Què és?
Yago Calbet
La Producció Agroecològica a Cardedeu
Resum
El sector agroecològic a Cardedeu és un àmbit en creixement a nivell associatiu, comercial i productiu. Els darrers anys han nascut iniciatives ciutadanes, negocis i noves produccions que responen a la voluntat d’adquirir productes agroramaders locals i de qualitat. Aquesta evolució ha estat semblant a altres indrets del país i considerem que a Cardedeu es troba entre les fases embrionària i de consolidació.
L’estudi que teniu a les mans, realitzat entre el febrer i el juny del 2015, analitza les necessitats i els reptes dels productors agroecològics. Aquests elements s’han identificat a través d’un procés d’investigació participativa basada en entrevistes i reunions conjuntes. Les informacions recollides han servit per elaborar recomanacions dirigides tant als propis productors com a les administracions locals. Alhora, el propi procés ha servit per apoderar i crear consciència col·lectiva entre els protagonistes d’aquestes produccions.
Els resultats obtinguts mostren l’existència de preocupacions comunes, com la dificultat d’assegurar la venda i les traves legals que afronten els productors. De la mateixa manera, també s’ha detectat una voluntat conjunta –reforçada per les trobades participatives- de crear un mercat de productors locals i establir diverses col·laboracions per a millorar la comercialització i la promoció del producte local. Per últim, s’ha detectat la percepció de l’administració com a un agent que pot i hauria de donar suport a les iniciatives del sector però respectant sempre la seva autonomia.
Llegir l’estudi sencer: InformeAgrariCardedeu-ok-plecs
____
Més Revolució Verda?
Yago Calbet
La comunicació política ens ensenya dues coses importants a l’hora de construir un discurs: cal presentar les mesures com a resposta a necessitats concretes i passar de puntetes sobre els propis punts febles. El que em proposo en aquest text és donar-hi la volta i deconstruir el discurs de la nova Revolució Verda tot ressaltant els punts que s’ignoren a propòsit i desgranant les suposades necessitats que cal resoldre.
Necessitats tendencioses
Bona part dels defensors d’una nova Revolució Verda –que proposa una agricultura més mecanitzada i amb variacions genètiques- fan partir el seu discurs des d’una necessitat que és innegable: la fam al món. És un realitat que 805 milions de persones passen gana[1]. Però en base a aquesta necessitat se’n fa un diagnòstic fals quan s’afirma que la fam és un problema de falta de producció d’aliments. L’ONU va concloure en un informe fa pocs anys, que es produeix aliment per a 12.000 milions de persones. Per tant, tal com va afirmar Olivier De Schutter[2], relator Especial de les NNUU sobre el Dret a l’Alimentació , “El dret a l’alimentació no consisteix en una major producció d’aliments.”
Per embolicar-ho encara més, de la suposada falta de d’aliments se’n conclou que és un problema de productivitat. Més enllà dels grans interessos empresarials per a introduir-se al gran mercat de l’agricultura a base de mecanitzar-la, cal dir que el sistema de monocultiu que es proposa, a part de ser agressiu amb el medi ambient i per tant no sostenible, podria superar en productivitat el conreu ecològic només en condicions favorables, però seria molt més vulnerable a plagues i canvis climatològics –cada cop més freqüents. D’altra banda, se sap que a llarg termini els químics acaben destruint la fertilitat del sòl i afectant també la productivitat. A més, aquest és un sistema que crea una enorme dependència econòmica d’inputs externs i una reducció de l’autonomia dels propis agricultors.
En resum, en aquest discurs tota la complexa problemàtica de la fam es redueix a una solució: accelerar el progrés científicper assegurar una tecnologia genètica i una intervenció amb productes químics.
Nejron Photo
Punts febles amagats
En un escrit recent a la revista National Geographic (abril 2015), el doctor en genètica Pere Arús seguia dues estratègies per a superar els punts febles del discurs en defensa de més Revolució Verda. La primera era “tapar” temes complicats -però als que no poden donar resposta- utilitzant base de frases boniques. Crec que en general és bo desconfiar de posicions que es justifiquen amb afirmacions abstractes que tothom podria recolzar. En aquest cas, Arús ens parlava d’aplicar el seu model però “de forma respectuosa amb el medi ambient” i amb un “ús racional dels pesticides”. Dues afirmacions que no comprometen a res i tant vagues que es poden interpretar com es vulguin per a justificar el que calgui.
