Pàgina d'inici » Economia
Category Archives: Economia
Ecològic o de proximitat?
Yago Calbet / @ycalbet
La pregunta que encapçala aquest escrit és cada cop més freqüent i això és positiu, ja que vol dir que cada cop ens preocupem més per l’origen dels aliments i per com s’han produït. Però… què és més important realment, que un aliment sigui ecològic o de proximitat? Per donar-hi resposta, podem repassar què implica cadascun d’aquests criteris i per què tots dos són importants a l’hora d’escollir.
Un aliment de proximitat sovint comporta un recolzament a l’economia local, un impacte d’emissions de CO2 més baix a causa de la reducció del transport i un major coneixement de l’origen i la producció de l’aliment. També pot implicar una aposta per les varietats locals, uns vegetals que durant anys han evolucionat adaptant-se al clima local a partir dels exemplars més resistents i també saborosos.
D’altra banda, un aliment ecològic -amb certificat o sense- ens garanteix que pel seu cultiu no s’han alliberat elements tòxics que redueixen la biodiversitat i ataquen la fertilitat del sòl. A més, també ens asseguren que no ingerim les restes d’aquests pesticides químics i que mengem productes més frescos i amb un valor nutricional més elevat[1].
En el context actual, alguns actors han optat per promoure un dels dos criteris i ignorar l’altre. Alguns establiments i elaboradors s’han acollit a l’etiqueta d’ecològic i actualment comercialitzen aliments vinguts d’arreu de l’Estat i també de l’estranger, uns aliments que en molts casos també es podrien obtenir a casa nostra. Tot i que la petjada ecològica total pot arribar a ser força inferior en una producció ecològica però llunyana (especialment en ramaderia), cal ser conscients que aquell aliment haurà estat transportat centenars o milers de quilòmetres -contaminant i afectant-ne la qualitat- i crearà una competència molt negativa per la pagesia local. En definitiva, un producte ecològic i llunyà pot tenir un impacte negatiu al món rural de la nostra zona.
Per contra, altres agents estan adoptant la promoció de la proximitat com a element únic, arribant fins i tot a desprestigiar tot allò que sigui –o es digui- ecològic. És clar que allò produït a prop de casa té uns beneficis intrínsecs, però això mai pot ser un criteri absolut. Imaginem-nos, per exemple, la carn de porc a la comarca d’Osona: malgrat que pugui fomentar l’economia local (en aquest cas, sovint a costa de condicions laborals molt qüestionables), els efectes de produir aquests aliments poden ser desastrosos per al medi ambient local. I el mateix cas el podríem trobar amb cultius extensiu convencionals que comprometen els recursos hídrics per sobreexplotació i que enriqueixen bàsicament a les grans empreses del sector. En definitiva, els efectes de l’agricultura i la ramaderia sobre un territori poden ser totalment contraris a l’ecosistema i al benestar de la població local que hi viu.
Per tot plegat, un aliment de proximitat o ecològic serà millor que un de produït convencionalment molt lluny de casa. És a dir, que els dos criteris suposen un valor afegit respecte a un aliment que no sigui ni ecològic ni de proximitat. Però al mateix temps, voler prioritzar la proximitat en perjudici de l’ecologia o a la inversa no té cap sentit, ja que que tots dos són estan estretament lligats i representen pilars essencials d’una mateixa base: una producció d’aliments sana, justa i respectuosa amb el medi ambient.
[1] Puig i Roca, J., Comparativa entre creixement i valor nutricional d’enciams de varietats locals, 2012.
Un pessebre perfecte
Yago Calbet
Barcelona, 20 de desembre. L’ambient nadalenc desborda Passeig de Gràcia. Tot són llums, botigues obertes i un munt de gent amb bosses a les mans. El conjunt forma un fantàstic pessebre vivent. De cop, un cotxe de la Guàrdia Urbana s’atura i en surt un agent, que camina cap a una botiga. Me’l miro, encuriosit. Potser s’interessarà per les condicions dels treballadors de l’establiment, o bé revisarà que els productes que venen estiguin fabricats en condicions dignes.
M’adono que somio despert quan veig la trajectòria que emprèn el policia. No va cap a la botiga, sinó cap a un home que està assegut a terra amb un barret al davant per demanar diners. “Bé -penso- potser l’home està de sort i aquest treballador públic l’ajudarà a aconseguir un lloc on menjar o li indicarà allà on pot passar la nit”. Però el policia fa uns moviments ben estranys que em tornen a despertar del meu segon somni. S’acosta al pidolaire, passa pel costat sense mirar-lo però murmurant alguna cosa. Ho fa un parell de vegades i torna cap al cotxe, que arrenca immediatament i marxa.
