Pàgina d'inici » Globalització i Desenvolupament
Category Archives: Globalització i Desenvolupament
Més Revolució Verda?
Yago Calbet
La comunicació política ens ensenya dues coses importants a l’hora de construir un discurs: cal presentar les mesures com a resposta a necessitats concretes i passar de puntetes sobre els propis punts febles. El que em proposo en aquest text és donar-hi la volta i deconstruir el discurs de la nova Revolució Verda tot ressaltant els punts que s’ignoren a propòsit i desgranant les suposades necessitats que cal resoldre.
Necessitats tendencioses
Bona part dels defensors d’una nova Revolució Verda –que proposa una agricultura més mecanitzada i amb variacions genètiques- fan partir el seu discurs des d’una necessitat que és innegable: la fam al món. És un realitat que 805 milions de persones passen gana[1]. Però en base a aquesta necessitat se’n fa un diagnòstic fals quan s’afirma que la fam és un problema de falta de producció d’aliments. L’ONU va concloure en un informe fa pocs anys, que es produeix aliment per a 12.000 milions de persones. Per tant, tal com va afirmar Olivier De Schutter[2], relator Especial de les NNUU sobre el Dret a l’Alimentació , “El dret a l’alimentació no consisteix en una major producció d’aliments.”
Per embolicar-ho encara més, de la suposada falta de d’aliments se’n conclou que és un problema de productivitat. Més enllà dels grans interessos empresarials per a introduir-se al gran mercat de l’agricultura a base de mecanitzar-la, cal dir que el sistema de monocultiu que es proposa, a part de ser agressiu amb el medi ambient i per tant no sostenible, podria superar en productivitat el conreu ecològic només en condicions favorables, però seria molt més vulnerable a plagues i canvis climatològics –cada cop més freqüents. D’altra banda, se sap que a llarg termini els químics acaben destruint la fertilitat del sòl i afectant també la productivitat. A més, aquest és un sistema que crea una enorme dependència econòmica d’inputs externs i una reducció de l’autonomia dels propis agricultors.
En resum, en aquest discurs tota la complexa problemàtica de la fam es redueix a una solució: accelerar el progrés científicper assegurar una tecnologia genètica i una intervenció amb productes químics.
Nejron Photo
Punts febles amagats
En un escrit recent a la revista National Geographic (abril 2015), el doctor en genètica Pere Arús seguia dues estratègies per a superar els punts febles del discurs en defensa de més Revolució Verda. La primera era “tapar” temes complicats -però als que no poden donar resposta- utilitzant base de frases boniques. Crec que en general és bo desconfiar de posicions que es justifiquen amb afirmacions abstractes que tothom podria recolzar. En aquest cas, Arús ens parlava d’aplicar el seu model però “de forma respectuosa amb el medi ambient” i amb un “ús racional dels pesticides”. Dues afirmacions que no comprometen a res i tant vagues que es poden interpretar com es vulguin per a justificar el que calgui.
La segona estratègia era, òbviament, no parlar de temes que sí que resulten cabdals en la producció agrícola i l’accés a l’alimentació. És clar que el problema de la fam no té una causa única, però existeixen almenys tres elements que no es poden ignorar si realment es vol abordar el problema amb seriositat. Per raons d’espai no hi entraré en profunditat, però sí que em sembla interessant esmentar-los:
- L’acaparament de terres en poques mans, que dificulta l’accés a la terra.
- La volatilitat del preu de les matèries primeres fruit de la desregulació financera.
- L’enorme concentració de poder en empreses de llavors i de distribució dels aliments[3].
Conclusió
En definitiva, resulta aconsellable i fins i tot saludable deconstruir els discursos polítics –no sempre argumentats honestament- per tal d’ampliar els punts de vista i crear un debat realment obert enriquidor. En el cas de la nova Revolució Verda, probablement obtindrà recolzament de grans empreses, fundacions, governs d’arreu del món i, segurament, d’una part de la població potser no prou informada. Però si aquesta revolució no resol els temes cabdals de la fam al món i aconsegueix un consens prou ampli, acabarà fracassant a llarg i termini i per tant, no serà mai sostenible.
[1] Estado de la Inseguridad Alimentaria en el Mundo, FAO,2014.
[2] Relator Especial de las Naciones Unidas sobre el Derecho a la Alimentación.
[3] E.Vivas, El poder de los Supermercados, http://esthervivas.com/2014/08/21/el-poder-de-los-supermercados/
El poder del finançament privat
Yago Calbet
Obra Social, estratègia contra la malària, campanyes contra la pobresa… qui es pot oposar a totes aquestes iniciatives? Sembla prou desitjable que fundacions, empreses i particulars destinin part del seu patrimoni -quant més millor- a finançar projectes que milloren el món… o no? El propòsit d’aquest text és reflexionar sobre les ombres del finançament privat en la recerca universitària i les accions filantròpiques.
Un motlle a la investigació
El món de la recerca universitària és força complex i fa temps que es dóna un interessant debat sobre com cal que es financi. Normalment s’esgrimeixen dues raons per a justificar que hi hagi inversió privada en les investigacions acadèmiques i que el món empresarial conflueixi amb l’universitari. La primera raó és que la universitat ha d’estar en contacte amb la societat i els seus interessos, i no pas aïllada en despatxos fent recerca poc profitosa. La segona és que, a causa de la conjuntura econòmica actual cal suplir la manca de finançament públic amb altres fonts, com ara el sector privat.
En quant al primer argument, és cert que la universitat no pot estar aïllada. Però equiparar els interessos dels bancs i grans empreses -importants finançadors privats a les universitats- i els de la societat és, si més no, agosarat. Pel que fa a la segona raó, és important destacar que la manca de finançament públic no és tant una situació d’emergència sobrevinguda sinó una decisió política que respon a un model, el neoliberal, que predica disminuir la inversió pública en serveis bàsics. Per tant, la manca de finançament probablament no és un problema sinó l’excusa perquè el sector privat entri i financi el món universitari.
Quins són, doncs, els efectes derivats d’aquesta intrusió de capital privat? És lògic que si qui paga les recerques són empreses amb ànim de lucre, els temes i les conclusions no podran suposar mai un fre per al seu negoci. Això fa que la investigació estigui esbiaixada per naturalesa i, d’aquesta manera, el propi progrés del coneixement se supedita a la voluntat de les grans corporacions. Com afirma J.M. Antentas[1] “Quin tipus de recerca farem sobre els transgènics si les empreses de biotecnologia la financen? O quin tipus de recerca farem sobre medicina si ho marquen les empreses del sector?”. Si anem al camp de la difusió científica, quina fiabilitat poden tenir els reportatges Cómo Alimentar a 9.000 millones? de National Geographic, quan el propi reportatge està publicitat per l’empresa de pesticides Syngenta i finançat per la Fundació Rockefeller, ambdues defensores d’un model agrícola de manipulació genètica i productivista?
A aquestes dificultats n’hi apareix una de nova i és que actualment els fons europeus que financen la recerca (Programa H2020) requereixen per accedir-hi que la investigació estigui enfocada a crear un producte útil i funcional al mercat.