La segona estratègia era, òbviament, no parlar de temes que sí que resulten cabdals en la producció agrícola i l’accés a l’alimentació. És clar que el problema de la fam no té una causa única, però existeixen almenys tres elements que no es poden ignorar si realment es vol abordar el problema amb seriositat. Per raons d’espai no hi entraré en profunditat, però sí que em sembla interessant esmentar-los:
- L’acaparament de terres en poques mans, que dificulta l’accés a la terra.
- La volatilitat del preu de les matèries primeres fruit de la desregulació financera.
- L’enorme concentració de poder en empreses de llavors i de distribució dels aliments[3].
Conclusió
En definitiva, resulta aconsellable i fins i tot saludable deconstruir els discursos polítics –no sempre argumentats honestament- per tal d’ampliar els punts de vista i crear un debat realment obert enriquidor. En el cas de la nova Revolució Verda, probablement obtindrà recolzament de grans empreses, fundacions, governs d’arreu del món i, segurament, d’una part de la població potser no prou informada. Però si aquesta revolució no resol els temes cabdals de la fam al món i aconsegueix un consens prou ampli, acabarà fracassant a llarg i termini i per tant, no serà mai sostenible.
[1] Estado de la Inseguridad Alimentaria en el Mundo, FAO,2014.
[2] Relator Especial de las Naciones Unidas sobre el Derecho a la Alimentación.
[3] E.Vivas, El poder de los Supermercados, http://esthervivas.com/2014/08/21/el-poder-de-los-supermercados/
El poder del finançament privat
Yago Calbet
Obra Social, estratègia contra la malària, campanyes contra la pobresa… qui es pot oposar a totes aquestes iniciatives? Sembla prou desitjable que fundacions, empreses i particulars destinin part del seu patrimoni -quant més millor- a finançar projectes que milloren el món… o no? El propòsit d’aquest text és reflexionar sobre les ombres del finançament privat en la recerca universitària i les accions filantròpiques.
Un motlle a la investigació
El món de la recerca universitària és força complex i fa temps que es dóna un interessant debat sobre com cal que es financi. Normalment s’esgrimeixen dues raons per a justificar que hi hagi inversió privada en les investigacions acadèmiques i que el món empresarial conflueixi amb l’universitari. La primera raó és que la universitat ha d’estar en contacte amb la societat i els seus interessos, i no pas aïllada en despatxos fent recerca poc profitosa. La segona és que, a causa de la conjuntura econòmica actual cal suplir la manca de finançament públic amb altres fonts, com ara el sector privat.
En quant al primer argument, és cert que la universitat no pot estar aïllada. Però equiparar els interessos dels bancs i grans empreses -importants finançadors privats a les universitats- i els de la societat és, si més no, agosarat. Pel que fa a la segona raó, és important destacar que la manca de finançament públic no és tant una situació d’emergència sobrevinguda sinó una decisió política que respon a un model, el neoliberal, que predica disminuir la inversió pública en serveis bàsics. Per tant, la manca de finançament probablament no és un problema sinó l’excusa perquè el sector privat entri i financi el món universitari.
Quins són, doncs, els efectes derivats d’aquesta intrusió de capital privat? És lògic que si qui paga les recerques són empreses amb ànim de lucre, els temes i les conclusions no podran suposar mai un fre per al seu negoci. Això fa que la investigació estigui esbiaixada per naturalesa i, d’aquesta manera, el propi progrés del coneixement se supedita a la voluntat de les grans corporacions. Com afirma J.M. Antentas[1] “Quin tipus de recerca farem sobre els transgènics si les empreses de biotecnologia la financen? O quin tipus de recerca farem sobre medicina si ho marquen les empreses del sector?”. Si anem al camp de la difusió científica, quina fiabilitat poden tenir els reportatges Cómo Alimentar a 9.000 millones? de National Geographic, quan el propi reportatge està publicitat per l’empresa de pesticides Syngenta i finançat per la Fundació Rockefeller, ambdues defensores d’un model agrícola de manipulació genètica i productivista?
A aquestes dificultats n’hi apareix una de nova i és que actualment els fons europeus que financen la recerca (Programa H2020) requereixen per accedir-hi que la investigació estigui enfocada a crear un producte útil i funcional al mercat.