L’home que jeia al terra s’aixeca visiblement molest. És el moment d’acostar-s’hi per a preguntar què redimonis ha passat. La seva resposta és tant clara com indignant “M’ha dit que haig de marxar, però jo no estic molestant a ningú! En comptes de perseguir als que roben, ho fan amb mi”. I una última frase tan colpidora i clara que, llegida en qualsevol novel·la, semblaria exagerada “A mi ja em fa prou vergonya demanar diners com perquè a sobre em vinguin a fer fora.”
En aquell moment no sé si allò és legal1, però la veritat és que m’és ben igual. Fa massa temps que la unió entre legalitat i ètica s’ha esquerdat. És llavors quan recordo les reflexions d’Steven Flusty, que, al llegir-les fa anys em semblaven catastrofistes. Flusty afirmava que els espais públics tradicionals se suplanten gradualment per espais privats destinats al consum on, per accedir-hi, cal tenir capacitat de despesa. A més, uns potents mecanismes de controls asseguren que el comerç flueixi constantment i sense cap interferència.
El “sense sostre” no preocupava a ningú. Ni per la part bona ni per la dolenta. No era culpable de res. Ni tan sols el policia devia tenir res contra seu. Segurament, perquè ningú el considerava digne de tenir-li prou consideració positiva o negativa. L’error de la persona era haver-se erigit com un obstacle a l’inalienable dret de la ciutadania a passejar i, sobretot, a comprar tranquil·lament. Sense res que els fes pensar massa.
L’amic pidolaire havia oblidat que per tenir un Nadal perfecte, tant important és mostrar les llums guarnint els carrers com amagar tot allò que pugui trencar-nos l’eufòria nadalenca. Ell no era la figura del pessebre ignorada. Ell era la figura que sobrava.
Progressem fiscalment?
Yago Calbet
Durant les darreres setmanes, noves publicacions alerten d’un augment de la pobresa[1] i la desigualtat a casa nostra[2]. Davant d’aquesta problemàtica social creixent, entitats socials i ONGs han reclamat una fiscalitat més redistributiva per a mitigar el problema. En altres paraules, demanen als governs que facin pagar més impostos als qui més tenen i que es prioritzi la despesa social. Les seves reclamacions es reforcen amb la preocupació i/o indignació de la societat enfront l’exagerada desigualtat econòmica que existeix a l’estat i la impressió que les persones riques haurien de pagar més impostos[3].
Tanmateix, les polítiques públiques a nivell català i espanyol han seguit una tendència contrària, amb importants retallades als serveis socials i una fiscalitat que beneficia a qui més riquesa acumula[4]. Allò que em resulta interessant d’analitzar són les raons per les quals no es produeix un canvi en la política fiscal. 
El primer element és com han afrontat els governs aquesta situació. Bàsicament, argumenten que la reducció de la despesa social està causada per la crisi econòmica existent. En aquest sentit, és molt interessant l’evolució que s’ha produït en el discurs públic dels governants, especialment a Catalunya. A l’inici del mandat, les retallades les emmarcaven en una transformació cap a un model amb menys pes del sector públic i una promoció de l’àmbit privat i mercantil. El govern català defensava públicament un model de liberalisme econòmic que implicava aquestes retallades.
Amb el pas del temps però, el discurs ha derivat cap a una justificació per “necessitat”. És el que Margaret Tatcher va popularitzar els anys vuitanta com a Doctrina TINA (There Is No Alternative); precisament per a defensar polítiques molt similars. La idea bàsica és que el govern només pot actuar d’aquesta manera i que no existeix cap altra via que pugui millorar la situació. Els avantatges d’aquesta posició o doctrina són que, d’una banda, s’evita el debat públic sobre el model d’estat de benestar i, de l’altra, s’atribueix la responsabilitat de les retallades a factors externs (crisi econòmica, dèficit fiscal…). La perversitat d’aquest comportament però, es troba en obviar les nombroses propostes concretes per reduir la pobresa extrema i la desigualtat, que les mateixes entitats socials i diversos partits polítics han posat damunt la taula.
El segon element pel qual crec que no s’esdevé un canvi fiscal és la mala imatge que es té dels impostos a la nostra societat. Una mostra prou il·lustrativa d’això és que cap partit majoritari s’atreveix a defensar-los i s’arriba a l’extrem d’afirmar que “baixar impostos és d’esquerres”[5].
El passat 20 d’octubre la campanya Pobresa Zero, que agrupa 4.200 organitzacions catalanes, publicava el document Una fiscalitat injusta que ens empobreix. El document presentava propostes molt interessants, però la reflexió per a mi més important és la que ocupa el primer punt: el valor social dels impostos. Es tracta, sens dubte, d’un punt clau en el canvi fiscal. Els governants actuals, calculen minuciosament l’efecte de les seves polítiques en l’opinió pública. Per això, un tema poc popular com la redistribució impositiva –que pot suposar augments per a alguns sectors– difícilment s’aplicarà si la ciutadania no valora prou la importància dels impostos per al funcionament social.
En aquest punt, em permeto fer un xic de pedagogia bàsica. Abans de tot cal recordar amb tres apunts quina és la raó de ser dels impostos. Primer de tot, i des d’un punt de vista ètic, els impostos serveixen per a garantir la igualtat d’oportunitats. El fet que tothom pugui estudiar, menjar i gaudir de bona salut independentment de la seva renda o la riquesa de la seva família em sembla un principi de justícia elemental que s’aconsegueix amb una redistribució de la riquesa.
Des d’un punt de vista pragmàtic, hi ha dos factors a subratllar. El primer és que una redistribució permet disminuir la desigualtat. Com ja he destacat en entrades anteriors, l’estudi Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva demostrà que una societat menys desigual és beneficiosa per a tothom en molts àmbits diversos. Per tant, des d’un interès purament egoista, una règim fiscal just pot beneficiar a tothom. El segon factor pragmàtic és que gràcies als impostos se sostenen infraestructures imprescindibles per a la vida en comunitat, l’activitat econòmica i els serveis bàsics de tota la població.
La inversió en mitjans de transport, els agents de l’ordre, actuacions en emergències, el sistema judicial… tots són possibles avui gràcies a l’esforç fiscal que ha fet la població. Però el que es reclama per a una societat amb menys pobresa i desigualtat no és només que hi hagi impostos, sinó que hi hagi un sistema fiscal progressiu. Això significa que el percentatge a pagar en persones i empreses sigui major quan més riquesa tinguin. La raó és que tothom hauria de fer un esforç proporcional. Si la persona més pobra i la més rica haguessin de pagar el mateix percentatge (un 35% d’IRPF, per exemple), significaria un esforç proporcional més elevat per la persona pobra que per la rica.
En aquest sentit, també és important recalcar que els més equitatius són els impostos directes (IRPF o patrimoni), que graven segons renda i patrimoni; que no els indirectes (IVA), que graven el consum d’un bé i per tant no distingeixen segons l’esforç que suposa per la persona que ho compra.
En definitiva, per a superar la situació de pobresa extrema i desigualtat seria desitjable una millor redistribució de la riquesa i, per tant, fer visibles propostes viables per a aconseguir un sistema fiscal més progressiu. Malgrat tot, perquè es puguin aplicar aquestes polítiques resultarà imprescindible una tasca de conscienciació perquè es torni a valorar la funció elemental que tenen els impostos.
Notes
[1] L’Idescat va anunciar que la taxa de pobresa havia augmentat fins a un 19,8% l’any 2013, amb un efecte especialment potent entre els menors de 16 anys.
[2] Les 20 fortunes espanyoles més grans van augmentar la seva riquesa en 15.400 milions de dòlars el darrer any i l’1% més ric de l’Estat posseeix el mateix que el 70% de la població. (font: Intermón Oxfam)
[3] Enquesta ciutadana publicada per Intermón Oxfam, novembre 2013.
[4] La nova política fiscal del govern central preveu una reducció en les rendes més altes i una disminució de la progressivitat. A nivell català, l’eliminació de l’impost de successions i donacions ha reduït en 600 milions d’euros la recaptació impositiva. Per últim, ambdues administracions han reduït en milers de milions la despesa social.
[5] Declaracions de Zapatero en una entrevista amb El País l’any 2003.
Hisenda som tots?
Per què se sosté la desigualtat?
Yago Calbet
Avui en dia, les 85 persones més riques del planeta acaparen la mateixa riquesa que els 3.500 milions de persones més pobres. De fet, entre 1981 i 2012, l’1% de la població mundial ha augmentat la seva quota de beneficis en detriment del 99%. El problema de la desigualtat al món ja no és només una qüestió que preocupa a algunes ONGs i moviments socials, sinó que per a instàncies com l’OCDE ha esdevingut un element central en l’ordre del dia.
La pregunta que a mi em sorgeix és: per què i com se sosté tanta desigualtat? I no es tracta d’una reflexió ètica sinó d’una qüestió pràctica: en un escenari on milions de persones sense les necessitats bàsiques cobertes conviuen –a voltes ben a prop- de persones exageradament riques, per què no es produeix cap revolta a gran escala?
Una primera i ràpida resposta és l’ús dels instruments de repressió estatal, que suposadament frenen de manera passiva -restricció de drets de protesta- i activa –augment de la contundència policial i jurídica- qualsevol resposta ciutadana. Tal com assenyala el sociòleg Zygmunt Bauman, l’augment de la població reclusa i accions governamentals ostentosament dures sovint coincideixen amb retallades importants de provisions socials[1]. En aquest sentit, Bauman també apunta que la no correlació entre una política penal severa i el nombre de delictes comesos s’explica per la intenció dels governs de desviar l’atenció cap a la criminalitat i les amenaces físiques.
La realitat a l’Estat espanyol s’hi assembla força, a causa d’un enduriment molt rellevant en la legislació penal i de seguretat ciutadana, que criminalitza especialment la protesta ciutadana; i en l’extraordinari augment previst d’un 5.669% en quatre anys en la despesa de “Material antiavalots i equipaments específics de protecció i defensa”.
Però, són suficients aquestes mesures? I sobretot, no hi ha mètodes millors?
El sociòleg Harold R. Kerbo explica[2] que l’ús de la força ha estat un recurs emprat al llarg de la història per a mantenir les desigualtats, però a llarg termini representa una eina ineficaç i molt costosa. També l’oferiment d’incentius materials ha estat un instrument recurrent per a mantenir situacions d’inequitat, però també compta amb deficiències a l’hora de mantenir l’obediència. En resum, que tant la força com els incentius contenen limitacions importants per a mantenir l’status quo. Per a Kerbo, resulta molt més eficaç convèncer -sense una coacció directa a la població- que la desigualtat pot ser moralment bona. És el que anomena procés de legitimació i se centra bàsicament en l’àmbit de les percepcions l’individu i les seves creences.
Abans d’exposar aquest procés, caldria detallar millor com la desigualtat afecta precisament en l’àmbit individual. D’acord amb el cèlebre estudi “Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva”[3], l’estructura social i la psicologia individual expliquen la vulnerabilitat de les persones enfront la desigualtat. El treball destaca la importància de les amenaces socioavaluatives, que són les comparacions negatives que fan els individus entre la seva posició social i la de la resta de la població. Doncs bé, una socioavaluació d’aquest tipus es demostra que comporta una disminució de l’autoestima. Paral·lelament, també s’explica que les amenaces socioavaluatives són els estímuls que més estressen les persones. En conseqüència, és lògica la relació identificada entre un augment de la desigualtat a molts països i un major estrès i depressió de la seva població.
Retornem ara al procés de legitimació. Kerbo distingeix entre un nivell macro i micro. Per raons d’espai, exposaré breument el segon, també anomenat procés sociopsicològic de legitimació. Existeixen almenys tres elements que influeixen en aquest procés.
El primer és el procés d’autoavaluació (molt semblant a l’exposat anteriorment). En poques paraules, es tracta de la construcció de la percepció del “qui som” a través de la nostra comparació i interacció amb la resta de la població. En aquesta construcció hi influeixen els mètodes educatius rebuts –que difereixen entre classes-, l’estructura ocupacional que hom representa i, per últim, les imatges sobre els diferents grups socials rebudes a través dels mitjans de comunicació (per exemple, una imatge degradant dels receptors d’ajudes públiques). Tal com explica Kerbo, aquest procés acaba modelant les pròpies aspiracions i el nivell de recursos que es considera just per un mateix. El resultat de tot plegat és que els qui es troben a la part de baixa de la població tenen una autoavaluació més baixa que la resta.[4]
Un segon element és la creença de la igualtat d’oportunitats, que esdevé una eina clau per a legitimar la desigualtat. En altres paraules, el fet de creure que realment tothom té les mateixes oportunitats –encara que no sigui real- fa que s’acceptin alts graus de desigualtat. En un estudi realitzat per Lane l’any 1962 amb treballadors de diferent rang, es conclogué que els de baix rang solien justificar la seva posició perquè creien que havien desaprofitat algunes oportunitats. A més, aquests treballadors creien que s’havien esforçat molt per arribar allà on eren i veien amb menyspreu els rangs inferiors. En conseqüència, acceptaven la desigualtat perquè entenien que el contrari –la igualtat- significava perdre els drets obtinguts pel seu esforç.[5]
El tercer element de legitimació emprats són els rituals col·lectius. Com ja altres autors havien exposat, Kerbo assenyala que sovint, quan el poder se sent amenaçat, li és molt útil convocar rituals de solidaritat o col·lectius per a crear un sentiment de comunitat envers amenaces externes. Aquests rituals fan que les persones desitgin pertànyer a la comunitat i això dificulta molt que els individus qüestionin la legitimitat de les condicions de desigualtat. Des del nacionalisme fins a la religió, molts règims han sabut aprofitar un sentiment d’unió per a centrar l’atenció en allò que uneix al grup i “amagar” iniquitats més difícils de justificar.
