Pàgina d'inici » Moviments polítics (Pàgina 2)
Category Archives: Moviments polítics
La voluntat general
Yago Calbet
Us passa sovint que, en discussions sobre política, us trobeu amb debats aparentment irresolubles? Alguns diuen que el gran problema de la comunicació és que escoltem per respondre i no per aprendre. Crec que això és parcialment cert, però se m’acudeixen altres motius pels quals això passa.
En una conversa entre partidaris d’una posició més liberal econòmicament i una altra més redistributiva, penso que el punt de desacord és anterior a qualsevol mesura concreta que es discuteixi. Un factor determinant és, sens dubte, tenir una visió més o menys benèvola de la naturalesa humana. Hi ha qui considera que els humans som egoistes i malvats per naturalesa, mentre d’altres asseguren que és la cooperació i la bondat el que ens defineix. Però en aquest text em vull referir a un altre factor: l’existència de la societat i de la voluntat general.
Existeix la societat?
Un pas previ per parlar de voluntat general és determinar si vivim en una societat. En relació a això, la gran representant del liberalisme econòmic, Margaret Thatcher, va afirmar que “La societat no existeix, hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies”1. El sentit d’aquesta frase mostra genialment la visió neoliberal: no existeix cap mena de comunitat, sinó individus amb interessos particulars. I a partir d’aquí, els interessos individuals que siguin més compartits determinaran quin serà el govern que manarà i, a través del mercat, com funcionarà l’economia. En altres paraules, els interessos que sumint un número més gran seran els que triomfaran.
En canvi, autors com Gerry Cohen defensen que sí que existeix una societat, la qual es defineix per ser una xarxa de provisió mútua. Allò més interessant és que, segons l’autor, en una economia de mercat continua havent-hi inevitablement relacions i dependències entre les persones, però resulten perversament encobertes de la mentalitat de la població a causa de la lògica mercantil. En altres paraules, Cohen segurament respondria a Thatcher dient-li “Per molt mercantilitzat que sigui un país, la societat continua existint, en tant que tots seguim sent dependents i les eleccions individuals continuen afectant la resta”.
I la voluntat general?
Fa gairebé tres segles, J. Rousseau va reflexionar a El Contracte Social sobre un tema estretament lligat amb la discussió anterior. Segons Rousseau el pas dels humans des de l’estat de naturalesa a la vida en societat comportava -si volien seguir sent lliures- afegir moralitat a les accions de les persones envers la resta i substituir l’instint per la justícia. En conseqüència, per viure en comunitat, caldria renunciar a l’interès egoista (ell utilitzà, en francès, amor propi) respectar la voluntat general.2
La formulació de la voluntat general implicava associar-se i acordar en assemblea una posició comuna: el desig del poble -que pot estar equivocat. Rousseau insistí en què no cal que hi hagi unanimitat i que s’han escoltar totes les veus (tot i que, malauradament, no aprofundí en els mecanismes per a protegir les minories). A més, subratllà que la voluntat general no és l’agregació d’interessos particulars. De fet, afirmà que la suma de singularitats podia acabar en tirania. La voluntat general seria doncs la representació de l’interès comú, el desig del grup. Per exemple, que no hi hagi pobresa o violència. És a dir, quelcom que sobrepassi els afanys individuals i se centri en la justícia per a la societat.
epadiurno.blogspot.com
Obligar-se amb el col·lectiu
Acceptar l’existència d’una voluntat general té certes implicacions, però penso que són passos necessaris perquè una societat sigui funcional i justa. La conseqüència més important és el fet d’obligar-se davant d’un col·lectiu del qual es forma part, especialment quan comporta esforços personals. Penso que això implica -tal com es defensa des del corrent del republicanisme3– una exigència moral que va més enllà del simple compliment de les lleis.
Hi ha diferents àmbits quotidians on es produeix aquest acte d’obligació amb la resta. Quan se circula per la via pública, generalment es compleixen les normes per tal d’evitar que hi hagi accidents de trànsit i atropellaments4. Al món de l’esport, hi ha un interès compartit entre els esportistes en què hi hagi certes normes i que es compleixin per tal de poder jugar. El mateix passa amb la recaptació fiscal.
Què passa quan algú condueix begut? O quan un futbolista es “tira a la piscina” simulant un penal? O quan una persona menteix hisenda per pagar menys? El que passa és que aquests individus renuncien, en pro d’interessos egoistes, a complir amb la seva obligació amb el col·lectiu al qual pertanyen. El més greu és, sens dubte, quan la societat disculpa o fins i tot aplaudeix aquests comportaments (“mano de dios”, amnistia fiscal…). Certament, hi ha d’haver un espai per al dret a la desobediència civil -sempre que es donin els requisits necessaris perquè ho sigui5-, però els casos que exposo aquí s’allunyen molt d’aquesta lògica.