La filantropia poderosa
Si bé sembla obvi les limitacions de finançar privadament recerques acadèmiques, poden haver-hi també limitacions quan es tracta de finançar accions purament altruistes? Segurament depèn de la forma i la quantitat. Però què passa quan la Fundació Gates, per exemple, atorga ajudes pel valor de 3.900 milions de dòlars en un any per a programes de desenvolupament?[2] Aquesta gran xifra és, curiosament, la mateixa que va dedicar també l’any 2014 l’ONU a programes de desenvolupament.[3]
Cada agència o fundació dedicada al desenvolupament té la seva visió i estratègia de desenvolupament. Per això, malgrat totes vulguin teòricament acabar amb la pobresa, la fam i l’analfabetisme, cadascuna defensa camins diferents. En l’àmbit de l’ajuda al desenvolupament, s’avança en allò en què es treballa i només es treballa en els projectes que es poden finançar. Així doncs, la capacitat de les fundacions de decidir quins projectes es financen acaba marcant enormement els eixos en què s’avançarà i, sobretot, amb quina visió[4]. Això és així també perquè moltes organitzacions s’acaben adaptant als requisits que determinen les fundacions i, si bé també existeixen requisits en l’ajuda pública, aquests requisits parteixen d’una legitimitat democràtica.
El gran problema no és que les macro-fundacions “filantròpiques” estableixin requisits perversos o que tinguin finalitats obscures. El problema és que la seva enorme capacitat els dóna un poder immens per a marcar l’agenda mundial en temes de desenvolupament sense que hi hagi cap rendiment de comptes ni “obligació” democràtica. Això provoca que quedi en mans de poques persones el model productiu, ambiental i de desenvolupament de molts països.
Conclusions i solucions
Com hem vist, el problema del finançament privat no és tant la censura sinó la capacitat d’establir prioritats a escala internacional. En conseqüència, s’estableix una dependència mundial de decisions de poques persones que acaba assimilant-se al Govern dels Savis –o de filantrops, en aquest cas- proposat per Plató, quelcom gens democràtic.
Des del meu punt de vista, hi ha tres tipus de solucions que ajudarien a millorar aquestes situacions. La primera, en l’esfera d’investigació acadèmica, és blindar el finançament públic per a augmentar la qualitat de la recerca i acabar amb la precarietat generalitzada dels investigadors. La segona solució, en clau d’ajudes filantròpiques, és democratitzar la decisió d’establir prioritats i estratègies a base de reunions multilaterals on hi participin, a part de les fundacions, tots els diferents agents implicats (receptors d’ajuda, ONGs, agències de desenvolupament), sense que les aportacions estiguin condicionades a la mida de cada organització. Una última solució seria aprofundir i fer imperativa una col·laboració estreta amb els programes d’ajuda oficial perquè aquesta ajuda sigui efectiva, coordinada i que respongui a una voluntat majoritària.
[1] Tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio. http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/la-tertulia-com-interpretem-la-realitat/audio/871285/
[2] Dades de la pròpia Fundació. http://www.gatesfoundation.org/Who-We-Are/General-Information/Foundation-Factsheet
[3] http://open.undp.org/#2014
[4] Paternalista o horitzontal, productivista o de reproducció de models, comercialització de circuits curts o enfocada al mercat global.
La credibilitat i el 4F
Yago Calbet
El documental sobre el 4F ha esdevingut un boom mediàtic a causa de dos aspectes. El primer és que desacredita amb evidències representants polítics, policies i jutges. En altres paraules, per a mi la virtut del documental no és tant fer-te empatitzar amb les víctimes que van patir tortures i judicis injustos, sinó fer perdre la credibilitat a bona part de l’estament judicial, de representants polítics i de la Guàrdia Urbana de Barcelona.
La credibilitat, entesa com la virtut que la ciutadania prengui com a certa les pròpies afirmacions, és, al meu entendre, un component clau i imprescindible per a tot representant públic. Sempre podem no estar d’acord amb el que diu un altre i oposar-nos-hi amb arguments. Però quan un actor considera que l’altre ha mentit, la situació passa a un pla on perd sentit intercanviar raons. Així doncs, la mentida condiciona inevitablement la credibilitat de l’actor, que ho pagarà amb l’ombra del dubte sobre qualsevol declaració que faci. De fet, m’atreviria a dir que la credibilitat és més important que l’exemplaritat. 1
El segon aspecte xocant de Ciutat Morta ha estat, evidentment, la seva emissió a la televisió. Els implicats (jutges, policies, governants) no es van molestar en tapar el documental durant l’any i mig de projeccions arreu del territori. El que no es podien permetre de cap manera és que el documental arribés a totes les cases catalanes: era un preu massa alt que els havia de fer reaccionar.
