Pàgina d'inici » Medi ambient
Category Archives: Medi ambient
Ecològic o de proximitat?
Yago Calbet / @ycalbet
La pregunta que encapçala aquest escrit és cada cop més freqüent i això és positiu, ja que vol dir que cada cop ens preocupem més per l’origen dels aliments i per com s’han produït. Però… què és més important realment, que un aliment sigui ecològic o de proximitat? Per donar-hi resposta, podem repassar què implica cadascun d’aquests criteris i per què tots dos són importants a l’hora d’escollir.
Un aliment de proximitat sovint comporta un recolzament a l’economia local, un impacte d’emissions de CO2 més baix a causa de la reducció del transport i un major coneixement de l’origen i la producció de l’aliment. També pot implicar una aposta per les varietats locals, uns vegetals que durant anys han evolucionat adaptant-se al clima local a partir dels exemplars més resistents i també saborosos.
D’altra banda, un aliment ecològic -amb certificat o sense- ens garanteix que pel seu cultiu no s’han alliberat elements tòxics que redueixen la biodiversitat i ataquen la fertilitat del sòl. A més, també ens asseguren que no ingerim les restes d’aquests pesticides químics i que mengem productes més frescos i amb un valor nutricional més elevat[1].
En el context actual, alguns actors han optat per promoure un dels dos criteris i ignorar l’altre. Alguns establiments i elaboradors s’han acollit a l’etiqueta d’ecològic i actualment comercialitzen aliments vinguts d’arreu de l’Estat i també de l’estranger, uns aliments que en molts casos també es podrien obtenir a casa nostra. Tot i que la petjada ecològica total pot arribar a ser força inferior en una producció ecològica però llunyana (especialment en ramaderia), cal ser conscients que aquell aliment haurà estat transportat centenars o milers de quilòmetres -contaminant i afectant-ne la qualitat- i crearà una competència molt negativa per la pagesia local. En definitiva, un producte ecològic i llunyà pot tenir un impacte negatiu al món rural de la nostra zona.
Per contra, altres agents estan adoptant la promoció de la proximitat com a element únic, arribant fins i tot a desprestigiar tot allò que sigui –o es digui- ecològic. És clar que allò produït a prop de casa té uns beneficis intrínsecs, però això mai pot ser un criteri absolut. Imaginem-nos, per exemple, la carn de porc a la comarca d’Osona: malgrat que pugui fomentar l’economia local (en aquest cas, sovint a costa de condicions laborals molt qüestionables), els efectes de produir aquests aliments poden ser desastrosos per al medi ambient local. I el mateix cas el podríem trobar amb cultius extensiu convencionals que comprometen els recursos hídrics per sobreexplotació i que enriqueixen bàsicament a les grans empreses del sector. En definitiva, els efectes de l’agricultura i la ramaderia sobre un territori poden ser totalment contraris a l’ecosistema i al benestar de la població local que hi viu.
Per tot plegat, un aliment de proximitat o ecològic serà millor que un de produït convencionalment molt lluny de casa. És a dir, que els dos criteris suposen un valor afegit respecte a un aliment que no sigui ni ecològic ni de proximitat. Però al mateix temps, voler prioritzar la proximitat en perjudici de l’ecologia o a la inversa no té cap sentit, ja que que tots dos són estan estretament lligats i representen pilars essencials d’una mateixa base: una producció d’aliments sana, justa i respectuosa amb el medi ambient.
[1] Puig i Roca, J., Comparativa entre creixement i valor nutricional d’enciams de varietats locals, 2012.
Agroecologia: la transició inacabada
Yago Calbet / DIRECTA
L’agroecologia, com a model agroalimentari just i responsable, ha viscut una important evolució a casa nostra durant els darrers temps. Horts urbans, grups de consum, productes ecològics i altres termes, que eren prou desconeguts fa només una dècada, avui són a l’ordre del dia. Quin camí s’ha recorregut fins arribar on som? I quin camí li queda fer a la transició agroecològica per arribar a bon port?
El camí fins l’avui
L’activista Susan George afirma que per lluitar contra la pobresa cal conèixer molt bé la riquesa. Així doncs, per entendre l’evolució de l’agroecologia, és bo comparar-la amb el sistema a qui pretén fer front, el model agro-industrial. Si retrocedim vint anys, veurem que l’agroecologia era una gran ignorada per a la majoria de la població: no estava gens estesa com a concepte i molt menys com a moviment. Així, les úniques “pràctiques d’agroecologia” les podíem trobar en algunes explotacions de subsistència i algun restaurant de cuina casolana. D’alguna manera, l’agroecologia estava “tancada a casa”. Paral·lelament, el sistema agro-industrial guanyava terreny: augmentaven els menjars processats i creixia la cooptació dels espais socials com els menjadors escolars. Tot plegat, val a dir, gràcies a una legislació que va permetre i promoure aquesta transformació.
Fa quinze anys, però, cada cop més gent es sensibilitzava sobre l’alimentació de manera específica: alguns vetllaven pel menjar saludable, d’altres es preocupaven pels impactes ambientals i uns altres per la gastronomia de qualitat. La informació creixia i també l’interès de la població per allò que menjava. Amb tot, això no suposava un problema per l’agroindústria: com que les demandes s’emmarcaven en línies específiques (salut, ecologia…), el model es podia adaptar fàcilment oferint línies de productes que responguessin a aquests interessos. També va ser l’època en què naixien petits projectes alternatius -però testimonials i sovint marginals- que es volien diferenciar del model convencional. Unes iniciatives que, al mantenir-se en cercles concrets i sense capacitat d’expansió, no suposaven cap perill pel propi model convencional. De fet, cal tenir present que quan els projectes són alternatius però no conformen una alternativa real, el sistema imperant no tremola.