Anar a l’arrel
Retornant al plantejament dels debats irresolubles o enquistats, penso que la importància de la voluntat general ens pot ajudar a clarificar-los. Quan discutim sobre una mesura, no ens hem de limitar a preguntar-nos si afavoreix a tal persona o grup, sinó també si aquesta mesura ens convé com a societat. Per exemple, jo no vull la reducció de les taxes universitàries només per pagar menys sinó perquè crec que això permet garantir el dret a l’educació.
En l’extrem contrari, hi ha accions o mesures que es recolzen des d’interessos particulars o corporatius però no es poden justificar des de l’interès comú i, per tant, haurien de ser rebutjades. En el pla polític, els macro-partits utilitzen sovint aquesta estratègia de protegir determinats sectors socials o econòmics, no per un ideal de justícia o bé comú sinó per una visió d’intercanvi entre vots (o favors) i polítiques que els són favorables.
En conclusió, al debatre és important definir a quins interessos respon cada posició, particulars o generals. És una pràctica que no només facilitarà l’intercanvi d’opinions sinó que carregarà de raons a qui millor expliqui que la seva proposta respon a la voluntat general i assumeixi així les exigències morals derivades de la convivència en societat.
1. Frase entonada per M. Thatcher l’any 1987 en una entrevista a la revista Woman’s Own.
2. Per raons d’espai, no es detalla el procés segons pel qual el Contracte Social allibera les persones de les cadenes que elles mateixes s’han posat al deixar de viure en estat de naturalesa.
3. Per a ampliar, “Republicanisme: una introducció”, Ramón Alcoberro
4. Una trista excepció és quan J.M. Aznar afirmà que ningú li havia de dir quantes copes de vi havia de beure per conduir, i superposava així el seu interès particular sobre la voluntat general per a reduir el nombre de víctimes a les carreteres.
5. Recomano aquest article, que ho analitza amb profunditat: “Digueu-n’hi desobediència civil”, Marc Sanjaume.
2 mesos i endavant!
Benvolguts,
aquest bloc ja ha complert 2 mesos amb el resultat de més de 1.000 visites. Això és una molt bona notícia!
Malgrat tot, aquest bloc no busca grans xifres ni publicar moltes entrades. Per això, la millor notícia són els vostres comentaris (públics o privats) i la sensació que el projecte està servint per a fer-nos reflexionar i debatre sobre temes que considero importants.
Ben aviat espero poder presentar les millores d’aquest espai que entre tots estem enriquint.
Moltíssimes gràcies per ser-hi,
Yago
De la caritat a la solidaritat
Yago Calbet
La situació de pobresa actual ha fet més visibles les pràctiques d’ajuda a les persones que més ho necessiten, unes pràctiques que difereixen en la visió en la qual s’emmarquen. La meva intenció és posar de relleu la importància d’aquests marcs a l’hora d’actuar. Per això, analitzaré dos grans models: la caritat i la solidaritat.
La caritat…
La caritat fa referència a cobrir necessitats d’algunes persones per tal d’ajudar-les de manera immediata. Així, l’acció consisteix en regalar un bé (menjar, roba, diners…) a qui ho necessita sense que hi hagi un retorn directe. Per tant, l’objectiu és cobrir urgentment les mancances bàsiques que sofreix part de la ciutadania. Els exemples més coneguts d’aquest tipus d’entitats assistencialistes són Càritas i els Bancs d’Aliments.
És innegable que, en bona part, aquest tipus d’ajuda neix de la bona voluntat de molta ciutadania que decideix destinar temps i esforços en evitar que conciutadans seus pateixin gana o fred. Així doncs, es podria considerar una acció totalment lloable i desitjable, i encara més amb l’augment actual de persones que es troben per sota del llindar de la pobresa.
… té limitacions
Malgrat tot, la caritat no contempla certs aspectes elementals per a la resolució definitiva de la problemàtica que pretén resoldre. Per definició, crec que té almenys dues limitacions prou rellevants: l’estigmatització i l’absència de qüestionament[1].
Què passa quan algú s’ha d’adreçar a una entitat benèfica perquè necessita aliments bàsics? O, encara més, quan aquesta persona ha de fer hores de cua al carrer davant l’atenta mirada dels seus veïns i veïnes? Els resultats a nivell personal poden ser diversos, però l’efecte general és una estigmatització dels receptors d’ajuda. Aquest fenomen, que pot semblar menor, és un dels factors que més influeix en la baixa autoestima de les persones i, en conseqüència, en les expectatives de vida[2].
