Reflexions Pausades

Pàgina d'inici » Globalització i Desenvolupament » El poder del finançament privat

El poder del finançament privat

Yago Calbet

Obra Social, estratègia contra la malària, campanyes contra la pobresa… qui es pot oposar a totes aquestes iniciatives? Sembla prou desitjable que fundacions, empreses i particulars destinin part del seu patrimoni -quant més millor- a finançar projectes que milloren el món… o no? El propòsit d’aquest text és reflexionar sobre les ombres del finançament privat en la recerca universitària i les accions filantròpiques.

Un motlle a la investigació

El món de la recerca universitària és força complex i fa temps que es dóna un interessant debat sobre com cal que es financi. Normalment s’esgrimeixen dues raons per a justificar que hi hagi inversió privada en les investigacions acadèmiques i que el món empresarial conflueixi amb l’universitari. La primera raó és que la universitat ha d’estar en contacte amb la societat i els seus interessos, i no pas aïllada en despatxos fent recerca poc profitosa. La segona és que, a causa de la conjuntura econòmica actual cal suplir la manca de finançament públic amb altres fonts, com ara el sector privat.

En quant al primer argument, és cert que la universitat no pot estar aïllada. Però equiparar els interessos dels bancs i grans empreses -importants finançadors privats a les universitats- i els de la societat és, si més no, agosarat. Pel que fa a la segona raó, és important destacar que la manca de finançament públic no és tant una situació d’emergència sobrevinguda sinó una decisió política que respon a un model, el neoliberal, que predica disminuir la inversió pública en serveis bàsics. Per tant, la manca de finançament probablament no és un problema sinó l’excusa perquè el sector privat entri i financi el món universitari.

Quins són, doncs, els efectes derivats d’aquesta intrusió de capital privat? És lògic que si qui paga les recerques són empreses amb ànim de lucre, els temes i les conclusions no podran suposar mai un fre per al seu negoci. Això fa que la investigació estigui esbiaixada per naturalesa i, d’aquesta manera, el propi progrés del coneixement se supedita a la voluntat de les grans corporacions. Com afirma J.M. Antentas[1] “Quin tipus de recerca farem sobre els transgènics si les empreses de biotecnologia la financen? O quin tipus de recerca farem sobre medicina si ho marquen les empreses del sector?”. Si anem al camp de la difusió científica, quina fiabilitat poden tenir els reportatges Cómo Alimentar a 9.000 millones? de National Geographic, quan el propi reportatge està publicitat per l’empresa de pesticides Syngenta i finançat per la Fundació Rockefeller, ambdues defensores d’un model agrícola de manipulació genètica i productivista?

A aquestes dificultats n’hi apareix una de nova i és que actualment els fons europeus que financen la recerca (Programa H2020) requereixen per accedir-hi que la investigació estigui enfocada a crear un producte útil i funcional al mercat.

La filantropia poderosa

Si bé sembla obvi les limitacions de finançar privadament recerques acadèmiques, poden haver-hi també limitacions quan es tracta de finançar accions purament altruistes? Segurament depèn de la forma i la quantitat. Però què passa quan la Fundació Gates, per exemple, atorga ajudes pel valor de 3.900 milions de dòlars en un any per a programes de desenvolupament?[2] Aquesta gran xifra és, curiosament, la mateixa que va dedicar també l’any 2014 l’ONU a programes de desenvolupament.[3]

Cada agència o fundació dedicada al desenvolupament té la seva visió i estratègia de desenvolupament. Per això, malgrat totes vulguin teòricament acabar amb la pobresa, la fam i l’analfabetisme, cadascuna defensa camins diferents. En l’àmbit de l’ajuda al desenvolupament, s’avança en allò en què es treballa i només es treballa en els projectes que es poden finançar. Així doncs, la capacitat de les fundacions de decidir quins projectes es financen acaba marcant enormement els eixos en què s’avançarà i, sobretot, amb quina visió[4]. Això és així també perquè moltes organitzacions s’acaben adaptant als requisits que determinen les fundacions i, si bé també existeixen requisits en l’ajuda pública, aquests requisits parteixen d’una legitimitat democràtica.

El gran problema no és que les macro-fundacions “filantròpiques” estableixin requisits perversos o que tinguin finalitats obscures. El problema és que la seva enorme capacitat els dóna un poder immens per a marcar l’agenda mundial en temes de desenvolupament sense que hi hagi cap rendiment de comptes ni “obligació” democràtica. Això provoca que quedi en mans de poques persones el model productiu, ambiental i de desenvolupament de molts països.

Conclusions i solucions

Com hem vist, el problema del finançament privat no és tant la censura sinó la capacitat d’establir prioritats a escala internacional. En conseqüència, s’estableix una dependència mundial de decisions de poques persones que acaba assimilant-se al Govern dels Savis –o de filantrops, en aquest cas- proposat per Plató, quelcom gens democràtic.

Des del meu punt de vista, hi ha tres tipus de solucions que ajudarien a millorar aquestes situacions. La primera, en l’esfera d’investigació acadèmica, és blindar el finançament públic per a augmentar la qualitat de la recerca i acabar amb la precarietat generalitzada dels investigadors. La segona solució, en clau d’ajudes filantròpiques, és democratitzar la decisió d’establir prioritats i estratègies a base de reunions multilaterals on hi participin, a part de les fundacions, tots els diferents agents implicats (receptors d’ajuda, ONGs, agències de desenvolupament), sense que les aportacions estiguin condicionades a la mida de cada organització. Una última solució seria aprofundir i fer imperativa una col·laboració estreta amb els programes d’ajuda oficial perquè aquesta ajuda sigui efectiva, coordinada i que respongui a una voluntat majoritària.


[1] Tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio. http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/la-tertulia-com-interpretem-la-realitat/audio/871285/

[2] Dades de la pròpia Fundació. http://www.gatesfoundation.org/Who-We-Are/General-Information/Foundation-Factsheet

[3] http://open.undp.org/#2014

[4] Paternalista o horitzontal, productivista o de reproducció de models, comercialització de circuits curts o enfocada al mercat global.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: