud d’accions que es desenvolupen arreu.
La reflexió d’aquest article, que podria semblar excessivament teòrica, té una rellevància crucial en el moment actual. El 48% de les entitats del Tercer Sector Social han reduït el seu finançament públic en els darrers 3 anys i, al mateix temps, les necessitats que han de cobrir a la societat continuen creixent[4]. Així doncs, el model que adoptin aquestes entitats i la resta d’organitzacions a partir d’ara marcarà si l’acció contra la pobresa esdevé més justa, efectiva i coherent.
[1] Vull ressaltar que en cap cas pretenc acusar al conjunt del voluntariat caritatiu de base d’actuar amb malesa o sense responsabilitat.
[2] Per a més informació, llegir “Per què se sosté la desigualtat?”.
[3] Frase entonada per l’activista feminista Kate Millet l’any 1970.
[4] Anuari 2013 del Tercer Sector Social de Catalunya.
Reflexions Pausades 