El segon element de qualsevol activitat caritativa és una absència general de qüestionament de la situació de les persones amb dificultats. El receptor arriba al centre, se li dóna aliment i marxa. És evident que és un dret universal i no s’hauria de discriminar a l’hora de cobrir-lo. Això no implica, però, que no s’hagi de conèixer i combatre la situació d’injustícia que viuen les persones afectades. En un exemple prou il·lustratiu, si una associació atén contínuament persones amb cremades, fóra sensat aixecar el cap i preocupar-se també d’apagar l’incendi que està ferint les víctimes.
El fet de no qüestionar l’origen de la situació de pobresa permet, al mateix temps, que es donin dos tipus de dinàmiques perverses. La primera és la cronificació de la pròpia situació. En altres paraules, que una situació de pobresa -que hauria de ser una excepció en un estat del benestar- es converteixi en la norma perquè ja hi ha “algú” que s’encarrega d’aquesta gent. De fet, una beneficència generalitzada podria arribar a ser funcional per un sistema injust, ja que serien alguns agents privats els qui s’encarregarien de solucionar situacions de pobresa generades per altres. La segona dinàmica perversa és l’ús interessat de donacions per tal de fer un rentat d’imatge de grans empreses. No deixa de ser paradoxal que La Marató contra la Pobresa de Tv3 fos patrocinada per Abertis, Caixabank i Gas Natural; unes empreses que destaquen per tributar en paradisos fiscals i desnonar centenars de famílies i finançar armament.
La solidaritat…
Les accions de solidaritat superen en bona mesura les limitacions de la caritat. He identificat quatre aspectes que fan que, al meu entendre, la solidaritat representi un model més just, efectiu i coherent. Perquè l’exposició d’aquests factors sigui més entenedora, he fet servir exemples pràctics d’una mateixa organització que, per a mi, simbolitza molt bé aquest model: la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
El primer aspecte és la voluntat de transformar la situació ja que existeix un qüestionament i anàlisi de les causes que han provocat les mancances en determinats col·lectius. Aquesta postura porta inevitablement a exercir una incidència política per prevenir i capgirar una realitat que es considera injusta. En el cas de la PAH, un bon exemple és la ILP que demanava una moratòria de desnonaments, la dació en pagament i la reconversió d’hipoteques en lloguer social.
Un altre aspecte o virtut de la solidaritat és que empodera i fa que la pròpia persona sigui protagonista del seu canvi. És a dir, que busca un paper actiu de la persona que necessita cobrir algunes necessitats. En aquest sentit, els diferents grups locals de la PAH tracten d’assessorar i formar les persones perquè entenguin millor la situació legal i contractual en la qual es troben i, d’altra banda, perquè els afectats prenguin consciència de la injusta situació que han patit.
La tercera característica és que una acció solidària tracta de socialitzar el problema. Es busca que un problema entès o sentit com a individual es comparteixi per tal de socialitzar-lo i transformar-lo en un problema polític que afronta la societat. És la famosa frase de “allò personal és polític”[3]. Com ho efectua la PAH? Doncs senzillament creant assemblees obertes i organitzant accions de protesta en grup, que tracten de recolzar casos individuals sense oblidar de reclamar una solució general tot fent-se visibles a la societat.
Per últim, una acció solidària també pot cobrir necessitats bàsiques (l’element que més defineix la caritat) al mateix temps que denuncia una injustícia. Segurament, l’exemple més clar de la PAH és la seva Obra Social, que consisteix en ocupar pisos abandonats que són propietat de bancs i destinar-los a famílies que s’han quedat sense casa a causa d’un desnonament.
… és un bon camí
Els dos models que s’han descrit no són pas “purs” en la realitat i, per això, existeixen moltes accions que no es poden qualificar com a absolutament caritatives o solidàries. De fet, la meva intenció tampoc és establir una classificació per a jutjar com a bones o dolentes les diferents activitats que es duen a terme. Allò que intento i convido a tothom a fer és valorar positivament els quatre aspectes de la solidaritat (transformació, empoderament, socialització del problema i cobriment de necessitats) i concebre’ls com a eines que poden millorar la multitud d’accions que es desenvolupen arreu.
La reflexió d’aquest article, que podria semblar excessivament teòrica, té una rellevància crucial en el moment actual. El 48% de les entitats del Tercer Sector Social han reduït el seu finançament públic en els darrers 3 anys i, al mateix temps, les necessitats que han de cobrir a la societat continuen creixent[4]. Així doncs, el model que adoptin aquestes entitats i la resta d’organitzacions a partir d’ara marcarà si l’acció contra la pobresa esdevé més justa, efectiva i coherent.
[1] Vull ressaltar que en cap cas pretenc acusar al conjunt del voluntariat caritatiu de base d’actuar amb malesa o sense responsabilitat.
[2] Per a més informació, llegir “Per què se sosté la desigualtat?”.
[3] Frase entonada per l’activista feminista Kate Millet l’any 1970.
[4] Anuari 2013 del Tercer Sector Social de Catalunya.
Progressem fiscalment?