En conclusió, la desigualtat al món se sosté no tant –o no només- per la força i els incentius utilitzats des del poder, sinó que, paradoxalment, és per la pròpia acceptació de les persones que ocupen una posició més baixa.
[1] Z. Bauman, Tiempos líquidos, Tusquets ed., Barcelona, 2010.
[2] H. R. Kerbo, Estratificación Social y Desigualdad, Ed. McGraw-Hill, 2004
[3] R. Wilkinson i K. Pickett, Desigualdad, ed. Turner, Madrid, 2009.
[4] Recomano “La Contra” de La Vanguardia del 03/10/14, on Suzanna Jansen exposa el sentiment de culpabilitat i vergonya que senten les persones pobres.
[5] Els participants obviaven la possibilitat de diferents graus d’igualtat.
L’Economia del Bé Comú: una esperança per a desenvolupar.
L’Economia del Bé Comú (EBC) és una proposta innovadora i alhora basada en moltes de les reclamacions que els moviments socials demanen des de fa molts anys. La intenció d’aquest article és exposar-ne les idees principals, valorar quins els seus punts forts i també les febleses i els reptes que se li plantegen. En resum, l’EBC es planteja com una opció força esperançadora però que li cal desenvolupar-se per a poder determinar la seva capacitat transformadora.
Què és?
Ras i curt, l’Economia de bé comú” és un nou model econòmic que pretén una transformació cap a una societat més justa i sostenible. La proposta, elaborada des del moviment Attac i amb l’austríac Christian Felber com a principal cara visible, va esdevenir oficialment un moviment l’any 2010 i actualment té presència a Àustria, Alemanya, Itàlia, Suïssa i l’Estat Espanyol.
La seva reflexió principal es formula en tres punts o estadis:
- Hi ha una contradicció evident entre els valors que regeixen el funcionament econòmic (competència, lideratge…) i els que són desitjables en les relacions humanes (cooperació, confiança…).
- Les constitucions estatals pregonen uns objectius i es basen en un esperit cívic que no es reflecteixen al model econòmic actual.
- En conseqüència, cal revertir el mesurament del valor de canvi –monetari-, imperant al sistema actual, per la mesura de la utilitat social dels béns intercanviats. Així, es premiaria l’objectiu final de les relacions d’intercanvi i no simplement el seu mitjà.
De fet, un factor clau de l’EBC és rellevar la competència com a valor que avui és central en les relacions econòmiques. Segons Felber, “la competència estimula el rendiment de les empreses, però provoca danys extremadament greus a la societat i a les relacions entre les persones”[1]. Al seu lloc, s’hauria de premiar la cooperació, ja que no només és un valor més desitjable socialment, sinó que s’ha demostrat ser més natural en l’ésser humà i més eficaç com a mètode[2].
El balanç del bé comú
Fins aquí, hom podria pensar que aquest és un anàlisi sobradament compartit des de fa dècades. De fet, caldria allunyar-se força en el temps per a trobar l’origen de la crítica a un sistema econòmic basat en valors competitius.
Però una de les fortaleses de l’EBC és que proposa deu elements tangibles que permeten concretar aquestes idees. A continuació, s’exposa el que, al meu entendre, és el més rellevant i defineix millor la concreció d’aquest model: el balanç del bé comú.
El raonament és que les empreses es comporten negativament perquè persegueixen de forma compulsiva un objectiu equivocat: balanç financer empresarial. Felber assegura que aquest balanç mesura només l’èxit econòmic i oblida les condicions laborals, el respecte al medi ambient i les externalitats negatives de grans concentracions de poder. Per això, caldria un canvi en el marc d’incentius de les empreses i aconseguir capgirar la situació. De fet, allò que s’elabora no és més que un instrument polític d’incentius.
Aquí és on apareix el balanç del bé comú, un nou balanç empresarial que recull cinc valors molt importants per a la societat: la dignitat humana, la solidaritat, la sostenibilitat ecològica, la justícia social i la participació democràtica i transparència de l’empresa. Amb una sèrie d’indicadors per cada valor, s’avaluaria l’activitat de l’empresa en la seva aportació al bé comú.