Precisament aquest és un dels passos que s’han viscut els darrers anys, quan ja diferents iniciatives de producció i distribució agro-ramadera s’han presentat a la societat com a projectes funcionals, és a dir, cooperatives i empreses on els seus membres es guanyen la vida fent aquesta feina. Aquestes experiències han permès superar la marginalitat que havia caracteritzat el sector i, gràcies també a una aliança amb la ciutadania organitzada i compromesa, estan conformant una alternativa enfront la qual el sistema agro-industrial ho te més difícil per competir.
Ara i aquí
Els nous projectes agroecològics nascuts el darrer lustre han tingut una gran arrencada amb dos elements ben destacats: la producció i la meta (l’agroecologia). Aquests projectes ens podrien recordar recorden a un excursionista que, calçat amb bones botes i tenint clar el seu destí, acaba de sortir de casa per engegar la travessa. Però és obvi que cal alguna cosa més que aquests dos elements per assolir l’èxit. En la realitat que analitzem, les experiències agroecològiques també necessiten altres elements per triomfar: no n’hi ha prou produint i tenint clar l’objectiu. És més, si es concep com a èxit la mera existència l’existència de productors agroecològics sense valorar la seva viabilitat a mig termini, el procés de transició podria patir importants retrocessos els propers anys.
Un cop més, és útil mirar cap al sistema agro-industrial i detectar en quins aspectes aquest sistema supera l’agroecològic. En concret, cal destacar els tres elements que diferents estudis[1] assenyalen com a mancances del model agroecològic: la comercialització, el màrqueting i la logística. En resum, el procés de venda apareix com un factor que el sector agroecològic ha de resoldre per poder consolidar-se.
Com millorar la venda?
Per saber com millorar la venda és interessant preguntar-se per què la gent no compra aliments agroecològics. I és que si bé un 85% de la població catalana coneix aquests productes, només la meitat en consumeixen[2]. Doncs bé, la primera raó que diuen les persones per no comprar productes ecològics és el seu elevat preu. La segona raó, la manca d’accessibilitat a aquests aliments. Es presenten com a deures pel sector, doncs, explicar molt bé per què els aliments tenen aquest cost i subratllar les conseqüències negatives de què un aliment tingui un preu molt baix. La segona tasca és facilitar l’accés d’aquests productes a través dels Circuits Curts de Comercialització[3]. Si bé les cooperatives i els grups de consum tenen un innegable valor intrínsec, cal estendre l’accés d’aquests aliments més enllà de les fronteres que suposen per a molts la implicació de participar-hi.
Per contra, cal ser conscients de les virtuts del sector agroecològic, com són el contacte directe i la confiança. D’una banda, el contacte directe ha de permetre transmetre informació vàlida i significativa que justifiqui i convenci la població d’escollir l’agroecologia. Perquè davant d’aquest discurs existeix una màquina propagandística preparada i disposada a defensar els interessos de l’agroindústria[4]. En poques paraules, caldria ser uns “màsters ens agroecologia” per poder defensar aquest model en les situacions més diverses.
D’altra banda, fora bo entendre la confiança no com un bé que es posseeix indefinidament sinó com un petit tresor que cal conservar, i això s’aconsegueix actuant sempre amb transparència en tots els processos. Un sol error d’etiquetatge d’un aliment, per exemple, pot ser fàcilment utilitzat per desacreditar tot el sector. I això, avui, aquest sector no s’ho pot permetre.
El futur que ens espera
L’èxit de la transició agroecològica passa avui per la consolidació del sector econòmic que representa. La fase productiva està ja engegada i per això ara cal millorar les fases de distribució i consum. Això serà possible només amb el desenvolupament dels Circuits Curts de Comercialització i amb una sensibilització àmplia i alhora profunda, que arribi a totes les capes de la població i que sigui prou potent com per transformar l’acte quotidià que és comprar aliments.
En definitiva, si bé la transició agroecològica ha fet un pas de gegant durant la darrera dècada, encara té un llarg trajecte per caminar. I, com l’excursionista ha sortit de casa i es dirigeix al cim, hauria de recordar quina és la seva casa per no oblidar mai els valors que l’han definit sempre.
[1] Del Valle, J. 2013; Calbet, Y. 2015.
[2] CCPAE, El CCPAE i la producció agrària ecològica a Catalunya, Dossier de premsa, 2014
[3] Canals de venda que es desenvolupen en l’àmbit de mobilitat habitual dels agents, amb màxim un intermediari i amb capacitat de decisió per a productors i consumidors.
[4] Media.cat ha destapat recentment com la indústria càrnia infiltrava “portaveus ocults” als mitjans públics per defensar els seus interessos.
- Article publicat a Directa.cat 18/03
La Producció Agroecològica a Cardedeu
Resum
El sector agroecològic a Cardedeu és un àmbit en creixement a nivell associatiu, comercial i productiu. Els darrers anys han nascut iniciatives ciutadanes, negocis i noves produccions que responen a la voluntat d’adquirir productes agroramaders locals i de qualitat. Aquesta evolució ha estat semblant a altres indrets del país i considerem que a Cardedeu es troba entre les fases embrionària i de consolidació.