La filantropia poderosa
Si bé sembla obvi les limitacions de finançar privadament recerques acadèmiques, poden haver-hi també limitacions quan es tracta de finançar accions purament altruistes? Segurament depèn de la forma i la quantitat. Però què passa quan la Fundació Gates, per exemple, atorga ajudes pel valor de 3.900 milions de dòlars en un any per a programes de desenvolupament?[2] Aquesta gran xifra és, curiosament, la mateixa que va dedicar també l’any 2014 l’ONU a programes de desenvolupament.[3]
Cada agència o fundació dedicada al desenvolupament té la seva visió i estratègia de desenvolupament. Per això, malgrat totes vulguin teòricament acabar amb la pobresa, la fam i l’analfabetisme, cadascuna defensa camins diferents. En l’àmbit de l’ajuda al desenvolupament, s’avança en allò en què es treballa i només es treballa en els projectes que es poden finançar. Així doncs, la capacitat de les fundacions de decidir quins projectes es financen acaba marcant enormement els eixos en què s’avançarà i, sobretot, amb quina visió[4]. Això és així també perquè moltes organitzacions s’acaben adaptant als requisits que determinen les fundacions i, si bé també existeixen requisits en l’ajuda pública, aquests requisits parteixen d’una legitimitat democràtica.
El gran problema no és que les macro-fundacions “filantròpiques” estableixin requisits perversos o que tinguin finalitats obscures. El problema és que la seva enorme capacitat els dóna un poder immens per a marcar l’agenda mundial en temes de desenvolupament sense que hi hagi cap rendiment de comptes ni “obligació” democràtica. Això provoca que quedi en mans de poques persones el model productiu, ambiental i de desenvolupament de molts països.
Conclusions i solucions
Com hem vist, el problema del finançament privat no és tant la censura sinó la capacitat d’establir prioritats a escala internacional. En conseqüència, s’estableix una dependència mundial de decisions de poques persones que acaba assimilant-se al Govern dels Savis –o de filantrops, en aquest cas- proposat per Plató, quelcom gens democràtic.
Des del meu punt de vista, hi ha tres tipus de solucions que ajudarien a millorar aquestes situacions. La primera, en l’esfera d’investigació acadèmica, és blindar el finançament públic per a augmentar la qualitat de la recerca i acabar amb la precarietat generalitzada dels investigadors. La segona solució, en clau d’ajudes filantròpiques, és democratitzar la decisió d’establir prioritats i estratègies a base de reunions multilaterals on hi participin, a part de les fundacions, tots els diferents agents implicats (receptors d’ajuda, ONGs, agències de desenvolupament), sense que les aportacions estiguin condicionades a la mida de cada organització. Una última solució seria aprofundir i fer imperativa una col·laboració estreta amb els programes d’ajuda oficial perquè aquesta ajuda sigui efectiva, coordinada i que respongui a una voluntat majoritària.
[1] Tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio. http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/la-tertulia-com-interpretem-la-realitat/audio/871285/
[2] Dades de la pròpia Fundació. http://www.gatesfoundation.org/Who-We-Are/General-Information/Foundation-Factsheet
[3] http://open.undp.org/#2014
[4] Paternalista o horitzontal, productivista o de reproducció de models, comercialització de circuits curts o enfocada al mercat global.
La tolerància mor en el comentari de l’altre
Yago Calbet
De diferències, com de defectes, tots en tenim. I quan aquestes diferències es ressalten neix la discriminació, que tant pot ser positiva com negativa. Quan se li dóna més facilitats a algú a causa d’una diferència en diem discriminació positiva, perquè es busca garantir la igualtat d’oportunitats. Per contra, una discriminació negativa es dóna quan es resten oportunitats a una persona a causa de la seva diferència (d’ètnia, gènere, classe…). Qualsevol discriminació però, té alhora una altra dimensió a part de la de restar o facilitar oportunitats: és el fet de recordar a una persona el seu tret diferencial respecte a la resta.
Pel que fa als atributs físics i d’imatge personal, tots estem d’acord en que no és correcte dir-li a algú “estàs gras com un balena” o bé “el teu abric és tan lleig que fa mal als ulls”. Però, què passa quan es diu “quin bigoti: sembles un modern” o “Ets molt alt! Què menjaves de petit?”. Com que socialment no està mal vist -perquè no ressaltem característiques considerades negatives1-, ens permetem repetir constantment aquest tipus de comentaris.
En cap moment ens plantegem que la nostra observació estigui malament, però realment estem oblidant l’altra dimensió de qualsevol discriminació negativa: recordar-li contínuament a la persona la seva diferència respecte a la resta. Cal pensar que, quan més evident és el tret diferencial de l’altre, més probablement ha estat objecte de comentaris. A més, això resulta especialment pervers quan s’utilitza aquesta diferència per a bromejar i guanyar-se les rialles de l’entorn.
Aquest tipus de discriminació és especialment roïna quan fa referència a característiques que la persona no ha escollit lliurement i representa, de fet, la llavor perfecta perquè neixi el complexe i s’acabi limitant la llibertat i l’autoestima de la persona2.
Però la discriminació és igualment reprovable encara que la persona hagi escollit aquesta diferència. Posaré alguns exemples reals per a il·lustrar-ho. A un bon amic li encantaven els barrets però un bon dia va decidir no tornar-se’n a posar més. Mai li han deixat d’agradar, però els comentaris repetits i pesats (i no necessariament pejoratius) de tothom van fer que acabés renunciant a posar-se’n. Un altre àmbit és de les persones vegetarianes: la gran dificultat que pateix aquest col·lectiu no és la limitada carta dels restaurants sinó les bromes recurrents fa que l’entorn social per no seguir la dieta majoritària.
En aquest sentit, ser o actuar de forma diferent no dóna cap dret a la resta a fer-hi referència contínuament. De fet, el qüestionament continuat d’aquestes diferències és la base del comportament intolerant. Així doncs, si entenem la tolerància com un valor positiu cal començar acceptant i normalitzant les diferències.
Fa anys, una organització social entonava l’enginyós lema de La discapacitat neix en la mirada de l’altre. En aquest cas, jo ho adaptaré afirmant que La tolerància mor en el comentari de l’altre.
1.En l’actualitat, algunes característiques considerades socialment com negatives són estar gras, ser molt baix…
2.“No em posaré aquest banyador perquè se’m veu grassa”, “em vestiré de ratlles per no semblar tan alt”, “no duré camisa negra perquè no em vegin la caspa”, “no em trauré la samarreta perquè em diran que estic molt prim”, “no em tallaré el cabell perquè no se’m vegin les entrades”. Us sona?
Per què se sosté la desigualtat?
Yago Calbet
Avui en dia, les 85 persones més riques del planeta acaparen la mateixa riquesa que els 3.500 milions de persones més pobres. De fet, entre 1981 i 2012, l’1% de la població mundial ha augmentat la seva quota de beneficis en detriment del 99%. El problema de la desigualtat al món ja no és només una qüestió que preocupa a algunes ONGs i moviments socials, sinó que per a instàncies com l’OCDE ha esdevingut un element central en l’ordre del dia.
La pregunta que a mi em sorgeix és: per què i com se sosté tanta desigualtat? I no es tracta d’una reflexió ètica sinó d’una qüestió pràctica: en un escenari on milions de persones sense les necessitats bàsiques cobertes conviuen –a voltes ben a prop- de persones exageradament riques, per què no es produeix cap revolta a gran escala?
Una primera i ràpida resposta és l’ús dels instruments de repressió estatal, que suposadament frenen de manera passiva -restricció de drets de protesta- i activa –augment de la contundència policial i jurídica- qualsevol resposta ciutadana. Tal com assenyala el sociòleg Zygmunt Bauman, l’augment de la població reclusa i accions governamentals ostentosament dures sovint coincideixen amb retallades importants de provisions socials[1]. En aquest sentit, Bauman també apunta que la no correlació entre una política penal severa i el nombre de delictes comesos s’explica per la intenció dels governs de desviar l’atenció cap a la criminalitat i les amenaces físiques.