Un aspecte especialment important que es busca és potenciar la democratització de les empreses. Això significa fer que les empreses promoguin que els empleats comparteixin responsabilitat, prenguin decisions democràticament, assumeixin riscos conjuntament i reparteixin de forma justa els beneficis del seu esforç.
D’aquesta forma, les empreses que obtinguessin amb un balanç positiu serien recompensades jurídica i tributàriament des de les administracions, i també des dels consumidors amb més demanda. En canvi, i aquelles empreses amb un mal balanç del bé comú –i per tant sense aportar massa al benestar general- serien penalitzades a diferents nivells.
Qüestions per resoldre?
En la lectura de l’”Economia del Bé Comú”, és especialment sorprenent com, a mesura que el lector avança, l’autor va tractant totes aquelles qüestions que resulten bàsiques en la creació d’un nou model econòmic. En altres paraules, crec que la fase de maduresa d’aquest projecte es demostra en el fet que s’aborden un munt de temes importantíssims i pocs aspectes en queden fora.
Una d’aquestes qüestions –per mi essencial- és la contradicció entre màxima llibertat i igualtat d’oportunitats. Es tracta d’un tema no resolt des de la teoria econòmica liberal i que, tanmateix, representa l’arrel dels grans problemes de desigualtat i manca de democràcia actuals. Tal com argumenta Felber, la llibertat d’acumular béns il·limitadament condueix a una concentració de poder tan gran que pot acabar superant el poder polític i ferir així greument la democràcia. En segon lloc, la lliure herència de grans patrimonis als descendents és quelcom radicalment oposat a la igualtat d’oportunitats (no tothom parteix de la mateixa situació) i ajuda a perpetuar les desigualtats socials (l’èxit i les oportunitats personals depenen de la família d’origen). És amb aquest idea que l’EBC pregona limitar l’ús del benefici financer i limitar també la desigualtat de sous i patrimoni.
La segona qüestió que Felber no deixa escapar és com podríem classificar aquest tipus d’economia. És de subsistència, de regal, de mercat o planificada? Estic segur que molts dels seus lectors han frisat per posar-li alguna de les possibles etiquetes i partir d’aquí jutjar el projecte des d’uns esquemes preconcebuts. En aquest punt, sorprèn agradablement com Felber resol aquesta qüestió. La seva resposta és que l’EBC cal qualificar-la com una economia de mercat cooperativa. La raó és que no s’elimina el mercat, però ja no es busca el benefici individual sinó el bé comú, que s’aconsegueix practicant la cooperació. Malgrat tot, l’autor explica que el model promou igualment elements de l’economia de subsistència, de l’economia de regla i de la planificada.
Aquest fet resulta especialment positiu perquè se supera en certa mesura la classificació ortodoxa dels sistemes econòmics i es busca coordinar trets interessants que poden trobar-se en diferents models però que no per això són incompatibles. Dit d’una altra forma, el nom o tipus de model formulat no és tan important com la seva essència i llurs instruments d’actuació.
Febleses i reptes
Com no pot ser d’una altra manera, resulta obligat fer algun comentari crític sobre la proposta de l’EBC. Potser més que crítica, la meva és una posició escèptica respecte a la implantació real d’aquest model.
Una de les virtuts de l’EBC és que exposa i detalla els instruments necessaris (nous balanços i regulacions) per a aconseguir un model econòmic amb valors més justos i, conseqüència, una transformació social. Com s’ha dit anteriorment, el que s’intenta és crear un marc normatiu que premiï certs comportaments desitjables. La meva sensació és que Felber es mostra excessivament confiat en què un canvi de normes es tradueixi en un canvi general en el comportament de les persones i els agents econòmics.
En primer lloc perquè, contràriament a la situació de win-win (benefici per a tothom) que ell augura, existeixen certs sectors socials que perdrien la seva situació actual de privilegi. Em temo molt que aquestes elits reaccionarien feroçment per a evitar aquest canvi i utilitzarien el seu poder per a saltar-se la normativa en cas que s’arribés a aplicar. Es materialitzaria així, un cop més, la superioritat del poder econòmic sobre el polític. En segon lloc, existeix actualment una llarga jurisdicció a nivell internacional en molts àmbits (armamentístic, mediambiental, social…) que pretén igualment un canvi cap a una societat més justa però que en força casos s’ha demostrat inútil en la a l’hora d’aconseguir l’objectiu d’una aplicació generalitzada a causa de les reticències d’alguns països.
Aquesta crítica està lluny de justificar una posició de resignació. El que es pretén és posar l’accent en una qüestió no poc rellevant –les reticències dels poderosos a la seva aplicació- que no queda ben resolta.