L’estudi que teniu a les mans, realitzat entre el febrer i el juny del 2015, analitza les necessitats i els reptes dels productors agroecològics. Aquests elements s’han identificat a través d’un procés d’investigació participativa basada en entrevistes i reunions conjuntes. Les informacions recollides han servit per elaborar recomanacions dirigides tant als propis productors com a les administracions locals. Alhora, el propi procés ha servit per apoderar i crear consciència col·lectiva entre els protagonistes d’aquestes produccions.
Els resultats obtinguts mostren l’existència de preocupacions comunes, com la dificultat d’assegurar la venda i les traves legals que afronten els productors. De la mateixa manera, també s’ha detectat una voluntat conjunta –reforçada per les trobades participatives- de crear un mercat de productors locals i establir diverses col·laboracions per a millorar la comercialització i la promoció del producte local. Per últim, s’ha detectat la percepció de l’administració com a un agent que pot i hauria de donar suport a les iniciatives del sector però respectant sempre la seva autonomia.
Llegir l’estudi sencer: InformeAgrariCardedeu-ok-plecs
____
Més Revolució Verda?
Yago Calbet
La comunicació política ens ensenya dues coses importants a l’hora de construir un discurs: cal presentar les mesures com a resposta a necessitats concretes i passar de puntetes sobre els propis punts febles. El que em proposo en aquest text és donar-hi la volta i deconstruir el discurs de la nova Revolució Verda tot ressaltant els punts que s’ignoren a propòsit i desgranant les suposades necessitats que cal resoldre.
Necessitats tendencioses
Bona part dels defensors d’una nova Revolució Verda –que proposa una agricultura més mecanitzada i amb variacions genètiques- fan partir el seu discurs des d’una necessitat que és innegable: la fam al món. És un realitat que 805 milions de persones passen gana[1]. Però en base a aquesta necessitat se’n fa un diagnòstic fals quan s’afirma que la fam és un problema de falta de producció d’aliments. L’ONU va concloure en un informe fa pocs anys, que es produeix aliment per a 12.000 milions de persones. Per tant, tal com va afirmar Olivier De Schutter[2], relator Especial de les NNUU sobre el Dret a l’Alimentació , “El dret a l’alimentació no consisteix en una major producció d’aliments.”
Per embolicar-ho encara més, de la suposada falta de d’aliments se’n conclou que és un problema de productivitat. Més enllà dels grans interessos empresarials per a introduir-se al gran mercat de l’agricultura a base de mecanitzar-la, cal dir que el sistema de monocultiu que es proposa, a part de ser agressiu amb el medi ambient i per tant no sostenible, podria superar en productivitat el conreu ecològic només en condicions favorables, però seria molt més vulnerable a plagues i canvis climatològics –cada cop més freqüents. D’altra banda, se sap que a llarg termini els químics acaben destruint la fertilitat del sòl i afectant també la productivitat. A més, aquest és un sistema que crea una enorme dependència econòmica d’inputs externs i una reducció de l’autonomia dels propis agricultors.
En resum, en aquest discurs tota la complexa problemàtica de la fam es redueix a una solució: accelerar el progrés científicper assegurar una tecnologia genètica i una intervenció amb productes químics.
Nejron Photo
Punts febles amagats
En un escrit recent a la revista National Geographic (abril 2015), el doctor en genètica Pere Arús seguia dues estratègies per a superar els punts febles del discurs en defensa de més Revolució Verda. La primera era “tapar” temes complicats -però als que no poden donar resposta- utilitzant base de frases boniques. Crec que en general és bo desconfiar de posicions que es justifiquen amb afirmacions abstractes que tothom podria recolzar. En aquest cas, Arús ens parlava d’aplicar el seu model però “de forma respectuosa amb el medi ambient” i amb un “ús racional dels pesticides”. Dues afirmacions que no comprometen a res i tant vagues que es poden interpretar com es vulguin per a justificar el que calgui.
La segona estratègia era, òbviament, no parlar de temes que sí que resulten cabdals en la producció agrícola i l’accés a l’alimentació. És clar que el problema de la fam no té una causa única, però existeixen almenys tres elements que no es poden ignorar si realment es vol abordar el problema amb seriositat. Per raons d’espai no hi entraré en profunditat, però sí que em sembla interessant esmentar-los:
- L’acaparament de terres en poques mans, que dificulta l’accés a la terra.
- La volatilitat del preu de les matèries primeres fruit de la desregulació financera.
- L’enorme concentració de poder en empreses de llavors i de distribució dels aliments[3].
Conclusió
En definitiva, resulta aconsellable i fins i tot saludable deconstruir els discursos polítics –no sempre argumentats honestament- per tal d’ampliar els punts de vista i crear un debat realment obert enriquidor. En el cas de la nova Revolució Verda, probablement obtindrà recolzament de grans empreses, fundacions, governs d’arreu del món i, segurament, d’una part de la població potser no prou informada. Però si aquesta revolució no resol els temes cabdals de la fam al món i aconsegueix un consens prou ampli, acabarà fracassant a llarg i termini i per tant, no serà mai sostenible.
[1] Estado de la Inseguridad Alimentaria en el Mundo, FAO,2014.
[2] Relator Especial de las Naciones Unidas sobre el Derecho a la Alimentación.