Les reaccions
En els casos d’abusos policials (E. Quintana, J. Benítez…) les reaccions dels governants poden variar en ordre però solen tenir sempre quatre fases: el silenci, la negació, la censura i distracció. Seguirem l’ordre del cas 4F:
-
Silenci. El documental es va estrenar el juny del 2013 però no hi havia reaccions. De fet, alguns actors acusats de maltractaments, com els Mossos (llavors al càrrec del tripartit), encara no han parlat.
-
Negació. Es va negar qualsevol acusació, advertir que calia “no avançar-se als fets” i es canvià diverses vegades la versió oficial (encara que l’alcalde Clos entrés en greus contradiccions).
-
Censura. Si certes informacions havíen d’arribar a un públic prou ampli, esforçar-se perquè això no passés i censurar les parts que menys agradin (els famosos 5 minuts censurats per un jutge).
-
Distracció. Finalment, anunciar la reobertura del cas si apareixen noves proves -ignorant que el problema és que les proves mai s’han acceptat al judici- i creant un escenari de telenovela per a descobrir qui va llençar el test.
L’excepció es diu Prat
En el cas d’Ester Quintana, aquests quatre factors es van seguir a la perfecció. Es va ignorar, es va negar que els Mossos haguessin disparat, es va desacreditar les fonts i es va voler distreure. Tot això s’ho podien permetre perquè es basava sempre en “les informacions de què disposaven”. Però Manel Prat, ex-cap dels Mossos, va afegir un altre element importantíssim: el compromís. Prat, que primer va salvar el càrrec gràcies als vots de CIU i ERC2, va afirmar que “Si es troba una prova que demostri que a Quintana la va ferir una pilota de goma, dimitiré”3. La prova es va trobar i Prat va haver de dimitir. La promesa era massa clara i la seva credibilitat s’havia esmicolat del tot.
cinemaldito.com
Un element clau…
Retornant a les reaccions habituals, els governants semblen oblidar que la credibilitat representa un element clau per a qualsevol representant públic. Concretament, és quelcom importantíssim en tres aspectes:
· Els representants depenen de la confiança de la gent. De fet, l’exemplaritat, la integritat i l’ètica del polític pot ser igual o més important que les mesures que promet. Quan es perd la credibilitat, tot això s’ensorra.
· La pèrdua de credibilitat/confiança taca les institucions on treballen. Això és greu en els treballadors públics (policies, jutges…) però també en presidents de grans institucions4.
· La vida i el comportament d’aquests representants esdevé un exemple per a tota la ciutadania. Tal com afirma Javier Gomá, “Como administradores de lo público (…) su ejemplo despliega un superior impacto moral en su círculo de influencia, el cual, por razón de su oficio, se amplía extraordinariamente”. I afegeix “un mayor poder y una mayor influencia determinan una especial responsabilidad concurrente en ellos”5.
… que no es pot comprar
En definitiva, la credibilitat és un element bàsic per a l’art de la representació pública que molt sovint no és tinguda en compte pels propis governants. La credibilitat es construeix -o es guanya- molt lentament però es pot ensorrar ben ràpid. A més, difícilment es pot comprar. Ni tampoc, a diferència d’altres factors com la obediència, es pot aconseguir amb coacció.
En conclusió, podem afirmar que la credibilitat, la confiança i l’adhesió a un partit o model de societat no es pot aconseguir amb la força física. Segurament per això, els grans grups amb poder ja no compren exèrcits ni mercenaris, sinó que inverteixen en mass media i universitats.
1. Penso que alguns líders com Berlusconi van caure no tant pel mediocre exemple que donaven -malgrat no ser políticament correcte, molta gent s’hi podia identificar- sinó perquè van mentir i contradir allò que pregonaven.
2. Curiosament, al mateix moment en què les JERC encartellaven Barcelona criticant la Brigada dels Mossos.
4. Quina imatge podem tenir de l’ONU si Joan Clos n’és el director executiu d’Habitat? O del Parlament Europeu, presidit per qui va facilitar l’evasió fiscal a grans empreses, Junker. O del FMI, encapçalat per la imputada per corrupció C. Lagarde?