Per últim, un dels reptes que es planteja l’EBC crec que és la seva implantació als diferents territoris. Tot i que s’especifiqui que el marc inicial és Europa, la realitat de cada regió fa imprescindible un “aterrament” mesurat que, si es vol assegurar l’èxit, hauria de defugir de receptes generalistes exportades des d’un país que poden tenir molt poc a veure amb la situació concreta d’altres zones geogràfiques. Ja altres moviments han caigut en el mateix error d’exportar receptes pretesament generals i han fracassat en la seva implementació fora de les pròpies fronteres.
En conclusió, considero que l’EBC s’ha consolidat com una alternativa de model creïble i elaborada. I resulta, gràcies a la seva bona formulació, un punt d’esperança per a un canvi futur. A més, el seu incipient arrelament a diversos països europeus és una senyal inequívoca que ja es tracta d’una realitat present. Amb tot, el seu futur desenvolupament acabarà demostrant fins a quin punt és capaç d’implantar-se i superar les possibles febleses i reptes que, ara per ara, segueix tenint per davant.
[1] C. Felber, L’economia del bé comú, Barcelona, 2014.
[2] Aquí Felber cita l’estudi de A. Kohn, No Contest. The Case against Competition. Why we lose in our race to win, Houghton Mifflin Company, Boston/Nova York.
La Revolta Silenciada. Crònica i reflexió de la crisi a Islàndia
La intenció d’aquest estudi (treball final de Llicenciatura) és d’intentar exposar la revolta popular que es va produir a Islàndia arran de la crisi econòmica, i fer-ho de manera extensa i rigorosa. A la primera part es fa una petita introducció al país per a entendre’n la naturalesa del seu sistema polític i econòmic. A la segona part s’hi exposa una crònica dels fets que permet explicar i contextualitzar els esdeveniments més importants entre l’octubre del 2008 i el juny del 2011. Ja a la tercera part s’engega un apartat on l’objectiu central és la reflexió. Els fets d’Islàndia són molt útils per a entendre com funciona el sistema econòmic i financer a nivell mundial. Per això, en aquesta secció s’analitzen i assenyalen les mancances i errors del propi sistema i s’hi exposen, a mode de reflexió, quines vies es podrien seguir per a transformar-lo.
(Descarregar arxiu pdf)
Per què no decreixem?
Aquest escrit pretén respondre a la pregunta que dóna nom al títol, no de manera retòrica, sinó amb la intenció d’assenyalar i superar el que, fins ara, ha impedit que el decreixement sigui una conducta molt més estesa. Concretament, es vol desmuntar aquells mites o errors de concepció que dificulten creure i dur a terme pràctiques decreixentistes.
Abans de començar, caldria aclarir alguns conceptes que ens serviran per al desenvolupament posterior dels raonaments. En primer lloc, és clar que el Decreixement apareix com una crítica directa al “paradigma del creixement”. Crítica que es resumeix en una oposició a un model de societat que persegueix com a objectiu final el creixement (de riquesa, de poder, de beneficis…) per sí mateix.
Tot i que el decreixement proposi un tipus de societat més sana i desitjable per a tothom, existeixen enemics directes a què aquesta societat esdevingui una realitat. Però el propòsit d’aquest escrit no és assenyalar les “forces del mal”, sinó argumentar teòricament i de cara als possibles simpatitzants amb aquesta filosofia que, no només és necessari, sinó que és possible i desitjable decréixer.
La principal reticència al decreixement neix de la pròpia expressió. I és que el propi terme “De-Creixement” ens pot portar a pensar en una proposta de disminució per disminució i de rebuig a qualsevol creixement. No és gens estrany, de fet, que un dels màxims difusors d’aquesta teoria, Serge Latouche, ens adverteixi que “decreixement no és el terme simètric de creixement sinó un eslògan polític amb implicacions teòriques”. El que vol dir Latouche és que per decreixement hem d’entendre abandonar el dogma del creixement com a guia de la societat. En altres paraules, no es rebutjar qualsevol creixement, sinó rebutjar que, allò que a voltes pugui ser un objectiu instrumental vàlid, s’acabi convertint, com passa actualment, en un objectiu final absolut i el que és més greu, no qüestionat.
És lògic pensar que allò que ha de perseguir la humanitat és el benestar propi i en conseqüència de l’entorn on viu. Per a aconseguir-ho, cal que es donin una sèrie de condicions i decidir quines actuacions són millors. Però de cap manera la via o, millor dit, una de les possibles vies per arribar a aquest benestar pot convertir-se en la finalitat en sí mateixa.