Yago Calbet
Durant les darreres setmanes, noves publicacions alerten d’un augment de la pobresa[1] i la desigualtat a casa nostra[2]. Davant d’aquesta problemàtica social creixent, entitats socials i ONGs han reclamat una fiscalitat més redistributiva per a mitigar el problema. En altres paraules, demanen als governs que facin pagar més impostos als qui més tenen i que es prioritzi la despesa social. Les seves reclamacions es reforcen amb la preocupació i/o indignació de la societat enfront l’exagerada desigualtat econòmica que existeix a l’estat i la impressió que les persones riques haurien de pagar més impostos[3].
Tanmateix, les polítiques públiques a nivell català i espanyol han seguit una tendència contrària, amb importants retallades als serveis socials i una fiscalitat que beneficia a qui més riquesa acumula[4]. Allò que em resulta interessant d’analitzar són les raons per les quals no es produeix un canvi en la política fiscal. 
El primer element és com han afrontat els governs aquesta situació. Bàsicament, argumenten que la reducció de la despesa social està causada per la crisi econòmica existent. En aquest sentit, és molt interessant l’evolució que s’ha produït en el discurs públic dels governants, especialment a Catalunya. A l’inici del mandat, les retallades les emmarcaven en una transformació cap a un model amb menys pes del sector públic i una promoció de l’àmbit privat i mercantil. El govern català defensava públicament un model de liberalisme econòmic que implicava aquestes retallades.
Amb el pas del temps però, el discurs ha derivat cap a una justificació per “necessitat”. És el que Margaret Tatcher va popularitzar els anys vuitanta com a Doctrina TINA (There Is No Alternative); precisament per a defensar polítiques molt similars. La idea bàsica és que el govern només pot actuar d’aquesta manera i que no existeix cap altra via que pugui millorar la situació. Els avantatges d’aquesta posició o doctrina són que, d’una banda, s’evita el debat públic sobre el model d’estat de benestar i, de l’altra, s’atribueix la responsabilitat de les retallades a factors externs (crisi econòmica, dèficit fiscal…). La perversitat d’aquest comportament però, es troba en obviar les nombroses propostes concretes per reduir la pobresa extrema i la desigualtat, que les mateixes entitats socials i diversos partits polítics han posat damunt la taula.
El segon element pel qual crec que no s’esdevé un canvi fiscal és la mala imatge que es té dels impostos a la nostra societat. Una mostra prou il·lustrativa d’això és que cap partit majoritari s’atreveix a defensar-los i s’arriba a l’extrem d’afirmar que “baixar impostos és d’esquerres”[5].
El passat 20 d’octubre la campanya Pobresa Zero, que agrupa 4.200 organitzacions catalanes, publicava el document Una fiscalitat injusta que ens empobreix. El document presentava propostes molt interessants, però la reflexió per a mi més important és la que ocupa el primer punt: el valor social dels impostos. Es tracta, sens dubte, d’un punt clau en el canvi fiscal. Els governants actuals, calculen minuciosament l’efecte de les seves polítiques en l’opinió pública. Per això, un tema poc popular com la redistribució impositiva –que pot suposar augments per a alguns sectors– difícilment s’aplicarà si la ciutadania no valora prou la importància dels impostos per al funcionament social.
En aquest punt, em permeto fer un xic de pedagogia bàsica. Abans de tot cal recordar amb tres apunts quina és la raó de ser dels impostos. Primer de tot, i des d’un punt de vista ètic, els impostos serveixen per a garantir la igualtat d’oportunitats. El fet que tothom pugui estudiar, menjar i gaudir de bona salut independentment de la seva renda o la riquesa de la seva família em sembla un principi de justícia elemental que s’aconsegueix amb una redistribució de la riquesa.
Des d’un punt de vista pragmàtic, hi ha dos factors a subratllar. El primer és que una redistribució permet disminuir la desigualtat. Com ja he destacat en entrades anteriors, l’estudi Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva demostrà que una societat menys desigual és beneficiosa per a tothom en molts àmbits diversos. Per tant, des d’un interès purament egoista, una règim fiscal just pot beneficiar a tothom. El segon factor pragmàtic és que gràcies als impostos se sostenen infraestructures imprescindibles per a la vida en comunitat, l’activitat econòmica i els serveis bàsics de tota la població.
La inversió en mitjans de transport, els agents de l’ordre, actuacions en emergències, el sistema judicial… tots són possibles avui gràcies a l’esforç fiscal que ha fet la població. Però el que es reclama per a una societat amb menys pobresa i desigualtat no és només que hi hagi impostos, sinó que hi hagi un sistema fiscal progressiu. Això significa que el percentatge a pagar en persones i empreses sigui major quan més riquesa tinguin. La raó és que tothom hauria de fer un esforç proporcional. Si la persona més pobra i la més rica haguessin de pagar el mateix percentatge (un 35% d’IRPF, per exemple), significaria un esforç proporcional més elevat per la persona pobra que per la rica.