[3] E.Vivas, El poder de los Supermercados, http://esthervivas.com/2014/08/21/el-poder-de-los-supermercados/
Els efectes de les cooperatives de consum ecològic
Yago Calbet
Publicat a cardedeu.info
La crisi actual ha ajudat a posar de relleu les contradiccions, injustícies i riscos que comporta el model econòmic imperant. Un àmbit especialment important és l’alimentari i, de fet, els últims anys ha estat objecte d’especial atenció per les alarmants conseqüències que provoca. Podem començar afirmant que el capitalisme té elements que són intrínsicament contraris a un sistema alimentari just. I dos dels elements més importants d’aquesta contradicció són la recerca de la maximització del benefici monetari i la necessitat d’un creixement il·limitat.
Aquests elements fan que el sistema de producció alimentari provoqui l’esgotament continu dels recursos naturals i la reducció de la biodiversitat, amb les seves conseqüències també sobre les comunitats i persones. El més greu és que avui per assegurar una sortida al mercat convencional cal seguir unes pràctiques d’agricultura intensiva, ja que altrament resulta inviable.
A més d’aquesta problemàtica, la naturalesa del mercat crea inestabilitats i riscos permanents. Aquestes inestabilitats es donen en forma de fortes variacions al preu pagat als pagesos, i poden ser a causa de males collites o per la competència estrangera promoguda per la globalització neoliberal. En tots dos casos el productor ben poc hi pot fer i, en canvi, les pèrdues recauen sobre ell. Per acabar-ho d’adobar, l’especulació financera mundial, motivada tant sols pel benefici a curt termini, afegeix més inestabilitat en els preus dels aliments. És clar que ni els consumidors ni els productors haurien de dependre tant de les fluctuacions mercantils per assegurar-se d’una bona alimentació pels primers i d’uns ingressos justos pels segons.
En resposta a aquesta situació, fa anys que estan naixent iniciatives a tot Europa en forma de cooperatives de consum i/o producció d’aliments ecològics. A Cardedeu, concretament, hi tenim la cooperativa Cardedeu Autosuficient, que des del 2011 agrupa al voltant de 30 famílies; i el Rebost d’en Sidru, que n’agrupa gairebé a una desena. Actualment, ambdós grups són proveïts principalment per l’Hort de Cal Cerdà.
En general, existeixen diferents tipus de cooperativa, però aquí em centraré en les que segueixen el model de les AMAP[1] franceses. Aquest model es basa en l’acord de productors i consumidors, tots ells membres de la mateixa cooperativa. La característica més important de les AMAP és que tots els membres es comprometen a pagar la collita de tota la temporada a partir d’una estimació feta, independentment de si després l’estimació es compleixi fil per randa. D’aquesta manera, una sobreproducció pot beneficiar els consumidors, però en cas de menys producció per una mala collita o altres causes alienes a la responsabilitat dels pagesos, això no significaria la seva ruïna per manca d’ingressos. És així com s’aconsegueix evitar les variacions injustes del sistema mercantil. Cal assenyalar que la proximitat i coneixença entre els membres fa que aquestes cooperatives basin del seu funcionament en la confiança, limitant així possibles comportaments egoistes i aprofitats en qualsevol de les parts.
Aquestes cooperatives, malgrat estar centrades en l’àmbit de l’alimentació, tenen uns efectes importants en molts altres d’àmbits. A continuació exposaré breument algun d’aquests àmbits on s’afecta positivament.
Un primer eix és òbviament el mediambiental. D’una banda, la pràctica d’una agricultura ecològica evita la destrucció progressiva d’ecosistemes naturals causats per l’ús d’insecticides i pesticides. D’altra banda, la producció local fa que s’estalviïn en transport enormes quantitats d’emissions de CO2, que són les principals causants de l’escalfament global. En resum, el model d’agricultura ecològic que defensen les cooperatives s’oposa al d’agricultura intensiva i això suposa un impacte molt desitjable cap a la sostenibilitat del medi ambient.
El segon aspecte a subratllar, molt relacionat amb l’anterior, és la salut. I és que no sempre es dóna prou importància als impactes que tenen els productes químics que s’apliquen a l’agricultura en la salut de la persones. A l’agricultura convencional, per exemple, una fruita pot passar entre 15 i 20 tractaments fitosantiaris abans de la collita[2]. Per aquest motiu, una dieta basada en aliments ecològics tindrà conseqüències bones per la salut de les persones. A més a més, un estudi recent assenyala que alimentar-se d’aliments modificats genèticament (transgènics) pot fer augmentar fins a 5 vegades la probabilitat de patir càncer[3].
Un tercer àmbit és el de la justícia social. L’estructura de producció actual condemna a molts productors a haver de seguir una agricultura intensiva per a poder sobreviure. És per això que la sortida d’aquest model productiu és tan important, en tant que un pacte directe entre productors i consumidors pot fer real una combinació entre una agricultura variada, respectuosa i a petita escala, i unes condicions de vida dignes per als productors. Dins les cooperatives, els preus no s’haurien de fixar només en comparació amb el mercat, sinó amb el propòsit que els pagesos rebin uns ingressos justos.
La cultura i la formació són també dos aspectes molt importants. D’una banda, és evident que la provisió d’aliments variats i autòctons fa créixer molt la nostra cultura hortícola i culinària. De l’altra, el contacte directe entre productors i consumidors, i les visites regulars als horts de la cooperativa fan que els membres puguin conèixer de primera mà el funcionament i les problemàtiques de cada planta i d’aquell l’ecosistema concret. Saber d’on venen els aliments que consumim i també com es treballen ha de ser un element central de qualsevol grup de consum.