La segona crítica al decreixement, també molt estesa, és filla de l’error de comprensió que s’ha exposat més amunt. És molt comú trobar opinions que equiparen el decreixement amb el “retornar a les cavernes”. Opinions que donen per suposat que decréixer és equivalent a tornar enrere en tots els sentits. Aquesta visió és fruit d’una aproximació molt poc rigorosa però malauradament força habitual i podria tenir l’arrel en la nostra manera d’entendre el món i la història en general.
Segurament, la concepció més compartida de la història de la humanitat és la d’una evolució i linealitat cap a una situació sempre millor, on la modernitat i la industrialització que l’han acompanyada han jugat un paper molt important. Aquesta idea conté un risc implícit i és pensar que tota innovació és favorable als interessos de la humanitat i per tant desitjable, perquè se’n pot derivar que un retorn a formes de viure que no han viscut tots aquests canvis és sinònim de retrocés.
El decreixement per contra, ens proposa aturar-nos per pensar i reflexionar sobre aquells bons hàbits que, tot i ser saludables, estan sent oblidats; i també entendre quin camí estem seguint com a societat i per què. Una de les bases del decreixement és doncs revalorar. Només canviant la nostra manera d’aproximar-nos i d’entendre el món podem transformar la nostra conducta i així capgirar profundament les nostres accions quotidianes. Cal puntualitzar que en cap cas existeixen uns valors únics amb els quals “decréixer”, sinó que aquests han de dependre de cada context i, en tot cas, hauríen de preveure un respecte més gran per a l’entorn i per a nosaltres mateixos.
El tercer gran error es podria resumir amb la següent anècdota real: un grup de joves ha decidit fer una formació sobre el decreixement. Acabada la presentació, una noia aixeca la mà i explica que “tot està molt bé, però si sóc jo sola qui varia la meva actitud i la resta de ciutadans continua amb el seu model de vida, al final no servieix de res”.
Aquest escepticisme és, en part, comprensible. Fenòmens com la desforestació o el canvi climàtic no s’invertiran tan sols amb l’acció d’una persona. Però la crítica conté un altre un error en sí mateixa, i és concebre el decréixer com a un sacrifici. Crec que aquest és un dels àmbits on, col·loquialment parlant, es lliura la batalla més important. És absolutament necessari entendre que decréixer no és renunciar, sinó aprendre a donar valor i estimar certes vivències, a viure en sobrietat, a prescindir d’algunes necessitats artificials i innecessàries que no ens afavoreixen ni a nosaltres ni al medi on vivim. Si no acceptem que decréixer ens fa més feliços, estem condemnats a haver de ser o màrtirs o pecadors.
Tornem per un moment a la noia de la pregunta i imaginem que el dia següent ha d’anar a comprar verdura. Pot, com sempre, anar al gran supermercat del poble del costat, on podrà adquirir moltes verdures a preus baixos. Agafarà el cotxe de bon matí, farà la cua pertinent a l’entrada del poble i un cop al gran supermercat comprarà una verdura embolicada amb plàstic que no té gust a verdura i pagarà a una caixera amb un sou baix que ni coneix. Però la noia podria decidir també d’agafar la bicicleta i acostar-se a una masia propera. Allí un pagès li vendria, mentre fan petar la xerrada, les hortalisses que ell mateix ha cultivat, sense enverinar-les amb químics per tal d’augmentar la productivitat de la seva collita.
La noia no només hauria contribuït a disminuir la seva petjada ecològica, sinó que hauria gaudit d’un passeig per la natura (estalviant-se les cues a la carretera), d’una conversa amb un dels tants savis oblidats i, en definitiva, d’una verdura més sana i gustosa.
Conclusions
El primer que hauríem d’adonar-nos és que el decreixement, a part de ser desitjable, és possible. El problema avui no és tant que sigui una minoria de la població la que és activa en aquest àmbit, sinó que no s’hagi sabut explicar prou bé a la resta de població. Tinc el convenciment que la població afí és molt més gran del què pensem, per això el que cal és un treball de difusió i conscienciació que sigui l’adient, desmentint els mites exposats en aquest treball.
D’altra banda, una de les virtuts del decreixement és que se surt, i en certa manera supera, molts dels cleavages fins ara existents (esquerra-dreta, nacionalista-no nacionalista…). Això fa que el potencial de gent que s’hi pugui interessar i compartir idees sigui molt més gran.
En definitiva, si no decreixem és perquè encara queda un llarg camí de sensibilització per recórrer. Però serà imprescindible que aquesta sensibilització es faci de manera adequada i informada, tenint sempre present que, malgrat aquest canvi neixi d’una necessitat, es tracta d’una transformació desitjable cap a una felicitat més gran.
Reflexions Pausades 