En aquest sentit, també és important recalcar que els més equitatius són els impostos directes (IRPF o patrimoni), que graven segons renda i patrimoni; que no els indirectes (IVA), que graven el consum d’un bé i per tant no distingeixen segons l’esforç que suposa per la persona que ho compra.
En definitiva, per a superar la situació de pobresa extrema i desigualtat seria desitjable una millor redistribució de la riquesa i, per tant, fer visibles propostes viables per a aconseguir un sistema fiscal més progressiu. Malgrat tot, perquè es puguin aplicar aquestes polítiques resultarà imprescindible una tasca de conscienciació perquè es torni a valorar la funció elemental que tenen els impostos.
Notes
[1] L’Idescat va anunciar que la taxa de pobresa havia augmentat fins a un 19,8% l’any 2013, amb un efecte especialment potent entre els menors de 16 anys.
[2] Les 20 fortunes espanyoles més grans van augmentar la seva riquesa en 15.400 milions de dòlars el darrer any i l’1% més ric de l’Estat posseeix el mateix que el 70% de la població. (font: Intermón Oxfam)
[3] Enquesta ciutadana publicada per Intermón Oxfam, novembre 2013.
[4] La nova política fiscal del govern central preveu una reducció en les rendes més altes i una disminució de la progressivitat. A nivell català, l’eliminació de l’impost de successions i donacions ha reduït en 600 milions d’euros la recaptació impositiva. Per últim, ambdues administracions han reduït en milers de milions la despesa social.
[5] Declaracions de Zapatero en una entrevista amb El País l’any 2003.
Hisenda som tots?
Els efectes de les cooperatives de consum ecològic
Yago Calbet
Publicat a cardedeu.info
La crisi actual ha ajudat a posar de relleu les contradiccions, injustícies i riscos que comporta el model econòmic imperant. Un àmbit especialment important és l’alimentari i, de fet, els últims anys ha estat objecte d’especial atenció per les alarmants conseqüències que provoca. Podem començar afirmant que el capitalisme té elements que són intrínsicament contraris a un sistema alimentari just. I dos dels elements més importants d’aquesta contradicció són la recerca de la maximització del benefici monetari i la necessitat d’un creixement il·limitat.
Aquests elements fan que el sistema de producció alimentari provoqui l’esgotament continu dels recursos naturals i la reducció de la biodiversitat, amb les seves conseqüències també sobre les comunitats i persones. El més greu és que avui per assegurar una sortida al mercat convencional cal seguir unes pràctiques d’agricultura intensiva, ja que altrament resulta inviable.
A més d’aquesta problemàtica, la naturalesa del mercat crea inestabilitats i riscos permanents. Aquestes inestabilitats es donen en forma de fortes variacions al preu pagat als pagesos, i poden ser a causa de males collites o per la competència estrangera promoguda per la globalització neoliberal. En tots dos casos el productor ben poc hi pot fer i, en canvi, les pèrdues recauen sobre ell. Per acabar-ho d’adobar, l’especulació financera mundial, motivada tant sols pel benefici a curt termini, afegeix més inestabilitat en els preus dels aliments. És clar que ni els consumidors ni els productors haurien de dependre tant de les fluctuacions mercantils per assegurar-se d’una bona alimentació pels primers i d’uns ingressos justos pels segons.
En resposta a aquesta situació, fa anys que estan naixent iniciatives a tot Europa en forma de cooperatives de consum i/o producció d’aliments ecològics. A Cardedeu, concretament, hi tenim la cooperativa Cardedeu Autosuficient, que des del 2011 agrupa al voltant de 30 famílies; i el Rebost d’en Sidru, que n’agrupa gairebé a una desena. Actualment, ambdós grups són proveïts principalment per l’Hort de Cal Cerdà.
En general, existeixen diferents tipus de cooperativa, però aquí em centraré en les que segueixen el model de les AMAP[1] franceses. Aquest model es basa en l’acord de productors i consumidors, tots ells membres de la mateixa cooperativa. La característica més important de les AMAP és que tots els membres es comprometen a pagar la collita de tota la temporada a partir d’una estimació feta, independentment de si després l’estimació es compleixi fil per randa. D’aquesta manera, una sobreproducció pot beneficiar els consumidors, però en cas de menys producció per una mala collita o altres causes alienes a la responsabilitat dels pagesos, això no significaria la seva ruïna per manca d’ingressos. És així com s’aconsegueix evitar les variacions injustes del sistema mercantil. Cal assenyalar que la proximitat i coneixença entre els membres fa que aquestes cooperatives basin del seu funcionament en la confiança, limitant així possibles comportaments egoistes i aprofitats en qualsevol de les parts.