La realitat a l’Estat espanyol s’hi assembla força, a causa d’un enduriment molt rellevant en la legislació penal i de seguretat ciutadana, que criminalitza especialment la protesta ciutadana; i en l’extraordinari augment previst d’un 5.669% en quatre anys en la despesa de “Material antiavalots i equipaments específics de protecció i defensa”.
Però, són suficients aquestes mesures? I sobretot, no hi ha mètodes millors?
El sociòleg Harold R. Kerbo explica[2] que l’ús de la força ha estat un recurs emprat al llarg de la història per a mantenir les desigualtats, però a llarg termini representa una eina ineficaç i molt costosa. També l’oferiment d’incentius materials ha estat un instrument recurrent per a mantenir situacions d’inequitat, però també compta amb deficiències a l’hora de mantenir l’obediència. En resum, que tant la força com els incentius contenen limitacions importants per a mantenir l’status quo. Per a Kerbo, resulta molt més eficaç convèncer -sense una coacció directa a la població- que la desigualtat pot ser moralment bona. És el que anomena procés de legitimació i se centra bàsicament en l’àmbit de les percepcions l’individu i les seves creences.
Abans d’exposar aquest procés, caldria detallar millor com la desigualtat afecta precisament en l’àmbit individual. D’acord amb el cèlebre estudi “Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva”[3], l’estructura social i la psicologia individual expliquen la vulnerabilitat de les persones enfront la desigualtat. El treball destaca la importància de les amenaces socioavaluatives, que són les comparacions negatives que fan els individus entre la seva posició social i la de la resta de la població. Doncs bé, una socioavaluació d’aquest tipus es demostra que comporta una disminució de l’autoestima. Paral·lelament, també s’explica que les amenaces socioavaluatives són els estímuls que més estressen les persones. En conseqüència, és lògica la relació identificada entre un augment de la desigualtat a molts països i un major estrès i depressió de la seva població.
Retornem ara al procés de legitimació. Kerbo distingeix entre un nivell macro i micro. Per raons d’espai, exposaré breument el segon, també anomenat procés sociopsicològic de legitimació. Existeixen almenys tres elements que influeixen en aquest procés.
El primer és el procés d’autoavaluació (molt semblant a l’exposat anteriorment). En poques paraules, es tracta de la construcció de la percepció del “qui som” a través de la nostra comparació i interacció amb la resta de la població. En aquesta construcció hi influeixen els mètodes educatius rebuts –que difereixen entre classes-, l’estructura ocupacional que hom representa i, per últim, les imatges sobre els diferents grups socials rebudes a través dels mitjans de comunicació (per exemple, una imatge degradant dels receptors d’ajudes públiques). Tal com explica Kerbo, aquest procés acaba modelant les pròpies aspiracions i el nivell de recursos que es considera just per un mateix. El resultat de tot plegat és que els qui es troben a la part de baixa de la població tenen una autoavaluació més baixa que la resta.[4]
Un segon element és la creença de la igualtat d’oportunitats, que esdevé una eina clau per a legitimar la desigualtat. En altres paraules, el fet de creure que realment tothom té les mateixes oportunitats –encara que no sigui real- fa que s’acceptin alts graus de desigualtat. En un estudi realitzat per Lane l’any 1962 amb treballadors de diferent rang, es conclogué que els de baix rang solien justificar la seva posició perquè creien que havien desaprofitat algunes oportunitats. A més, aquests treballadors creien que s’havien esforçat molt per arribar allà on eren i veien amb menyspreu els rangs inferiors. En conseqüència, acceptaven la desigualtat perquè entenien que el contrari –la igualtat- significava perdre els drets obtinguts pel seu esforç.[5]
El tercer element de legitimació emprats són els rituals col·lectius. Com ja altres autors havien exposat, Kerbo assenyala que sovint, quan el poder se sent amenaçat, li és molt útil convocar rituals de solidaritat o col·lectius per a crear un sentiment de comunitat envers amenaces externes. Aquests rituals fan que les persones desitgin pertànyer a la comunitat i això dificulta molt que els individus qüestionin la legitimitat de les condicions de desigualtat. Des del nacionalisme fins a la religió, molts règims han sabut aprofitar un sentiment d’unió per a centrar l’atenció en allò que uneix al grup i “amagar” iniquitats més difícils de justificar.
En conclusió, la desigualtat al món se sosté no tant –o no només- per la força i els incentius utilitzats des del poder, sinó que, paradoxalment, és per la pròpia acceptació de les persones que ocupen una posició més baixa.
[1] Z. Bauman, Tiempos líquidos, Tusquets ed., Barcelona, 2010.
[2] H. R. Kerbo, Estratificación Social y Desigualdad, Ed. McGraw-Hill, 2004
[3] R. Wilkinson i K. Pickett, Desigualdad, ed. Turner, Madrid, 2009.
[4] Recomano “La Contra” de La Vanguardia del 03/10/14, on Suzanna Jansen exposa el sentiment de culpabilitat i vergonya que senten les persones pobres.
[5] Els participants obviaven la possibilitat de diferents graus d’igualtat.
La contracció d’espai i temps en la globalització
Quan ens disposem a analitzar la globalització, el primer problema amb el que ens trobem és la seva pròpia definició. Una definició de mínims podria ser el procés d’augment de les interconnexions globals en l’àmbit polític, econòmic i cultural. Un segon aspecte conflictiu és determinar l’origen d’aquest fenomen i llur desenvolupament més o menys conduït i interessat. Aquests dos debats son avui més present en l’àmbit teòric, però existeix un tercer debat al que no sempre s’ha prestat l’atenció que es mereix. Em refereixo a les causes i conseqüències de la revolució tecnològica. La intenció d’aquest assaig és precisament analitzar la seva principal conseqüència, el fenomen de contracció d’espai i temps[1], i emfasitzar en els seus aspectes negatius.
Si viatgem tretze anys enrere en el temps i ens situem a la ciutat de Seattle, ens trobem amb la primera manifestació visible de l’anomenat moviment antiglobalització. Activistes de tot el món es van unir per a oposar-se a les polítiques mundials impulsades pels països més poderosos, sovint més centrades en permetre l’expansió de les grans empreses que en defensar els interessos dels ciutadans.
Ja aleshores es va destacar la paradoxa d’aquest moviment pel fet que per a lluitar contra la globalització utilitzaven eines globals com Internet. En part com a conseqüència d’això, amb el pas del temps una altra perspectiva va quallar en el propi discurs del moviment: ja no s’apostava per rebutjar la globalització en sí, sinó només “aquesta globalització”, l’actual. El moviment antiglobalització va passar llavors a anomenar-se –i autoanomenar-se- alterglobalització o altermundista.
Aquest pas comportava acceptar que existien moltes globalitzacions i que potser algunes parts de l’actual eren desitjables. I no només això, sinó que es consideraven alguns elements com a naturals i objectius. Fenòmens que, sent conseqüència i alhora causants d’aquesta situació de mundialització, eren inevitables i no s’havien de concebre com a bons o dolents en sí mateixos. Un d’ells és la contracció d’espai i temps (e-t).
Des del meu punt de vist, avui convé superar aquesta “naturalitat” i inevitabilitat atribuïdes a la contracció d’e-t, ja que no són neutres les causes del seu desenvolupament ni molt menys les seves conseqüències.
