Bicicletes vs. Cotxes ?

Yago Calbet

L’altre dia vaig tenir la sort de veure Bicicletes vs. Cotxes (F. Gertten, 2015), un documental que mostra les diferents realitats que viuen els ciclistes a diverses ciutats del món. El documental no amaga el seu posicionament a favor de l’ús de la bicicleta –com tampoc ho amago en aquest article- i planteja algunes qüestions sobre les que em sembla molt interessant reflexionar-hi. Sobretot, de cara a aconseguir un canvi cap a una mobilitat sostenible i universal.

En primer lloc, el documental explica com la planificació urbanística sempre respon a uns interessos concrets. El problema general és que sovint aquests interessos no responen al bé comú sinó a models de transport que premien l’ús del vehicle privat. En aquest sentit, Gertten desvetlla com les grans empreses automobilístiques pressionen pagant els partits polítics perquè en un futur els tornin el favor tot dissenyant una mobilitat urbana afavoreixi el seu negoci.

En certa manera, és normal que les corporacions intentin convèncer els dirigents de les virtuts del seu sector, però això es converteix en escandalós quan les conseqüències d’aquest model són l’agreujament del canvi climàtic, una gran part de la població colpida per malalties respiratòries i, com no, ciclistes atropellats setmanalment. En definitiva, en les decisions sobre la via pública convé preguntar-se a qui afavoreix cada mesura, a quins interessos respon i quin model de mobilitat està provocant que s’estengui. Perquè realment no existeix un disseny urbanístic neutre.

Però tenint clara aquesta prèvia, com podem fer que triomfi un model de mobilitat sostenible? Resulta imprescindible, com en altres àmbits, guanyar primer el debat públic sobre la mobilitat. Per això, és essencial l’estratègia que s’adopta i la forma de comunicar la pròpia posició.

En aquest sentit, un aspecte a destacar del documental és l’error que comet al plantejar el tema de la mobilitat com una guerra (Bicicletes vs. Cotxes). Si bé és cert que l’espai públic és finit i el conflicte entre ambdós mitjans de transport es fa evident en molts casos, crec que l’estratègia per convèncer i estendre el propi model no s’ha de basar en l’oposició a l’altre. És evident que els cotxes no s’eliminaran d’avui per demà. És més, plantejar l’eliminació completa despertaria dubtes i alarmes raonables (i els bombers? I les ambulàncies?) que ens durien a un debat força estèril. Per això, cal aspirar a què es redueixi l’ús del vehicle privat però com a conseqüència d’un model positiu que beneficia al conjunt de la societat. Perquè al final es tracta d’això, d’explicar perfectament que ens cal caminar cap a una mobilitat sostenible perquè és més eficient, segura i saludable; és a dir, que garanteix un futur millor per a tothom.

En aquest punt, cal ser conscients que la comunicació ha de focalitzar-se en dues vies diferents. La primera, com s’ha explicat, és en la línia de plantejar cada mesura positiva com un benefici per a la societat. Però aquesta premissa que per alguns pot semblar òbvia, avui xoca amb les mal anomenats drets individuals. Ho dic referint-me a les situacions en què persones superposen el seu dret (a consumir el que vulguin, a circular per on vulguin, etc.) a aspectes importants del conjunt de la societat com la sostenibilitat ambiental o la salut pública. Així doncs, una segona línia no seria quedar-se només al nivell de conceptes generals pel conjunt de la societat sinó aterrar també al dret individual a desplaçar-se en bicicleta de forma fàcil i segura. I, sobretot, posar l’èmfasi en les externalitats positives d’una actitud i en les negatives de l’altra quan ambdós drets puguin xocar entre ells.

Un segon punt que veig crític del documental és que, contràriament al que pugui semblar, no facilita prou el canvi real. Almenys no en la mesura en què ho podria fer. Com he dit al principi, el plantejament del vídeo és partidari i això no és cap defecte. Però quins canvis es produiran quan un convençut –m’imagino que ho serà la majoria del públic- hagi vist el documental? Segurament ben pocs canvis, perquè el vídeo acaba reforçant les creences prèvies dels espectadors afins però no sembla anar més enllà.

Quan es fa una peça d’aquest tipus caldria preguntar-se “Com vols que marxin a casa els espectadors: odiant els cotxes o amb eines útils que els permetin transformar la realitat?”. Aleshores, potser se’ns acudirà que a un convençut no cal ensenyar-li casos i més casos d’atropellaments mortals sinó que pot ser més eficaç donar-li exemples de plans de mobilitat sostenible exitosos o d’iniciatives ciutadanes que hagin aconseguit els seus objectius. D’aquesta manera els espectadors podran replicar aquestes accions a la seva zona i transformar la realitat.

En conclusió, la comunicació pública que defensi un model concret resultarà un element clau per a la seva implantació real. En el cas de la mobilitat sostenible, intueixo que és una realitat que s’estendrà cada cop més a casa nostra. El repte però, és ser capaços d’aconseguir que el model compti amb la legitimitat i l’aprovació necessària de la població. En altres paraules, de-construir el model contrari, evidenciar-ne la seva manca de suport social, i comunicar perfectament un discurs propi i positiu que legitimi les mesures concretes que es proposen.