5. J. Gomá, Ejemplaridad Pública, Taurus Ed., Madrid, 2009.
Agraïments: aquest text no hagués estat possible sense l’anàlisi acurat i desinteressat de Marc Sanjaume i Francesc Masdeu. Gràcies!
La tolerància mor en el comentari de l’altre
Yago Calbet
De diferències, com de defectes, tots en tenim. I quan aquestes diferències es ressalten neix la discriminació, que tant pot ser positiva com negativa. Quan se li dóna més facilitats a algú a causa d’una diferència en diem discriminació positiva, perquè es busca garantir la igualtat d’oportunitats. Per contra, una discriminació negativa es dóna quan es resten oportunitats a una persona a causa de la seva diferència (d’ètnia, gènere, classe…). Qualsevol discriminació però, té alhora una altra dimensió a part de la de restar o facilitar oportunitats: és el fet de recordar a una persona el seu tret diferencial respecte a la resta.
Pel que fa als atributs físics i d’imatge personal, tots estem d’acord en que no és correcte dir-li a algú “estàs gras com un balena” o bé “el teu abric és tan lleig que fa mal als ulls”. Però, què passa quan es diu “quin bigoti: sembles un modern” o “Ets molt alt! Què menjaves de petit?”. Com que socialment no està mal vist -perquè no ressaltem característiques considerades negatives1-, ens permetem repetir constantment aquest tipus de comentaris.
En cap moment ens plantegem que la nostra observació estigui malament, però realment estem oblidant l’altra dimensió de qualsevol discriminació negativa: recordar-li contínuament a la persona la seva diferència respecte a la resta. Cal pensar que, quan més evident és el tret diferencial de l’altre, més probablement ha estat objecte de comentaris. A més, això resulta especialment pervers quan s’utilitza aquesta diferència per a bromejar i guanyar-se les rialles de l’entorn.
Aquest tipus de discriminació és especialment roïna quan fa referència a característiques que la persona no ha escollit lliurement i representa, de fet, la llavor perfecta perquè neixi el complexe i s’acabi limitant la llibertat i l’autoestima de la persona2.
Però la discriminació és igualment reprovable encara que la persona hagi escollit aquesta diferència. Posaré alguns exemples reals per a il·lustrar-ho. A un bon amic li encantaven els barrets però un bon dia va decidir no tornar-se’n a posar més. Mai li han deixat d’agradar, però els comentaris repetits i pesats (i no necessariament pejoratius) de tothom van fer que acabés renunciant a posar-se’n. Un altre àmbit és de les persones vegetarianes: la gran dificultat que pateix aquest col·lectiu no és la limitada carta dels restaurants sinó les bromes recurrents fa que l’entorn social per no seguir la dieta majoritària.
En aquest sentit, ser o actuar de forma diferent no dóna cap dret a la resta a fer-hi referència contínuament. De fet, el qüestionament continuat d’aquestes diferències és la base del comportament intolerant. Així doncs, si entenem la tolerància com un valor positiu cal començar acceptant i normalitzant les diferències.
Fa anys, una organització social entonava l’enginyós lema de La discapacitat neix en la mirada de l’altre. En aquest cas, jo ho adaptaré afirmant que La tolerància mor en el comentari de l’altre.
1.En l’actualitat, algunes característiques considerades socialment com negatives són estar gras, ser molt baix…
2.“No em posaré aquest banyador perquè se’m veu grassa”, “em vestiré de ratlles per no semblar tan alt”, “no duré camisa negra perquè no em vegin la caspa”, “no em trauré la samarreta perquè em diran que estic molt prim”, “no em tallaré el cabell perquè no se’m vegin les entrades”. Us sona?
Un pessebre perfecte
Yago Calbet
Barcelona, 20 de desembre. L’ambient nadalenc desborda Passeig de Gràcia. Tot són llums, botigues obertes i un munt de gent amb bosses a les mans. El conjunt forma un fantàstic pessebre vivent. De cop, un cotxe de la Guàrdia Urbana s’atura i en surt un agent, que camina cap a una botiga. Me’l miro, encuriosit. Potser s’interessarà per les condicions dels treballadors de l’establiment, o bé revisarà que els productes que venen estiguin fabricats en condicions dignes.