En cinquè lloc, una cooperativa model AMAP, lluny de funcionar en mode botiga, basa el seu funcionament en la participació de tots els membres. Aquest és un altre aspecte que no es pot oblidar, ja que la socialització que es dóna en aquestes associacions crea un capital social[4] beneficiós no només pels cooperativistes sinó per la societat en general. En resum, la participació activa de la societat facilita la creació de xarxes i la mobilització ciutadana, i ens ajuda a fugir de l’individualisme egoista cap al que ens condueix el sistema imperant.
En darrer lloc, una cooperativa ajuda sens dubte a adquirir més sobirania. La possibilitat d’’autogestió d’un element tant important com és la nostra provisió d’aliments ens fa ser més autònoms i lliures. En conseqüència, veiem augmentada la nostra resiliència enfront a decisions d’agents externs i a les inestabilitats mercat en general, i això és positiu per als pagesos i per als consumidors.
En conclusió, la creació d’una cooperativa de producció i consum ecològic permet superar els problemes més importants que presenta el model de producció capitalista, ja que garanteix la sostenibilitat del medi ambient, la possibilitat que projectes de producció ecològica siguin viables i ofereix una independència respecte els mercats i els agents econòmics.
[1] Association pour le Maintien de l’Agriculture Paysanne, http://www.reseau-amap.org
[2] Pomes sense residus, El medi ambient, 15/12/2011, TV3
[3] Séralini, G-E. Et al. 2012. Long term toxicity of a Roundup herbicide and a Roundup.toleran genetically modified maize. Food and Chemical Toxicology.
[4] El capital social és el conjunt de recursos que té un individu i que es deriven de la seva participació en xarxes socials, i que faciliten la seva cooperació social.
La contracció d’espai i temps en la globalització
Quan ens disposem a analitzar la globalització, el primer problema amb el que ens trobem és la seva pròpia definició. Una definició de mínims podria ser el procés d’augment de les interconnexions globals en l’àmbit polític, econòmic i cultural. Un segon aspecte conflictiu és determinar l’origen d’aquest fenomen i llur desenvolupament més o menys conduït i interessat. Aquests dos debats son avui més present en l’àmbit teòric, però existeix un tercer debat al que no sempre s’ha prestat l’atenció que es mereix. Em refereixo a les causes i conseqüències de la revolució tecnològica. La intenció d’aquest assaig és precisament analitzar la seva principal conseqüència, el fenomen de contracció d’espai i temps[1], i emfasitzar en els seus aspectes negatius.
Si viatgem tretze anys enrere en el temps i ens situem a la ciutat de Seattle, ens trobem amb la primera manifestació visible de l’anomenat moviment antiglobalització. Activistes de tot el món es van unir per a oposar-se a les polítiques mundials impulsades pels països més poderosos, sovint més centrades en permetre l’expansió de les grans empreses que en defensar els interessos dels ciutadans.
Ja aleshores es va destacar la paradoxa d’aquest moviment pel fet que per a lluitar contra la globalització utilitzaven eines globals com Internet. En part com a conseqüència d’això, amb el pas del temps una altra perspectiva va quallar en el propi discurs del moviment: ja no s’apostava per rebutjar la globalització en sí, sinó només “aquesta globalització”, l’actual. El moviment antiglobalització va passar llavors a anomenar-se –i autoanomenar-se- alterglobalització o altermundista.
Aquest pas comportava acceptar que existien moltes globalitzacions i que potser algunes parts de l’actual eren desitjables. I no només això, sinó que es consideraven alguns elements com a naturals i objectius. Fenòmens que, sent conseqüència i alhora causants d’aquesta situació de mundialització, eren inevitables i no s’havien de concebre com a bons o dolents en sí mateixos. Un d’ells és la contracció d’espai i temps (e-t).
Des del meu punt de vist, avui convé superar aquesta “naturalitat” i inevitabilitat atribuïdes a la contracció d’e-t, ja que no són neutres les causes del seu desenvolupament ni molt menys les seves conseqüències.
Les causes
La revolució tecnològica de les últimes dècades ha augmentat les relacions virtuals de les persones de quasi tot el món i això ha transformat radicalment les concepcions de l’espai i el temps, que bona part de la nostra vida. Al voler concretar més, hem d’assenyalar Internet com el principal actor que vehicula aquestes noves relacions interpersonals.
Podríem pensar que la revolució tecnològica es desenvolupa, doncs, per a crear més vincles socials, però com veurem la seva finalitat original no ha estat aquesta. La mostra més clara és la creació d’Internet. I és que, com és ja sabut, l’origen de la xarxa es troba en les oficines de l’exèrcit nord-americà i finalitats estrictament bèl·liques i de control. A més, en l’actualitat, la indústria de la innovació tecnològica serveix als objectius d’augment de vendes dictats per les grans empreses. No es busca una millora del benestar. Es busca crear un producte que vengui.
Tres quarts del mateix passa amb la investigació científica, que depèn també de grans fons. Així, aquetes investigacions sovint obeeixen a la creació de productes que enriqueixin a les companyies que financen aquestes investigacions.
És cert que no per això hem de concloure que la innovació científico-tecnològica és indesitjable per sí mateixa, però resulta imprescindible assenyalar que les lògiques que han seguit i segueixen la majoria dels avenços en aquest camp estan encara lluny de la preocupació per les necessitats de la població quan d’això no se’n deriva un benefici econòmic.