Les causes
La revolució tecnològica de les últimes dècades ha augmentat les relacions virtuals de les persones de quasi tot el món i això ha transformat radicalment les concepcions de l’espai i el temps, que bona part de la nostra vida. Al voler concretar més, hem d’assenyalar Internet com el principal actor que vehicula aquestes noves relacions interpersonals.
Podríem pensar que la revolució tecnològica es desenvolupa, doncs, per a crear més vincles socials, però com veurem la seva finalitat original no ha estat aquesta. La mostra més clara és la creació d’Internet. I és que, com és ja sabut, l’origen de la xarxa es troba en les oficines de l’exèrcit nord-americà i finalitats estrictament bèl·liques i de control. A més, en l’actualitat, la indústria de la innovació tecnològica serveix als objectius d’augment de vendes dictats per les grans empreses. No es busca una millora del benestar. Es busca crear un producte que vengui.
Tres quarts del mateix passa amb la investigació científica, que depèn també de grans fons. Així, aquetes investigacions sovint obeeixen a la creació de productes que enriqueixin a les companyies que financen aquestes investigacions.
És cert que no per això hem de concloure que la innovació científico-tecnològica és indesitjable per sí mateixa, però resulta imprescindible assenyalar que les lògiques que han seguit i segueixen la majoria dels avenços en aquest camp estan encara lluny de la preocupació per les necessitats de la població quan d’això no se’n deriva un benefici econòmic.
Les conseqüències
Exposades breument les causes, ara és el moment d’analitzar les conseqüències inevitables que suposa aquesta contracció e-t. Em centraré bàsicament en els àmbits ambiental i social.
El primer d’aquests no és només important sinó també urgent. L’avenç tecnològic en els transports ha fet que avui es comercialitzin infinitat de mercaderies arreu del món i també que els ciutadans viatgin més i també més lluny. Seria lògic pensar que la mateixa tecnologia ens permetria disminuir l’impacte ambiental amb la millora tècnica dels mitjans de transport. El mateix podríem pensar amb els objectes que, per a la seva producció, es requereixen avui menys materials, i que aquesta eficiència els fa més “verds” i alhora més econòmics.
Però aquí és on entra en joc l’anomenat efecte rebot. Perquè quan un mitjà de transport és més ràpid i barat, per què no anar més lluny i viatjar més sovint? O, si un objecte produït amb menys impacte ambiental suposa un menor cost, quantes altres coses es podran comprar amb els diners sobrants? I quants nous compradors apareixeran amb la reducció dels preus? El resultat final d’aquesta reducció dels límits en l’ús de la tecnologia significa en termes absoluts més consum, més producció i més residus. Aquest fenomen, conegut també com la Paradoxa de Jevons, va ser popularitzat per l’economista William Jevons, qui al S.XIX va determinar que, tot i que les millores tècniques feien consumir menys carbó a les calderes de vapor, l’augment del nombre de calderes produïa un augment total del carbó consumit.
Unes altres conseqüències que ens haurien de fer dubtar de l’optimisme tecnològic imperant les trobem en el pla social. A continuació repassaré crítica i breument la relació que mantenen les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) amb el capital social, el context i la identitat.
Existeix des de fa uns anys un debat obert sobre les conseqüències que ha comportat l’ús de la xarxa en la creació o destrucció de capital social[2]. Els més optimistes afirmen que el seu ús ha permès la creació de noves xarxes socials virtuals i que la interconnexió entre persones de tot el món és avui més gran que en qualsevol moment de la història. Els autors crítics, per la seva banda, han posat èmfasi en l’individualisme i l’aïllament que comporta la introducció de les TIC en la nostra quotidianitat.
Un d’aquests últims, Hans Pruijt, alerta de quatre problemes associats a l’ús d’Internet: el primer d’ells és la dificultat d’actuar en confiança en l’esfera virtual. I és que quan més oberta sigui una xarxa social, menor serà el grau de confiança que es doni en ella. El segon, és el fet que la xarxa és un instrument que pot ser (mal)utilitzat també per agrupacions antisocials per definició, com són organitzacions racistes o la màfia. El tercer element conflictiu és que el temps dedicat a la relació virtual provoca un detriment de la participació pública convencional i per tant de la creació de capital social. Finalment, l’espai cada vegada més gran que ocupa el capital privat a Internet amb finalitats estrictament comercials pot acabar per marginar el capital social que es podria formar en ell.
D’altra banda, cal afegir que, al capdavall, no es tracta només de mesurar si han augmentat o no la relacions socials virtuals, sinó de concloure si les relacions virtuals són de per si desitjables. A això ens poden ajudar els següents paràgrafs.
Si ens referim al context, sembla clar que es tracta d’un altre element ineludible. En aquest sentit, el sociòleg Zygmunt Bauman apunta que “quan les distàncies no signifiquen res, les localitats, separades per distàncies, perden també el seu significat”[3]. I afegeix que en el cyber-espai el context geogràfic és ignorat.
Aquest element de des-territorialització, segons la meva perspectiva, té molt a veure amb la visió racionalista i economicista amb què ens aproximem a la realitat. I també ajuda a comprendre com en la mentalitat predominant s’ha passat de concebre una naturalesa rica i amb sentit a veure en la naturalesa només recursos capitals mercantilizables i explotables. És més, s’ha aconseguit que aquesta visió holística del cosmos sigui marginada a una esfera estrictament poètica i romàntica que no hauria de tenir cap paper en la projecció del progrés d’una societat. Podríem dir, doncs, que les vivències en la realitat virtual signifiquen menys consciència de ser i estar en la realitat que ens envolta.
Un altre factor important és la transformació de la identitat causada per la introducció de les TIC en la nostra quotidianitat. Com explica el filòsof Jordi Pigem:
“La identitat contemporània es caracteritza per estar, més que en cap altra cultura de la qual tinguem notícia, escindida de la naturalesa, de la societat, del cosmos. Aquesta desconnexió de la naturalesa, de la comunitat i del cosmos genera una identitat aïllada, atomitzada, i una sensació (generalitzada, però en gran mesura inconscient) de desarrelament, de manca de fonament.” [4]
El problema de la des-territorialització, lligat a la des-tradicionalització, incideix fortament en la nostra identitat personal i, sobretot, col·lectiva. Entenent que una de les arrels de la crisi ecològica actual rau en valors equivocats de relació amb la natura, el sentir-se aliè a un territori només pot empitjorar la situació.
En aquest punt, ens trobem de nou amb el dilema ja exposat anteriorment: són aquestes conseqüències inevitables o bé depenen de l’ocupació d’aquestes tecnologies? Doncs bé, al meu entendre, l’experiència de l’època globalitzada en què vivim han portar-nos a pensar que els indesitjables efectes socials i mediambientals de la contracció espai-temporal són dubtosament eliminables. En altres paraules, els resultats negatius analitzats no es produeixen depenent del tipus d’ús donat als productes de la revolució tecnològica, sinó de l’ús en sí mateix.
No voldria que es desprengués d’aquí una visió de rebuig total de la tecnologia. El que intento transmetre és que, a l’hora de jutjar, no són suficients algunes possibles conseqüències bones per acceptar la introducció total d’aquestes tecnologies. Fent ús d’una metàfora significativament relacionada, si ens disposéssim a jutjar l’energia nuclear podríem debatre si és una energia més o menys eficient que altres, si les centrals necessiten ocupar més o menys espai, si podria arribar a ser una energia més barata… Però el que mai posaríem en dubte -encara que alguns no ho vulguin veure- és que l’energia nuclear genera, per definició, residus radioactius. El mateix succeeix amb la revolució tecnològica. Hi ha aspectes més o menys discutibles, però mai hauríem obviar els resultats negatius que inevitablement ha produït i produeix.