M’adono que somio despert quan veig la trajectòria que emprèn el policia. No va cap a la botiga, sinó cap a un home que està assegut a terra amb un barret al davant per demanar diners. “Bé -penso- potser l’home està de sort i aquest treballador públic l’ajudarà a aconseguir un lloc on menjar o li indicarà allà on pot passar la nit”. Però el policia fa uns moviments ben estranys que em tornen a despertar del meu segon somni. S’acosta al pidolaire, passa pel costat sense mirar-lo però murmurant alguna cosa. Ho fa un parell de vegades i torna cap al cotxe, que arrenca immediatament i marxa.
L’home que jeia al terra s’aixeca visiblement molest. És el moment d’acostar-s’hi per a preguntar què redimonis ha passat. La seva resposta és tant clara com indignant “M’ha dit que haig de marxar, però jo no estic molestant a ningú! En comptes de perseguir als que roben, ho fan amb mi”. I una última frase tan colpidora i clara que, llegida en qualsevol novel·la, semblaria exagerada “A mi ja em fa prou vergonya demanar diners com perquè a sobre em vinguin a fer fora.”
En aquell moment no sé si allò és legal1, però la veritat és que m’és ben igual. Fa massa temps que la unió entre legalitat i ètica s’ha esquerdat. És llavors quan recordo les reflexions d’Steven Flusty, que, al llegir-les fa anys em semblaven catastrofistes. Flusty afirmava que els espais públics tradicionals se suplanten gradualment per espais privats destinats al consum on, per accedir-hi, cal tenir capacitat de despesa. A més, uns potents mecanismes de controls asseguren que el comerç flueixi constantment i sense cap interferència.
El “sense sostre” no preocupava a ningú. Ni per la part bona ni per la dolenta. No era culpable de res. Ni tan sols el policia devia tenir res contra seu. Segurament, perquè ningú el considerava digne de tenir-li prou consideració positiva o negativa. L’error de la persona era haver-se erigit com un obstacle a l’inalienable dret de la ciutadania a passejar i, sobretot, a comprar tranquil·lament. Sense res que els fes pensar massa.
L’amic pidolaire havia oblidat que per tenir un Nadal perfecte, tant important és mostrar les llums guarnint els carrers com amagar tot allò que pugui trencar-nos l’eufòria nadalenca. Ell no era la figura del pessebre ignorada. Ell era la figura que sobrava.
La voluntat general
Yago Calbet
Us passa sovint que, en discussions sobre política, us trobeu amb debats aparentment irresolubles? Alguns diuen que el gran problema de la comunicació és que escoltem per respondre i no per aprendre. Crec que això és parcialment cert, però se m’acudeixen altres motius pels quals això passa.
En una conversa entre partidaris d’una posició més liberal econòmicament i una altra més redistributiva, penso que el punt de desacord és anterior a qualsevol mesura concreta que es discuteixi. Un factor determinant és, sens dubte, tenir una visió més o menys benèvola de la naturalesa humana. Hi ha qui considera que els humans som egoistes i malvats per naturalesa, mentre d’altres asseguren que és la cooperació i la bondat el que ens defineix. Però en aquest text em vull referir a un altre factor: l’existència de la societat i de la voluntat general.
Existeix la societat?
Un pas previ per parlar de voluntat general és determinar si vivim en una societat. En relació a això, la gran representant del liberalisme econòmic, Margaret Thatcher, va afirmar que “La societat no existeix, hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies”1. El sentit d’aquesta frase mostra genialment la visió neoliberal: no existeix cap mena de comunitat, sinó individus amb interessos particulars. I a partir d’aquí, els interessos individuals que siguin més compartits determinaran quin serà el govern que manarà i, a través del mercat, com funcionarà l’economia. En altres paraules, els interessos que sumint un número més gran seran els que triomfaran.
En canvi, autors com Gerry Cohen defensen que sí que existeix una societat, la qual es defineix per ser una xarxa de provisió mútua. Allò més interessant és que, segons l’autor, en una economia de mercat continua havent-hi inevitablement relacions i dependències entre les persones, però resulten perversament encobertes de la mentalitat de la població a causa de la lògica mercantil. En altres paraules, Cohen segurament respondria a Thatcher dient-li “Per molt mercantilitzat que sigui un país, la societat continua existint, en tant que tots seguim sent dependents i les eleccions individuals continuen afectant la resta”.
I la voluntat general?