Aquestes cooperatives, malgrat estar centrades en l’àmbit de l’alimentació, tenen uns efectes importants en molts altres d’àmbits. A continuació exposaré breument algun d’aquests àmbits on s’afecta positivament.
Un primer eix és òbviament el mediambiental. D’una banda, la pràctica d’una agricultura ecològica evita la destrucció progressiva d’ecosistemes naturals causats per l’ús d’insecticides i pesticides. D’altra banda, la producció local fa que s’estalviïn en transport enormes quantitats d’emissions de CO2, que són les principals causants de l’escalfament global. En resum, el model d’agricultura ecològic que defensen les cooperatives s’oposa al d’agricultura intensiva i això suposa un impacte molt desitjable cap a la sostenibilitat del medi ambient.
El segon aspecte a subratllar, molt relacionat amb l’anterior, és la salut. I és que no sempre es dóna prou importància als impactes que tenen els productes químics que s’apliquen a l’agricultura en la salut de la persones. A l’agricultura convencional, per exemple, una fruita pot passar entre 15 i 20 tractaments fitosantiaris abans de la collita[2]. Per aquest motiu, una dieta basada en aliments ecològics tindrà conseqüències bones per la salut de les persones. A més a més, un estudi recent assenyala que alimentar-se d’aliments modificats genèticament (transgènics) pot fer augmentar fins a 5 vegades la probabilitat de patir càncer[3].
Un tercer àmbit és el de la justícia social. L’estructura de producció actual condemna a molts productors a haver de seguir una agricultura intensiva per a poder sobreviure. És per això que la sortida d’aquest model productiu és tan important, en tant que un pacte directe entre productors i consumidors pot fer real una combinació entre una agricultura variada, respectuosa i a petita escala, i unes condicions de vida dignes per als productors. Dins les cooperatives, els preus no s’haurien de fixar només en comparació amb el mercat, sinó amb el propòsit que els pagesos rebin uns ingressos justos.
La cultura i la formació són també dos aspectes molt importants. D’una banda, és evident que la provisió d’aliments variats i autòctons fa créixer molt la nostra cultura hortícola i culinària. De l’altra, el contacte directe entre productors i consumidors, i les visites regulars als horts de la cooperativa fan que els membres puguin conèixer de primera mà el funcionament i les problemàtiques de cada planta i d’aquell l’ecosistema concret. Saber d’on venen els aliments que consumim i també com es treballen ha de ser un element central de qualsevol grup de consum.
En cinquè lloc, una cooperativa model AMAP, lluny de funcionar en mode botiga, basa el seu funcionament en la participació de tots els membres. Aquest és un altre aspecte que no es pot oblidar, ja que la socialització que es dóna en aquestes associacions crea un capital social[4] beneficiós no només pels cooperativistes sinó per la societat en general. En resum, la participació activa de la societat facilita la creació de xarxes i la mobilització ciutadana, i ens ajuda a fugir de l’individualisme egoista cap al que ens condueix el sistema imperant.
En darrer lloc, una cooperativa ajuda sens dubte a adquirir més sobirania. La possibilitat d’’autogestió d’un element tant important com és la nostra provisió d’aliments ens fa ser més autònoms i lliures. En conseqüència, veiem augmentada la nostra resiliència enfront a decisions d’agents externs i a les inestabilitats mercat en general, i això és positiu per als pagesos i per als consumidors.
En conclusió, la creació d’una cooperativa de producció i consum ecològic permet superar els problemes més importants que presenta el model de producció capitalista, ja que garanteix la sostenibilitat del medi ambient, la possibilitat que projectes de producció ecològica siguin viables i ofereix una independència respecte els mercats i els agents econòmics.
[1] Association pour le Maintien de l’Agriculture Paysanne, http://www.reseau-amap.org
[2] Pomes sense residus, El medi ambient, 15/12/2011, TV3
[3] Séralini, G-E. Et al. 2012. Long term toxicity of a Roundup herbicide and a Roundup.toleran genetically modified maize. Food and Chemical Toxicology.
[4] El capital social és el conjunt de recursos que té un individu i que es deriven de la seva participació en xarxes socials, i que faciliten la seva cooperació social.
L’Economia del Bé Comú: una esperança per a desenvolupar.
L’Economia del Bé Comú (EBC) és una proposta innovadora i alhora basada en moltes de les reclamacions que els moviments socials demanen des de fa molts anys. La intenció d’aquest article és exposar-ne les idees principals, valorar quins els seus punts forts i també les febleses i els reptes que se li plantegen. En resum, l’EBC es planteja com una opció força esperançadora però que li cal desenvolupar-se per a poder determinar la seva capacitat transformadora.
Què és?