Les conseqüències
Exposades breument les causes, ara és el moment d’analitzar les conseqüències inevitables que suposa aquesta contracció e-t. Em centraré bàsicament en els àmbits ambiental i social.
El primer d’aquests no és només important sinó també urgent. L’avenç tecnològic en els transports ha fet que avui es comercialitzin infinitat de mercaderies arreu del món i també que els ciutadans viatgin més i també més lluny. Seria lògic pensar que la mateixa tecnologia ens permetria disminuir l’impacte ambiental amb la millora tècnica dels mitjans de transport. El mateix podríem pensar amb els objectes que, per a la seva producció, es requereixen avui menys materials, i que aquesta eficiència els fa més “verds” i alhora més econòmics.
Però aquí és on entra en joc l’anomenat efecte rebot. Perquè quan un mitjà de transport és més ràpid i barat, per què no anar més lluny i viatjar més sovint? O, si un objecte produït amb menys impacte ambiental suposa un menor cost, quantes altres coses es podran comprar amb els diners sobrants? I quants nous compradors apareixeran amb la reducció dels preus? El resultat final d’aquesta reducció dels límits en l’ús de la tecnologia significa en termes absoluts més consum, més producció i més residus. Aquest fenomen, conegut també com la Paradoxa de Jevons, va ser popularitzat per l’economista William Jevons, qui al S.XIX va determinar que, tot i que les millores tècniques feien consumir menys carbó a les calderes de vapor, l’augment del nombre de calderes produïa un augment total del carbó consumit.
Unes altres conseqüències que ens haurien de fer dubtar de l’optimisme tecnològic imperant les trobem en el pla social. A continuació repassaré crítica i breument la relació que mantenen les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) amb el capital social, el context i la identitat.
Existeix des de fa uns anys un debat obert sobre les conseqüències que ha comportat l’ús de la xarxa en la creació o destrucció de capital social[2]. Els més optimistes afirmen que el seu ús ha permès la creació de noves xarxes socials virtuals i que la interconnexió entre persones de tot el món és avui més gran que en qualsevol moment de la història. Els autors crítics, per la seva banda, han posat èmfasi en l’individualisme i l’aïllament que comporta la introducció de les TIC en la nostra quotidianitat.
Un d’aquests últims, Hans Pruijt, alerta de quatre problemes associats a l’ús d’Internet: el primer d’ells és la dificultat d’actuar en confiança en l’esfera virtual. I és que quan més oberta sigui una xarxa social, menor serà el grau de confiança que es doni en ella. El segon, és el fet que la xarxa és un instrument que pot ser (mal)utilitzat també per agrupacions antisocials per definició, com són organitzacions racistes o la màfia. El tercer element conflictiu és que el temps dedicat a la relació virtual provoca un detriment de la participació pública convencional i per tant de la creació de capital social. Finalment, l’espai cada vegada més gran que ocupa el capital privat a Internet amb finalitats estrictament comercials pot acabar per marginar el capital social que es podria formar en ell.
D’altra banda, cal afegir que, al capdavall, no es tracta només de mesurar si han augmentat o no la relacions socials virtuals, sinó de concloure si les relacions virtuals són de per si desitjables. A això ens poden ajudar els següents paràgrafs.
Si ens referim al context, sembla clar que es tracta d’un altre element ineludible. En aquest sentit, el sociòleg Zygmunt Bauman apunta que “quan les distàncies no signifiquen res, les localitats, separades per distàncies, perden també el seu significat”[3]. I afegeix que en el cyber-espai el context geogràfic és ignorat.
Aquest element de des-territorialització, segons la meva perspectiva, té molt a veure amb la visió racionalista i economicista amb què ens aproximem a la realitat. I també ajuda a comprendre com en la mentalitat predominant s’ha passat de concebre una naturalesa rica i amb sentit a veure en la naturalesa només recursos capitals mercantilizables i explotables. És més, s’ha aconseguit que aquesta visió holística del cosmos sigui marginada a una esfera estrictament poètica i romàntica que no hauria de tenir cap paper en la projecció del progrés d’una societat. Podríem dir, doncs, que les vivències en la realitat virtual signifiquen menys consciència de ser i estar en la realitat que ens envolta.
Un altre factor important és la transformació de la identitat causada per la introducció de les TIC en la nostra quotidianitat. Com explica el filòsof Jordi Pigem:
“La identitat contemporània es caracteritza per estar, més que en cap altra cultura de la qual tinguem notícia, escindida de la naturalesa, de la societat, del cosmos. Aquesta desconnexió de la naturalesa, de la comunitat i del cosmos genera una identitat aïllada, atomitzada, i una sensació (generalitzada, però en gran mesura inconscient) de desarrelament, de manca de fonament.” [4]
El problema de la des-territorialització, lligat a la des-tradicionalització, incideix fortament en la nostra identitat personal i, sobretot, col·lectiva. Entenent que una de les arrels de la crisi ecològica actual rau en valors equivocats de relació amb la natura, el sentir-se aliè a un territori només pot empitjorar la situació.
En aquest punt, ens trobem de nou amb el dilema ja exposat anteriorment: són aquestes conseqüències inevitables o bé depenen de l’ocupació d’aquestes tecnologies? Doncs bé, al meu entendre, l’experiència de l’època globalitzada en què vivim han portar-nos a pensar que els indesitjables efectes socials i mediambientals de la contracció espai-temporal són dubtosament eliminables. En altres paraules, els resultats negatius analitzats no es produeixen depenent del tipus d’ús donat als productes de la revolució tecnològica, sinó de l’ús en sí mateix.