Solucions?
En primer terme, i tornant a la qüestió de les causes i els objectius que han guiat l’avenç tecnocientífic, comparteixo el que ja va exposar E. Schumacher el 1973 quan parlava de:
“Emprar els poders creatius de la ciència i la tecnologia, sota el control de la saviesa, en l’elaboració de formes de vida que s’enquadren dins de les lleis inalterables de l’univers i que siguin capaços d’encoratjar les més altes aspiracions de la naturalesa humana.” [5]
A aquesta direcció de la investigació, això sí, caldria afegir el fi de tota adoració i fe cega en els avenços científics. Avui ja no n’hi ha prou amb una major eficiència, es necessita forçosament un altre model de producció i consum.
Un segon aspecte té a veure amb la introducció de les innovacions tecnològiques. Si la seva imposició és indesitjable, igualment ho podria ser la seva prohibició per la força. La via és tan clara com difícil en aquest punt, i consisteix en democratitzar la decisió d’introduir aquestes noves tecnologies que, com ja sabem, impliquen transformacions profundes en les formes de vida. Un bon exemple d’això -sense entrar a jutjar altres aspectes d’aquest col·lectiu- el trobem en les comunitats Amish dels Estats Units. Els Amish posen especial atenció a la seva forma d’organització social. Per això, saben perfectament que la introducció de novetats tecnològiques pot trencar el sistema de relacions i desenvolupament de la vida comunitària que practiquen. I no és que rebutgin, com sovint es pensa, tota tecnologia per se, sinó que és la comunitat la que decideix si volen introduir aquesta novetat en les seves vides.
Com és lògic, es tracta d’un comportament ideal aplicable bàsicament a petita escala. Però això no resta importància a les iniciatives que puguin sorgir en aquest sentit. És més, un sol grup fent ús d’aquesta pràctica suposa un testimoni valuosíssim per posar en dubte les contradiccions de l’estil de vida predominant al nord global.
En conclusió, hi ha elements intrínsecs dels avenços tecnològics que afecten negativament tant l’àmbit social com l’ambiental. En un futur, cal que els efectes de la contracció espai-temporal estiguin presents en el debat públic, per així poder fer un judici més seriós i menys ingenu de les conseqüències reals de la globalització. També des dels moviments que propugnen una alternativa; ja siguin anti o -i sobretot- alterglobalització.
[1] Entesa com al reducció dels límits i costos en els desplaçaments i l’augment de la immediatesa temporal en qualsevol activitat.
[2] Entès com el conjunt de recursos de què disposa un individu i que es deriven en la seva participación en les xarxes socials i que faciliten la seva cooperación social.
[3] Z. Bauman, Dentro la globalizzazione. Le conseguenze sulle persone, 1998.
[4] J. Pigem, Global, personal, social. Valores para un mundo en transformación, 2010.
[5] E. F. Schumacher, Lo pequeño es hermoso, 1973.
—-
Artículo en castellano: La_contracci_n_espacio-temporal_en_la_Globalizaci_-2
El debate actual sobre el desarrollo
Hace ya más de un siglo que académicos, gobiernos y otros agentes sociales debaten sobre qué es y cómo debería ser el desarrollo. La contraposición de ideas a lo largo de ese tiempo ha ayudado a enriquecer y hacer evolucionar concepto de desarrollo con la creación de una amplia variedad de corrientes de pensamiento. A pesar de ello, el debate sigue hoy más vivo que nunca a causa de los fracasos habidos en este campo y de la situación de crisis global que vivimos.
Lo que se pretende en este ensayo es, en primer lugar, entender el surgimiento de las teorías del desarrollo, posteriormente hacer un breve repaso a la evolución que ha tenido el debate para luego situar el punto del debate en el que estamos, analizando cuáles son dos de las principales propuestas que hay encima de la mesa. Por último, se lanzan algunas ideas sobre cómo se podría enfocar la cuestión en los tiempos venideros.
El surgimiento
Mejorar la calidad y el bienestar de las personas en el mundo es una preocupación que ha ocupado a numerosos estudiosos desde hace ya muchísimos años. Por este motivo, al querer situar el surgimiento de la teoría del desarrollo nos encontramos con una tarea nada fácil, pero sí hay dos aspectos que conviene precisar para comprender su naturaleza. Uno es la asunción de algunas ideas centrales de la modernidad. El otro, su casi unidimensional análisis desde el mundo de la economía. Comencemos por la segunda.
Ya en el S.XIX las diferencias entre los distintos países del mundo eran más que evidentes, sobretodo en lo que se refiere a la industrialización. Precisamente, los países que más producían y comerciaban eran los definidos (o mejor, autodefinidos) como avanzados. Variables económicas como el nivel de exportaciones e importaciones, la acumulación de capital o la capacidad productiva de un país proporcionaban información para saber el grado de desarrollo de ese país. Además, en aquél escenario se empezó a diferenciar entre países desarrollados y subdesarrollados. Así lo definiría en 1949 Harry Truman, presidente de los EEUU.
Volvamos ahora al primer aspecto: su relación con la Modernidad. En las primeras teorías sobre el desarrollo podemos apreciar al menos dos elementos nacidos ya con la Modernidad. El primero es la idea de universalidad, elevándola a menudo en importancia por encima de las particularidades locales. Esta idea se puede apreciar bien en el siguiente ejemplo. Cuando, acabada la Segunda Guerra Mundial se inició el periodo de la reconstrucción y se empezaron de proponer líneas a seguir por los países, el nivel de interconexión que existía ya entre ellos provocó que estas directrices se pensasen a un nivel supranacional: la vía era aconsejable para todos estados, había un modelo de evolución deseable para todos.
Un segundo elemento clave fue la confianza ciega en el progreso basado en la razón. Así, se concebía al ser humano como superior del resto del mundo. Ello provocó una serie de certezas asumidas como la posición de superioridad respecto a la naturaleza y la capacidad de abastecerse de sus recursos ilimitadamente.
La evolución del debate
Fue en las décadas de los sesenta y los setenta cuando distintas voces, provenientes sobretodo de Latinoamérica, empezaron a poner en duda la visión hasta entonces hegemónica sobre el desarrollo. Este nuevo paradigma, conocido como estructuralismo, puso de relieve que la situación de cada país empobrecido no era una simple cuestión de un atraso natural, sino que la pobreza sufrida por estos era consecuencia del avance logrado por parte de los países más ricos. Las diferencias existentes pues, estaban presentes a nivel mundial y no solo a nivel interno; en pocas palabras, existía un dualismo a nivel global.
Un paso sucesivo en este ámbito fue el enfoque de la dependencia, que denunció las estructuras comerciales y económicas a nivel mundial como desfavorables para los países más pobres, que quienes padecían una situación de dominación. Es conveniente subrayar que hasta ahí ningún enfoque dudaba de la necesidad de “desarrollarse”, asumiendo el desarrollo como avances en términos económicos. Así pues, las diferencias principales se encontraban más en el camino que no en el punto de destino (Sutcliffe, 1995).