Ras i curt, l’Economia de bé comú” és un nou model econòmic que pretén una transformació cap a una societat més justa i sostenible. La proposta, elaborada des del moviment Attac i amb l’austríac Christian Felber com a principal cara visible, va esdevenir oficialment un moviment l’any 2010 i actualment té presència a Àustria, Alemanya, Itàlia, Suïssa i l’Estat Espanyol.
La seva reflexió principal es formula en tres punts o estadis:
- Hi ha una contradicció evident entre els valors que regeixen el funcionament econòmic (competència, lideratge…) i els que són desitjables en les relacions humanes (cooperació, confiança…).
- Les constitucions estatals pregonen uns objectius i es basen en un esperit cívic que no es reflecteixen al model econòmic actual.
- En conseqüència, cal revertir el mesurament del valor de canvi –monetari-, imperant al sistema actual, per la mesura de la utilitat social dels béns intercanviats. Així, es premiaria l’objectiu final de les relacions d’intercanvi i no simplement el seu mitjà.
De fet, un factor clau de l’EBC és rellevar la competència com a valor que avui és central en les relacions econòmiques. Segons Felber, “la competència estimula el rendiment de les empreses, però provoca danys extremadament greus a la societat i a les relacions entre les persones”[1]. Al seu lloc, s’hauria de premiar la cooperació, ja que no només és un valor més desitjable socialment, sinó que s’ha demostrat ser més natural en l’ésser humà i més eficaç com a mètode[2].
El balanç del bé comú
Fins aquí, hom podria pensar que aquest és un anàlisi sobradament compartit des de fa dècades. De fet, caldria allunyar-se força en el temps per a trobar l’origen de la crítica a un sistema econòmic basat en valors competitius.
Però una de les fortaleses de l’EBC és que proposa deu elements tangibles que permeten concretar aquestes idees. A continuació, s’exposa el que, al meu entendre, és el més rellevant i defineix millor la concreció d’aquest model: el balanç del bé comú.
El raonament és que les empreses es comporten negativament perquè persegueixen de forma compulsiva un objectiu equivocat: balanç financer empresarial. Felber assegura que aquest balanç mesura només l’èxit econòmic i oblida les condicions laborals, el respecte al medi ambient i les externalitats negatives de grans concentracions de poder. Per això, caldria un canvi en el marc d’incentius de les empreses i aconseguir capgirar la situació. De fet, allò que s’elabora no és més que un instrument polític d’incentius.
Aquí és on apareix el balanç del bé comú, un nou balanç empresarial que recull cinc valors molt importants per a la societat: la dignitat humana, la solidaritat, la sostenibilitat ecològica, la justícia social i la participació democràtica i transparència de l’empresa. Amb una sèrie d’indicadors per cada valor, s’avaluaria l’activitat de l’empresa en la seva aportació al bé comú.
Un aspecte especialment important que es busca és potenciar la democratització de les empreses. Això significa fer que les empreses promoguin que els empleats comparteixin responsabilitat, prenguin decisions democràticament, assumeixin riscos conjuntament i reparteixin de forma justa els beneficis del seu esforç.
D’aquesta forma, les empreses que obtinguessin amb un balanç positiu serien recompensades jurídica i tributàriament des de les administracions, i també des dels consumidors amb més demanda. En canvi, i aquelles empreses amb un mal balanç del bé comú –i per tant sense aportar massa al benestar general- serien penalitzades a diferents nivells.
Qüestions per resoldre?
En la lectura de l’”Economia del Bé Comú”, és especialment sorprenent com, a mesura que el lector avança, l’autor va tractant totes aquelles qüestions que resulten bàsiques en la creació d’un nou model econòmic. En altres paraules, crec que la fase de maduresa d’aquest projecte es demostra en el fet que s’aborden un munt de temes importantíssims i pocs aspectes en queden fora.
Una d’aquestes qüestions –per mi essencial- és la contradicció entre màxima llibertat i igualtat d’oportunitats. Es tracta d’un tema no resolt des de la teoria econòmica liberal i que, tanmateix, representa l’arrel dels grans problemes de desigualtat i manca de democràcia actuals. Tal com argumenta Felber, la llibertat d’acumular béns il·limitadament condueix a una concentració de poder tan gran que pot acabar superant el poder polític i ferir així greument la democràcia. En segon lloc, la lliure herència de grans patrimonis als descendents és quelcom radicalment oposat a la igualtat d’oportunitats (no tothom parteix de la mateixa situació) i ajuda a perpetuar les desigualtats socials (l’èxit i les oportunitats personals depenen de la família d’origen). És amb aquest idea que l’EBC pregona limitar l’ús del benefici financer i limitar també la desigualtat de sous i patrimoni.