No voldria que es desprengués d’aquí una visió de rebuig total de la tecnologia. El que intento transmetre és que, a l’hora de jutjar, no són suficients algunes possibles conseqüències bones per acceptar la introducció total d’aquestes tecnologies. Fent ús d’una metàfora significativament relacionada, si ens disposéssim a jutjar l’energia nuclear podríem debatre si és una energia més o menys eficient que altres, si les centrals necessiten ocupar més o menys espai, si podria arribar a ser una energia més barata… Però el que mai posaríem en dubte -encara que alguns no ho vulguin veure- és que l’energia nuclear genera, per definició, residus radioactius. El mateix succeeix amb la revolució tecnològica. Hi ha aspectes més o menys discutibles, però mai hauríem obviar els resultats negatius que inevitablement ha produït i produeix.
Solucions?
En primer terme, i tornant a la qüestió de les causes i els objectius que han guiat l’avenç tecnocientífic, comparteixo el que ja va exposar E. Schumacher el 1973 quan parlava de:
“Emprar els poders creatius de la ciència i la tecnologia, sota el control de la saviesa, en l’elaboració de formes de vida que s’enquadren dins de les lleis inalterables de l’univers i que siguin capaços d’encoratjar les més altes aspiracions de la naturalesa humana.” [5]
A aquesta direcció de la investigació, això sí, caldria afegir el fi de tota adoració i fe cega en els avenços científics. Avui ja no n’hi ha prou amb una major eficiència, es necessita forçosament un altre model de producció i consum.
Un segon aspecte té a veure amb la introducció de les innovacions tecnològiques. Si la seva imposició és indesitjable, igualment ho podria ser la seva prohibició per la força. La via és tan clara com difícil en aquest punt, i consisteix en democratitzar la decisió d’introduir aquestes noves tecnologies que, com ja sabem, impliquen transformacions profundes en les formes de vida. Un bon exemple d’això -sense entrar a jutjar altres aspectes d’aquest col·lectiu- el trobem en les comunitats Amish dels Estats Units. Els Amish posen especial atenció a la seva forma d’organització social. Per això, saben perfectament que la introducció de novetats tecnològiques pot trencar el sistema de relacions i desenvolupament de la vida comunitària que practiquen. I no és que rebutgin, com sovint es pensa, tota tecnologia per se, sinó que és la comunitat la que decideix si volen introduir aquesta novetat en les seves vides.
Com és lògic, es tracta d’un comportament ideal aplicable bàsicament a petita escala. Però això no resta importància a les iniciatives que puguin sorgir en aquest sentit. És més, un sol grup fent ús d’aquesta pràctica suposa un testimoni valuosíssim per posar en dubte les contradiccions de l’estil de vida predominant al nord global.
En conclusió, hi ha elements intrínsecs dels avenços tecnològics que afecten negativament tant l’àmbit social com l’ambiental. En un futur, cal que els efectes de la contracció espai-temporal estiguin presents en el debat públic, per així poder fer un judici més seriós i menys ingenu de les conseqüències reals de la globalització. També des dels moviments que propugnen una alternativa; ja siguin anti o -i sobretot- alterglobalització.
[1] Entesa com al reducció dels límits i costos en els desplaçaments i l’augment de la immediatesa temporal en qualsevol activitat.
[2] Entès com el conjunt de recursos de què disposa un individu i que es deriven en la seva participación en les xarxes socials i que faciliten la seva cooperación social.
[3] Z. Bauman, Dentro la globalizzazione. Le conseguenze sulle persone, 1998.
[4] J. Pigem, Global, personal, social. Valores para un mundo en transformación, 2010.
[5] E. F. Schumacher, Lo pequeño es hermoso, 1973.
—-
Artículo en castellano: La_contracci_n_espacio-temporal_en_la_Globalizaci_-2
Per què no decreixem?
Aquest escrit pretén respondre a la pregunta que dóna nom al títol, no de manera retòrica, sinó amb la intenció d’assenyalar i superar el que, fins ara, ha impedit que el decreixement sigui una conducta molt més estesa. Concretament, es vol desmuntar aquells mites o errors de concepció que dificulten creure i dur a terme pràctiques decreixentistes.
Abans de començar, caldria aclarir alguns conceptes que ens serviran per al desenvolupament posterior dels raonaments. En primer lloc, és clar que el Decreixement apareix com una crítica directa al “paradigma del creixement”. Crítica que es resumeix en una oposició a un model de societat que persegueix com a objectiu final el creixement (de riquesa, de poder, de beneficis…) per sí mateix.
Tot i que el decreixement proposi un tipus de societat més sana i desitjable per a tothom, existeixen enemics directes a què aquesta societat esdevingui una realitat. Però el propòsit d’aquest escrit no és assenyalar les “forces del mal”, sinó argumentar teòricament i de cara als possibles simpatitzants amb aquesta filosofia que, no només és necessari, sinó que és possible i desitjable decréixer.
La principal reticència al decreixement neix de la pròpia expressió. I és que el propi terme “De-Creixement” ens pot portar a pensar en una proposta de disminució per disminució i de rebuig a qualsevol creixement. No és gens estrany, de fet, que un dels màxims difusors d’aquesta teoria, Serge Latouche, ens adverteixi que “decreixement no és el terme simètric de creixement sinó un eslògan polític amb implicacions teòriques”. El que vol dir Latouche és que per decreixement hem d’entendre abandonar el dogma del creixement com a guia de la societat. En altres paraules, no es rebutjar qualsevol creixement, sinó rebutjar que, allò que a voltes pugui ser un objectiu instrumental vàlid, s’acabi convertint, com passa actualment, en un objectiu final absolut i el que és més greu, no qüestionat.