En la década de los setenta llegaría el Giro Social, una perspectiva que abría una nueva dimensión en el debate con la siguiente pregunta: “¿Qué tipo de crecimiento?”. Este conjunto de nuevos enfoques ponía énfasis en la vertiente humana de las consecuencias del desarrollo para denunciar los fracasos y carencias de este. La relación automática entre crecimiento económico y aumento del bienestar empezaba a romperse y aparecía en escena la cuestión medioambiental.
Tres referencias ineludibles de esta nueva visión fueron Los Límites del crecimiento (Meadows, 1972), en donde se alertaba de la imposibilidad de un crecimiento material infinito; Ajuste con rostro humano (UNICEF, 1987), que puso de manifiesto las carencias de los planes de ajuste aplicados por el Banco Mundial y el FMI; y por último el Informe Brundtland (Comisión Mundial del Medio Ambiente y el Desarrollo, 1987), en donde se propuso por primera vez el desarrollo sostenible como vía para el progreso y garantizar a la vez los recursos naturales. En la práctica, todo ello se reflejó en distintas propuestas como la redistribución con crecimiento, el enfoque Basic Needs y la nueva corriente política del 3r Mundo: El Nuevo Orden Económico Mundial.
Fue ya en los años noventa cuando A. Sen se convirtió, con el enfoque de desarrollo humano centrado en las libertades y las capacidades, en la principal referencia en este campo. La aportación de Sen se basó en poner en el centro de atención al sujeto humano y sus opciones reales de mejorar sus condiciones de vida.
El debate actual
El debate actual en el que se centra este trabajo tiene algo de novedoso y es que se llega a plantear rigurosamente y por primera vez en el mundo académico, el propio rechazo al término de desarrollo en sí mismo. Contra esta posición se formula una corriente que defiende la redefinición profunda del concepto de desarrollo. Se enfrentan pues la visión de una “alternativa al desarrollo” con un posible “desarrollo alternativo”.
Antes de ver sus diferencias, es necesario señalar sus puntos comunes. Ambos pensamientos comparten un rechazo absoluto al desarrollo entendido exclusivamente como aumento y acumulación de capital económico, representado en el crecimiento del Producto Interior Bruto de un país. Asimismo, también lamentan los procesos de empobrecimiento sufridos por los países más pobres y hechos en nombre del progreso. Por otra parte, los dos tienen en cuenta la limitación de los recursos naturales y por ende la necesidad de adaptar las actividades humanas a los ciclos naturales.
Quienes defienden una reorientación de la noción de desarrollo creen que se debería dotar el concepto de unas características concretas que pudieran llegar a definir qué bienestar es deseable y cuáles son los problemas globales que lo impiden. Para I. Sachs, lo que hace falta es pues “volver al término desarrollo sin ningún calificativo, a condición, claro está, de redefinirlo en tanto que concepto pluridimensional” (Sachs). Se trataría pues de atribuir a la idea de desarrollo dimensiones ecológicas, sociales y humanas que complementasen a la hasta ahora única protagonista dimensión económica.
Como se ha dicho más arriba, contra esta postura “posibilista” se postula el post-desarrollismo. A pesar de haber cobrado importancia en los últimos años, ya en los años sesenta autores como I. Illich y C. Castoriadis denunciaban el fracaso del desarrollo en el sur de planeta y también se cuestionaban las bases paradigmáticas que daban pie al modelo de desarrollo existente. Otros pensadores actuales como S. Latouche se inspiran en ellos al oponerse a la idea de desarrollo, ya que consideran que no rompe por completo con la lógica de crecimiento y la visión economicista y evolucionista que lo han acompañado desde su nacimiento. Además, el contenido de este concepto se habría convertido en un cajón de sastre en donde se han querido incluir prácticas muy diversas, muchas veces como mero maquillaje empresarial o institucional (Latouche 2008).
En este punto conviene recordar brevemente que existen otras ramas que difieren de las visiones aquí expuestas pero que pueden ser confundidas por la radicalidad de sus críticas al concepto de desarrollo. Es el caso del primitivismo que, englobado en el enfoque antidesarrollista, defiende una oposición frontal a toda industrialización. El valenciano Miquel Amorós es uno de los principales divulgadores de este enfoque.
¿Y ahora qué?
Presentadas las diferencias entre la perspectiva de la redefinición y la post-desarrollista, es el momento de presentar algunas ideas y lanzar propuestas que puedan servir a la evolución del debate.
Una primera apreciación ya hecha por otros autores es que las críticas post-desarrollistas se fijan solamente en los fracasos prácticos hechos en nombre del desarrollo y lo extrapolan a lo general. A mi entender, el uso de un concepto para cometer atrocidades no implica que el concepto en sí se vea alterado. Piénsese por ejemplo en las tristes crueldades llevadas a cabo en nombre de la libertad y la democracia. Lo que es ineludible es que la ligereza y vanidad con que es usado el término desarrollo hoy en día requiere, en cualquier caso, de una acotación del contenido que permita discernir con agilidad y claridad a la vez lo que no entraría dentro de ese concepto. Como ineludible es también el poder de construcción del discurso oficial necesario para que esa reorientación del concepto calase hondo en la opinión pública. Se trataría pues, de ganar lo que P. Bourdieu llama la “lucha simbólica”, en referencia a la lucha por la definición del significado de las palabras.
En cuanto a la acotación del contenido del concepto de desarrollo, nos encontramos ya de entrada dos aspectos muy importantes. La primera, de sobras conocida, es el tema de los indicadores. Porqué una vez superada y aceptada ya la incapacidad del PIB para medir cuál es el bienestar que hay en un área del planeta, se nos plantean un sinfín de nuevos indicadores más o menos parciales y manejables. Hablamos del Índice de Desarrollo Humano, el Índice de Calidad de Vida, la Huella Ecológica, el Índice de Libertad… En este sentido, es interesante conocer el trabajo realizado por una comisión liderada por J. Stiglitz, A. Sen y Jean-Paul Fitoussi, creada el 2008 para analizar los límites del PIB y estudiar otros indicadores alternativos referidos a las variables económicas y al progreso social. Las conclusiones de la comisión aconsejaban suplir las carencias del PIB como indicador del bienestar a través de la creación de nuevos instrumentos y la consideración de otras variables. Por otra parte, concluyeron que no habían logrado crear un nuevo indicador multidimensional que proporcionase suficiente información sobre el bienestar real de la población de una zona. Ello es importante porque pone de relieve la inutilidad de aferrarse a un solo índice para saber cuál es el nivel de desarrollo de un país.
Un segundo aspecto problemático sobre aquello que se debería incluir en la reformulación del concepto, y que no siempre ha recibido la atención merecida, es el de los marcos económico-políticos que pueden hacer posible tal desarrollo. En realidad, se trataría de averiguar qué marcos son, por definición, incompatibles con este modelo de desarrollo. A modo de ejemplo, si se concluyese que el desarrollo pasa por la disminución del impacto destructivo actual en el medio ambiente, no tendría ninguna lógica operar en un sistema económico que requiriese de una industrialización siempre mayor. Como tampoco sería lógico aceptar un sistema político institucional no democrático a la vez que se propone la participación activa de la ciudadanía como parte del desarrollo. En resumen pues, una acotación importante sería aclarar, más allá de los factores concretos, qué marcos económico-políticos pueden ser incongruentes con el desarrollo.