La segona qüestió que Felber no deixa escapar és com podríem classificar aquest tipus d’economia. És de subsistència, de regal, de mercat o planificada? Estic segur que molts dels seus lectors han frisat per posar-li alguna de les possibles etiquetes i partir d’aquí jutjar el projecte des d’uns esquemes preconcebuts. En aquest punt, sorprèn agradablement com Felber resol aquesta qüestió. La seva resposta és que l’EBC cal qualificar-la com una economia de mercat cooperativa. La raó és que no s’elimina el mercat, però ja no es busca el benefici individual sinó el bé comú, que s’aconsegueix practicant la cooperació. Malgrat tot, l’autor explica que el model promou igualment elements de l’economia de subsistència, de l’economia de regla i de la planificada.
Aquest fet resulta especialment positiu perquè se supera en certa mesura la classificació ortodoxa dels sistemes econòmics i es busca coordinar trets interessants que poden trobar-se en diferents models però que no per això són incompatibles. Dit d’una altra forma, el nom o tipus de model formulat no és tan important com la seva essència i llurs instruments d’actuació.
Febleses i reptes
Com no pot ser d’una altra manera, resulta obligat fer algun comentari crític sobre la proposta de l’EBC. Potser més que crítica, la meva és una posició escèptica respecte a la implantació real d’aquest model.
Una de les virtuts de l’EBC és que exposa i detalla els instruments necessaris (nous balanços i regulacions) per a aconseguir un model econòmic amb valors més justos i, conseqüència, una transformació social. Com s’ha dit anteriorment, el que s’intenta és crear un marc normatiu que premiï certs comportaments desitjables. La meva sensació és que Felber es mostra excessivament confiat en què un canvi de normes es tradueixi en un canvi general en el comportament de les persones i els agents econòmics.
En primer lloc perquè, contràriament a la situació de win-win (benefici per a tothom) que ell augura, existeixen certs sectors socials que perdrien la seva situació actual de privilegi. Em temo molt que aquestes elits reaccionarien feroçment per a evitar aquest canvi i utilitzarien el seu poder per a saltar-se la normativa en cas que s’arribés a aplicar. Es materialitzaria així, un cop més, la superioritat del poder econòmic sobre el polític. En segon lloc, existeix actualment una llarga jurisdicció a nivell internacional en molts àmbits (armamentístic, mediambiental, social…) que pretén igualment un canvi cap a una societat més justa però que en força casos s’ha demostrat inútil en la a l’hora d’aconseguir l’objectiu d’una aplicació generalitzada a causa de les reticències d’alguns països.
Aquesta crítica està lluny de justificar una posició de resignació. El que es pretén és posar l’accent en una qüestió no poc rellevant –les reticències dels poderosos a la seva aplicació- que no queda ben resolta.
Per últim, un dels reptes que es planteja l’EBC crec que és la seva implantació als diferents territoris. Tot i que s’especifiqui que el marc inicial és Europa, la realitat de cada regió fa imprescindible un “aterrament” mesurat que, si es vol assegurar l’èxit, hauria de defugir de receptes generalistes exportades des d’un país que poden tenir molt poc a veure amb la situació concreta d’altres zones geogràfiques. Ja altres moviments han caigut en el mateix error d’exportar receptes pretesament generals i han fracassat en la seva implementació fora de les pròpies fronteres.
En conclusió, considero que l’EBC s’ha consolidat com una alternativa de model creïble i elaborada. I resulta, gràcies a la seva bona formulació, un punt d’esperança per a un canvi futur. A més, el seu incipient arrelament a diversos països europeus és una senyal inequívoca que ja es tracta d’una realitat present. Amb tot, el seu futur desenvolupament acabarà demostrant fins a quin punt és capaç d’implantar-se i superar les possibles febleses i reptes que, ara per ara, segueix tenint per davant.
[1] C. Felber, L’economia del bé comú, Barcelona, 2014.
[2] Aquí Felber cita l’estudi de A. Kohn, No Contest. The Case against Competition. Why we lose in our race to win, Houghton Mifflin Company, Boston/Nova York.
La Revolta Silenciada. Crònica i reflexió de la crisi a Islàndia
La intenció d’aquest estudi (treball final de Llicenciatura) és d’intentar exposar la revolta popular que es va produir a Islàndia arran de la crisi econòmica, i fer-ho de manera extensa i rigorosa. A la primera part es fa una petita introducció al país per a entendre’n la naturalesa del seu sistema polític i econòmic. A la segona part s’hi exposa una crònica dels fets que permet explicar i contextualitzar els esdeveniments més importants entre l’octubre del 2008 i el juny del 2011. Ja a la tercera part s’engega un apartat on l’objectiu central és la reflexió. Els fets d’Islàndia són molt útils per a entendre com funciona el sistema econòmic i financer a nivell mundial. Per això, en aquesta secció s’analitzen i assenyalen les mancances i errors del propi sistema i s’hi exposen, a mode de reflexió, quines vies es podrien seguir per a transformar-lo.
(Descarregar arxiu pdf)
Reflexions Pausades 