Fa gairebé tres segles, J. Rousseau va reflexionar a El Contracte Social sobre un tema estretament lligat amb la discussió anterior. Segons Rousseau el pas dels humans des de l’estat de naturalesa a la vida en societat comportava -si volien seguir sent lliures- afegir moralitat a les accions de les persones envers la resta i substituir l’instint per la justícia. En conseqüència, per viure en comunitat, caldria renunciar a l’interès egoista (ell utilitzà, en francès, amor propi) respectar la voluntat general.2
La formulació de la voluntat general implicava associar-se i acordar en assemblea una posició comuna: el desig del poble -que pot estar equivocat. Rousseau insistí en què no cal que hi hagi unanimitat i que s’han escoltar totes les veus (tot i que, malauradament, no aprofundí en els mecanismes per a protegir les minories). A més, subratllà que la voluntat general no és l’agregació d’interessos particulars. De fet, afirmà que la suma de singularitats podia acabar en tirania. La voluntat general seria doncs la representació de l’interès comú, el desig del grup. Per exemple, que no hi hagi pobresa o violència. És a dir, quelcom que sobrepassi els afanys individuals i se centri en la justícia per a la societat.
epadiurno.blogspot.com
Obligar-se amb el col·lectiu
Acceptar l’existència d’una voluntat general té certes implicacions, però penso que són passos necessaris perquè una societat sigui funcional i justa. La conseqüència més important és el fet d’obligar-se davant d’un col·lectiu del qual es forma part, especialment quan comporta esforços personals. Penso que això implica -tal com es defensa des del corrent del republicanisme3– una exigència moral que va més enllà del simple compliment de les lleis.
Hi ha diferents àmbits quotidians on es produeix aquest acte d’obligació amb la resta. Quan se circula per la via pública, generalment es compleixen les normes per tal d’evitar que hi hagi accidents de trànsit i atropellaments4. Al món de l’esport, hi ha un interès compartit entre els esportistes en què hi hagi certes normes i que es compleixin per tal de poder jugar. El mateix passa amb la recaptació fiscal.
Què passa quan algú condueix begut? O quan un futbolista es “tira a la piscina” simulant un penal? O quan una persona menteix hisenda per pagar menys? El que passa és que aquests individus renuncien, en pro d’interessos egoistes, a complir amb la seva obligació amb el col·lectiu al qual pertanyen. El més greu és, sens dubte, quan la societat disculpa o fins i tot aplaudeix aquests comportaments (“mano de dios”, amnistia fiscal…). Certament, hi ha d’haver un espai per al dret a la desobediència civil -sempre que es donin els requisits necessaris perquè ho sigui5-, però els casos que exposo aquí s’allunyen molt d’aquesta lògica.
Anar a l’arrel
Retornant al plantejament dels debats irresolubles o enquistats, penso que la importància de la voluntat general ens pot ajudar a clarificar-los. Quan discutim sobre una mesura, no ens hem de limitar a preguntar-nos si afavoreix a tal persona o grup, sinó també si aquesta mesura ens convé com a societat. Per exemple, jo no vull la reducció de les taxes universitàries només per pagar menys sinó perquè crec que això permet garantir el dret a l’educació.
En l’extrem contrari, hi ha accions o mesures que es recolzen des d’interessos particulars o corporatius però no es poden justificar des de l’interès comú i, per tant, haurien de ser rebutjades. En el pla polític, els macro-partits utilitzen sovint aquesta estratègia de protegir determinats sectors socials o econòmics, no per un ideal de justícia o bé comú sinó per una visió d’intercanvi entre vots (o favors) i polítiques que els són favorables.
En conclusió, al debatre és important definir a quins interessos respon cada posició, particulars o generals. És una pràctica que no només facilitarà l’intercanvi d’opinions sinó que carregarà de raons a qui millor expliqui que la seva proposta respon a la voluntat general i assumeixi així les exigències morals derivades de la convivència en societat.
1. Frase entonada per M. Thatcher l’any 1987 en una entrevista a la revista Woman’s Own.
2. Per raons d’espai, no es detalla el procés segons pel qual el Contracte Social allibera les persones de les cadenes que elles mateixes s’han posat al deixar de viure en estat de naturalesa.
3. Per a ampliar, “Republicanisme: una introducció”, Ramón Alcoberro
4. Una trista excepció és quan J.M. Aznar afirmà que ningú li havia de dir quantes copes de vi havia de beure per conduir, i superposava així el seu interès particular sobre la voluntat general per a reduir el nombre de víctimes a les carreteres.
5. Recomano aquest article, que ho analitza amb profunditat: “Digueu-n’hi desobediència civil”, Marc Sanjaume.
Reflexions Pausades 