Otro aspecto a tener en cuenta es si por desarrollo entendemos un estadio, un proceso o ambas cosas. Las dos primeras posibilidades (y la tercera por consecuencia lógica) tienen algunos riesgos que hay que señalar. En el primer caso, si se ve el desarrollo como un estadio se está definiendo implícitamente un modelo ideal, al que todos deberían llegar. Ello anularía cualquier intento de desarrollo autóctono y propio del lugar, y también la suma de una diversidad de progresos posibles. Además, conceptualizado de esta forma, se aceptaría tácitamente la existencia de un subdesarrollo, algo que se pretende evitar desde el enfoque “redefinicionista”. La segundo forma de entender el desarrollo, es decir, como proceso, implica de alguna forma la deseabilidad y hasta necesidad de una transformación, un cambio. ¿Pero hasta cuándo? Y ¿siempre válido del mismo modo y en todos los lugares? He aquí el peligro de entenderlo de esta forma.
Por otra parte, y siguiendo la línea del rechazo de algunos valores heredados de la Modernidad, creo que cualquier reformulación de la idea de desarrollo debería resaltar la importancia que tiene nuestra forma de comprender el mundo y de interaccionar con él, ya que nuestra mentalidad condiciona todos los proyectos y acciones que realizamos. En palabras del filósofo J. Pigem, “necesitamos algo más que avances tecnológicos y económicos: es necesario transformar nuestra relación con la naturaleza, con los demás y con nosotros mismos” (Pigem, 2011).
Por último, y yendo más allá de las consideraciones puntuales realizas en los párrafos anteriores, no hay que olvidar la naturaleza del debate en sí misma. Y es que existe el riesgo, como en otros muchos terrenos, de que este debate se convierta en una discusión estrictamente terminológica entorno a la palabra desarrollo, lo que podría llevar a un peligroso alejamiento de la realidad y a un estancamiento improductivo. Es por eso que, en paralelo a la evolución del conocimiento y la confrontación de ideas, hace falta fortalecer las posiciones comunes que comparten las dos líneas planteadas en este texto que, como hemos visto antes, son importantes. Además, sería útil también analizar y tener muy presentes las iniciativas y prácticas que se están dando en esta línea y en muchas partes, de las que seguramente ambas posiciones no difieren tanto como lo puedan hacer en el plano teórico.
Y es que no se puede olvidar que el objetivo principal ha de seguir siendo mejorar el bienestar de las personas en la actualidad, ya que desgraciadamente son muchas las que hoy lo necesitan. Y con urgencia.
Bibliografía
– Latouche, S. 2008, La apuesta por el decrecimiento. Icaria.
– Pigem, J. 2011, GPS (global personal social), Kairós.
– Sachs, I. Tiers-Monde, n.173, extraído de La apuesta por el decrecimiento, p.116 (Latouche, 2008).
– Sutcliffe, B. 1995, Desarrollo frente a ecología, Ecología Política.
– Unceta, K. 2009, Desarrollo, Subdesarrollo, Maldesarrollo y Post-desarrollo, Carta Latinoamericana.
– Commission on the Measurement of Economic Performance and Social Progress, www.stiglitz-sen-fitoussi.fr, última entrada 14/12/2011.
Cultura y globalización
Cuando nos referimos al concepto de globalización, a menudo hacemos referencia a las esferas económica, política, social, cultural y ambiental. Todas ellas se han visto afectadas -y a veces han impulsado- el proceso de globalización. Este texto se centra en el ámbito cultural y analiza distintas visiones sobre el impacto que ha podido tener la mundialización en las culturas del mundo.
En concreto, mi idea es la de rechazar primero algunos de de los tópicos sobre los efectos culturales y contrastar después críticamente algunas perspectivas que han realizado estudiosos de este tema.
En la actualidad está bastante extendida la opinión de que la globalización ha permitido la expresión a nivel planetario de culturas de cualquier rincón del planeta, facilitando así la creación de lazos entre muchas de ellas y su reconocimiento por otras tantas sociedades. Es lo que se conoce como el paso o la conexión del mundo local al mundo global. Según esta óptica, la mejora de los sistemas de comunicación es la que ha hecho florecer viejas culturas vividas hasta ahora sólo a nivel local. Como consecuencia de ello, la unión y la solidaridad entre estos pueblos se habría fortalecido, dando lugar a un reconocimiento y defensa de los mismos mucho más potentes.
A mi parecer, esta visión elude algunos elementos importantes que pueden llevarnos a construir una imagen equivocada de los efectos culturales de la globalización. A continuación expondré tres de ellos que me parecen especialmente relevantes.
En primer término, está claro que la suerte no ha sido la misma para todas las culturas. Así, es evidente que, por ejemplo, existe un predominio referencias culturales anglosajonas en todo el mundo que supera de mucho la presencia de otras como la peruana o la vietnamita. Como veremos más adelante, algunos autores han descrito este hecho como neo-colonialismo cultural o colonialismo simbólico. En resumen, podríamos decir que ha habido unos ganadores y unos perdedores en este proceso de globalización cultural.
Un segundo elemento dudoso de la asunción optimista sobre los efectos culturales es que no analiza en profundidad los casos de los pueblos que hoy han pasado de lo local a lo global. Pensemos en tres de los que pudiesen ser más conocidos: el Tíbet, el pueblo Mapuche y los indígenas Inuit. Todos ellos se han dado a conocer alrededor del mundo gracias a herramientas como Internet. Pero deberíamos preguntarnos ¿qué comparten entre ellos? y ¿por qué se han dado a conocer? Pues bien, lo que los tres pueblos comparten en la actualidad es que sufren procesos de opresión que hacen peligrar su supervivencia como realidad cultural y social. En el primer caso, debido a las políticas de excepción del estado Chino; en el segundo, a causa del olvido de las instituciones chilenas cuando empresas como Endesa destruyen su territorio con la construcción de grandes represas y, en el último caso, porque el calentamiento global afecta directamente su modo de vida y hace que se vea literalmente amenazada su supervivencia.
Vemos, pues, que en ningún caso se trata de una apertura cultural al mundo sin más, sino que son todos casos de reacción, de respuesta a agresiones. Agresiones ligadas, sobretodo en el caso de los pueblos Mapuche e Inuit, a las propias dinámicas de la globalización, como son la expansión de empresas transnacionales y la degradación ambiental por el aumento de la producción y el consumo. Por tanto, del hecho de que se hayan dado a conocer ciertas culturas no se puede desprender que estas se encuentren en mejor situación, sino que precisamente muchas de ellas son populares por padecer un proceso de negación y privación.
El tercer elemento que me gustaría subrayar tiene que ver con las posibilidades de acceder al mundo real por parte de las distintas culturas. Está claro que sería saturante intentar que todas las culturas tuvieran una proyección internacional, por lo que es interesante conocer el marco de reglas que permite acceder solamente a algunas. El marco en el que nos movemos hoy es un capitalismo global con una tendencia a la progresiva mercantilización de todos los ámbitos. Ello significa que, a pesar de no tratarse propiamente de un mercado, los distintos actores (los pueblos) actúan en competencia en la esfera internacional para lograr proyectarse en ella. Y también, como en el mercado, el ganador no tiene porqué ser el más justo, interesante o modélico, sino que su triunfo se da cuando tal cultura ha conseguido los recursos –monetarios- suficientes para ello. Una muestra muy clara de ello son las ciudades que, con la idea de proyectarse al mundo, se convierten en sí mismas en un producto atractivo para lo extranjero. Raras veces la mayoría los ciudadanos de estas ciudades se ven beneficiados de la explotación como marca de la localidad donde viven (véase la reacción vecinal de este verano en Barcelona frente al modelo de ciudad-marca).