És lògic pensar que allò que ha de perseguir la humanitat és el benestar propi i en conseqüència de l’entorn on viu. Per a aconseguir-ho, cal que es donin una sèrie de condicions i decidir quines actuacions són millors. Però de cap manera la via o, millor dit, una de les possibles vies per arribar a aquest benestar pot convertir-se en la finalitat en sí mateixa.
La segona crítica al decreixement, també molt estesa, és filla de l’error de comprensió que s’ha exposat més amunt. És molt comú trobar opinions que equiparen el decreixement amb el “retornar a les cavernes”. Opinions que donen per suposat que decréixer és equivalent a tornar enrere en tots els sentits. Aquesta visió és fruit d’una aproximació molt poc rigorosa però malauradament força habitual i podria tenir l’arrel en la nostra manera d’entendre el món i la història en general.
Segurament, la concepció més compartida de la història de la humanitat és la d’una evolució i linealitat cap a una situació sempre millor, on la modernitat i la industrialització que l’han acompanyada han jugat un paper molt important. Aquesta idea conté un risc implícit i és pensar que tota innovació és favorable als interessos de la humanitat i per tant desitjable, perquè se’n pot derivar que un retorn a formes de viure que no han viscut tots aquests canvis és sinònim de retrocés.
El decreixement per contra, ens proposa aturar-nos per pensar i reflexionar sobre aquells bons hàbits que, tot i ser saludables, estan sent oblidats; i també entendre quin camí estem seguint com a societat i per què. Una de les bases del decreixement és doncs revalorar. Només canviant la nostra manera d’aproximar-nos i d’entendre el món podem transformar la nostra conducta i així capgirar profundament les nostres accions quotidianes. Cal puntualitzar que en cap cas existeixen uns valors únics amb els quals “decréixer”, sinó que aquests han de dependre de cada context i, en tot cas, hauríen de preveure un respecte més gran per a l’entorn i per a nosaltres mateixos.
El tercer gran error es podria resumir amb la següent anècdota real: un grup de joves ha decidit fer una formació sobre el decreixement. Acabada la presentació, una noia aixeca la mà i explica que “tot està molt bé, però si sóc jo sola qui varia la meva actitud i la resta de ciutadans continua amb el seu model de vida, al final no servieix de res”.
Aquest escepticisme és, en part, comprensible. Fenòmens com la desforestació o el canvi climàtic no s’invertiran tan sols amb l’acció d’una persona. Però la crítica conté un altre un error en sí mateixa, i és concebre el decréixer com a un sacrifici. Crec que aquest és un dels àmbits on, col·loquialment parlant, es lliura la batalla més important. És absolutament necessari entendre que decréixer no és renunciar, sinó aprendre a donar valor i estimar certes vivències, a viure en sobrietat, a prescindir d’algunes necessitats artificials i innecessàries que no ens afavoreixen ni a nosaltres ni al medi on vivim. Si no acceptem que decréixer ens fa més feliços, estem condemnats a haver de ser o màrtirs o pecadors.
Tornem per un moment a la noia de la pregunta i imaginem que el dia següent ha d’anar a comprar verdura. Pot, com sempre, anar al gran supermercat del poble del costat, on podrà adquirir moltes verdures a preus baixos. Agafarà el cotxe de bon matí, farà la cua pertinent a l’entrada del poble i un cop al gran supermercat comprarà una verdura embolicada amb plàstic que no té gust a verdura i pagarà a una caixera amb un sou baix que ni coneix. Però la noia podria decidir també d’agafar la bicicleta i acostar-se a una masia propera. Allí un pagès li vendria, mentre fan petar la xerrada, les hortalisses que ell mateix ha cultivat, sense enverinar-les amb químics per tal d’augmentar la productivitat de la seva collita.
La noia no només hauria contribuït a disminuir la seva petjada ecològica, sinó que hauria gaudit d’un passeig per la natura (estalviant-se les cues a la carretera), d’una conversa amb un dels tants savis oblidats i, en definitiva, d’una verdura més sana i gustosa.
Conclusions
El primer que hauríem d’adonar-nos és que el decreixement, a part de ser desitjable, és possible. El problema avui no és tant que sigui una minoria de la població la que és activa en aquest àmbit, sinó que no s’hagi sabut explicar prou bé a la resta de població. Tinc el convenciment que la població afí és molt més gran del què pensem, per això el que cal és un treball de difusió i conscienciació que sigui l’adient, desmentint els mites exposats en aquest treball.
D’altra banda, una de les virtuts del decreixement és que se surt, i en certa manera supera, molts dels cleavages fins ara existents (esquerra-dreta, nacionalista-no nacionalista…). Això fa que el potencial de gent que s’hi pugui interessar i compartir idees sigui molt més gran.
En definitiva, si no decreixem és perquè encara queda un llarg camí de sensibilització per recórrer. Però serà imprescindible que aquesta sensibilització es faci de manera adequada i informada, tenint sempre present que, malgrat aquest canvi neixi d’una necessitat, es tracta d’una transformació desitjable cap a una felicitat més gran.
Reflexions Pausades 