Una vez visto que ha habido efectos de la globalización que han sido claramente negativos para algunas culturas, me parece oportuno interesarse por cuán profundo ha podido ser este impacto. Dicho de otro modo, es interesante conocer el alcance de lo que algunos autores han llamado occidentalización cultural. Como sucede en otros ámbitos, tampoco en este existe un consenso claro.
Algunos autores como H. Schiller defendieron ya en los años setenta la visión según la cual ha existido una extensión del capitalismo en todas las sociedades que podría considerarse una expansión imperialista de la cultura del capital. A su modo de ver, el poder acumulado por las grandes corporaciones (mayoritariamente estadounidenses) les habría permitido imponer su realidad cultural, la de la mercantilización, a nivel planetario. Los pensadores Herman y McChesney reforzaron esta óptica enfatizando en el protagonismo de las corporaciones transnacionales, que acompañadas de los grandes grupos media, se esforzaron ya en su tiempo en propagar su ideología y dictaminar la vía capitalista como único camino para el desarrollo en cualquier parte del mundo.
Otra contribución en este sentido es la que hace el francés Serge Latouche cuando define la occidentalización del mundo como el “camino hacia la uniformidad planetaria” y “la estandarización mundial de los estilos de vida”[1]. Latouche explica cómo el modo de vida y más en general la civilización occidental se ha ido imponiendo a través de los elementos de industrialización y urbanización que la caracterizan, anulando de esta manera otras formas de organización e identidades culturales diferentes.
En cambio, la visión de otro pensador, John Tomlinson, es más escéptica en referencia a alcance de esta supuesta occidentalización. Para este autor, las evidencias empíricas de esta expansión de expresiones económicas, políticas y hasta culturales de las sociedades occidentales no supone de ningún modo que haya existido una uniformización total de los modos de vida ni mucho menos de las identidades culturales. Para llegar a esta conclusión, el autor define previamente qué se debe concebir por cultura. Estas son dos definiciones que nos propone:
“La cultura puede entenderse como el orden de vida en que los seres humanos conferimos significados a través de la representación simbólica. (…) Si nos referimos a la cultura, queremos decir las maneras en que le damos un sentido a nuestra vida, individual y colectivamente, al comunicarnos unos con otros.”[2]
A partir de ello, Tomlinson argumenta que el enfoque del imperialismo cultural da por implícito que la mera incorporación de bienes culturales determina la transformación profunda de la realidad cultural e ideológica de quien los recibe. Pero en realidad, la innegable influencia del mundo occidental sobre el resto no presupone el cambio radical en el modo que el resto tiene de conferir significados al orden de vida que los rodea. Y es que parece bastante obvio que, aunque la expansión de la venta de productos norteamericanos tenga un impacto que va más allá de su simple consumo, la complejidad de cualquier realidad cultural hace que su transformación requiera de procesos mucho más complejos. Como explica el propio Tomlinson, “Si asumimos que la sola presencia global de estos productos es en sí una prueba de la convergencia hacia la monocultura capitalista, estaríamos utilizando un concepto de cultura bastante pobre, que la reduce a sus productos materiales”. Cabría añadir, eso sí, que en la década transcurrida desde la publicación de Tomlinson (1999), estos mecanismos de expansión capitalista se han hecho más profundos, multidimensionales y complejos.
Por otra parte, Tomlinson explica que existe una verdadera autoctonicación, por la cual la cultura receptora incorpora estas novedades interpretándolas en base a sus propios recursos. Es lo que se conoce como la apropiación cultural activa, y significa que las agregaciones de elementos extranjeros por parte de cada realidad cultural no se producen nunca de forma pasiva sino que estas realidades juegan un papel clave en su introducción. Un buen ejemplo de ello sería la forma como el mismo producto (por ejemplo Coca-Cola) varía ligeramente su receta según el país donde se encuentre. Otro caso es el de la posibilidad de comprar hamburguesas vegetarianas en los establecimientos McDonald’s de India, pero no en otros países. Por el contrario, desde una perspectiva marxista este fenómeno no se explicaría tanto por el papel jugado por la cultura anfitriona sino por la capacidad de adaptabilidad que tiene el capital en su continua expansión. En cualquier caso, cabe considerar ambas partes, capital y cultura receptora, como sujetos activos en este proceso.
A estas críticas realizas por Tomlinson existiría una ulterior que está relacionada con el propio término de occidentalización. Latouche considera en su crítica a la mundialización de la cultura, que existe una “cultura occidental”. A mi entender, el mero hecho de reducir todo el vasto territorio de Occidente y sus incontables pueblos y formas culturales a una de sola es ya de por sí un hecho anticultural y uniformizador. Sólo en Europa convive una gran diversidad cultural e ignorarlo parece más bien un gesto de reduccionismo un tanto exagerado. Se podría pensar que lo que intenta Latouche es extrapolar los rasgos de la cultura predominante (¿la estadounidense?) a todo el territorio occidental, pero esta lógica cae por su propio peso ya que entonces se debería hacer referencia a esta cultura en concreto y no a todo el territorio occidental.
Latouche enumera, como elementos clave de la cultura occidental, el proceso de industrialización mimética, el proceso de urbanización y la construcción artificial de los estados. Respecto a ello, Tomlinson afirma que estos son en todo caso los aspectos básicos de la modernidad social y cultural, y asegura que van más allá de una modernidad estrictamente occidental.
La carencia terminológica que se observa en la perspectiva de Latouche se ve superada en lo que otro autor, David Llistar, define como anticooperación simbólica. Para él, este fenómeno “es el resultado de la manipulación de estos símbolos desde el Norte Global cuando, transmitidos al Sur, afectan negativamente a su población”[3]. Vemos como Llistar especifica mucho más el ámbito de afectación (el simbólico), teniendo en cuenta igualmente la influencia que tiene en las expectativas y formas de vida de las personas en los países empobrecidos.
En este sentido, Llistar explica cuáles son los distintos mecanismos de definición e irradiación de sentido: los mass-media, la industria de Hollywood, algunas universidades de élite, los think tanks, la Iglesia y algunas ONGs. Todas ellas contribuirían a la definición de la identidad propia y toda la concepción de la organización social. Según Llistar, estos actores no se encuadran solamente en los países de Occidente, sino que podríamos encontrar reflejos del Norte Global en las grandes capitales de Sur, cuando las élites de allí emulan su conducta, sirviendo de esta forma a los intereses del Norte.
En resumen, observamos que han existido y existen impactos importantes y muchas veces negativos a causa de la globalización cultural. Las realidades culturales alrededor del mundo se han visto pues afectadas por estas influencias de las sociedades de occidente que, como nos recuerda Tomlinson, tiene un carácter esencialmente de modernidad.
Aún siendo un proceso aún en desarrollo y la complejidad de su estudio que ello comporta, podemos concluir que los elementos culturales de occidente afectan, a causa de su preponderancia, negativamente a las culturas periféricas o del Sur, pero también es claro que no se ha llegado todavía a alcanzar una situación de homogeneización cultural global. Para ello, es esencial que en el estudio de estas realidades no se caiga en generalizaciones que, pese a tener una innegable fuerza propagandística, reducen y distorsionan la realidad que se quiere estudiar.
[1] S. Latouche, La Occidentalización del mundo, 1996. Fragmento extraído de J. Tomlinson, Globalización y cultura, 1999.
[2] J. Tomlinson, Globalización y cultura, 1999.
[3] David Llistar, Anticooperación, 2009.
Reflexions Pausades 