Yago Calbet
El documental sobre el 4F ha esdevingut un boom mediàtic a causa de dos aspectes. El primer és que desacredita amb evidències representants polítics, policies i jutges. En altres paraules, per a mi la virtut del documental no és tant fer-te empatitzar amb les víctimes que van patir tortures i judicis injustos, sinó fer perdre la credibilitat a bona part de l’estament judicial, de representants polítics i de la Guàrdia Urbana de Barcelona.
La credibilitat, entesa com la virtut que la ciutadania prengui com a certa les pròpies afirmacions, és, al meu entendre, un component clau i imprescindible per a tot representant públic. Sempre podem no estar d’acord amb el que diu un altre i oposar-nos-hi amb arguments. Però quan un actor considera que l’altre ha mentit, la situació passa a un pla on perd sentit intercanviar raons. Així doncs, la mentida condiciona inevitablement la credibilitat de l’actor, que ho pagarà amb l’ombra del dubte sobre qualsevol declaració que faci. De fet, m’atreviria a dir que la credibilitat és més important que l’exemplaritat. 1
El segon aspecte xocant de Ciutat Morta ha estat, evidentment, la seva emissió a la televisió. Els implicats (jutges, policies, governants) no es van molestar en tapar el documental durant l’any i mig de projeccions arreu del territori. El que no es podien permetre de cap manera és que el documental arribés a totes les cases catalanes: era un preu massa alt que els havia de fer reaccionar.
Les reaccions
En els casos d’abusos policials (E. Quintana, J. Benítez…) les reaccions dels governants poden variar en ordre però solen tenir sempre quatre fases: el silenci, la negació, la censura i distracció. Seguirem l’ordre del cas 4F:
-
Silenci. El documental es va estrenar el juny del 2013 però no hi havia reaccions. De fet, alguns actors acusats de maltractaments, com els Mossos (llavors al càrrec del tripartit), encara no han parlat.
-
Negació. Es va negar qualsevol acusació, advertir que calia “no avançar-se als fets” i es canvià diverses vegades la versió oficial (encara que l’alcalde Clos entrés en greus contradiccions).
-
Censura. Si certes informacions havíen d’arribar a un públic prou ampli, esforçar-se perquè això no passés i censurar les parts que menys agradin (els famosos 5 minuts censurats per un jutge).
-
Distracció. Finalment, anunciar la reobertura del cas si apareixen noves proves -ignorant que el problema és que les proves mai s’han acceptat al judici- i creant un escenari de telenovela per a descobrir qui va llençar el test.
L’excepció es diu Prat
En el cas d’Ester Quintana, aquests quatre factors es van seguir a la perfecció. Es va ignorar, es va negar que els Mossos haguessin disparat, es va desacreditar les fonts i es va voler distreure. Tot això s’ho podien permetre perquè es basava sempre en “les informacions de què disposaven”. Però Manel Prat, ex-cap dels Mossos, va afegir un altre element importantíssim: el compromís. Prat, que primer va salvar el càrrec gràcies als vots de CIU i ERC2, va afirmar que “Si es troba una prova que demostri que a Quintana la va ferir una pilota de goma, dimitiré”3. La prova es va trobar i Prat va haver de dimitir. La promesa era massa clara i la seva credibilitat s’havia esmicolat del tot.
cinemaldito.com
Un element clau…
Retornant a les reaccions habituals, els governants semblen oblidar que la credibilitat representa un element clau per a qualsevol representant públic. Concretament, és quelcom importantíssim en tres aspectes:
· Els representants depenen de la confiança de la gent. De fet, l’exemplaritat, la integritat i l’ètica del polític pot ser igual o més important que les mesures que promet. Quan es perd la credibilitat, tot això s’ensorra.
· La pèrdua de credibilitat/confiança taca les institucions on treballen. Això és greu en els treballadors públics (policies, jutges…) però també en presidents de grans institucions4.
· La vida i el comportament d’aquests representants esdevé un exemple per a tota la ciutadania. Tal com afirma Javier Gomá, “Como administradores de lo público (…) su ejemplo despliega un superior impacto moral en su círculo de influencia, el cual, por razón de su oficio, se amplía extraordinariamente”. I afegeix “un mayor poder y una mayor influencia determinan una especial responsabilidad concurrente en ellos”5.
… que no es pot comprar
En definitiva, la credibilitat és un element bàsic per a l’art de la representació pública que molt sovint no és tinguda en compte pels propis governants. La credibilitat es construeix -o es guanya- molt lentament però es pot ensorrar ben ràpid. A més, difícilment es pot comprar. Ni tampoc, a diferència d’altres factors com la obediència, es pot aconseguir amb coacció.
En conclusió, podem afirmar que la credibilitat, la confiança i l’adhesió a un partit o model de societat no es pot aconseguir amb la força física. Segurament per això, els grans grups amb poder ja no compren exèrcits ni mercenaris, sinó que inverteixen en mass media i universitats.
1. Penso que alguns líders com Berlusconi van caure no tant pel mediocre exemple que donaven -malgrat no ser políticament correcte, molta gent s’hi podia identificar- sinó perquè van mentir i contradir allò que pregonaven.
2. Curiosament, al mateix moment en què les JERC encartellaven Barcelona criticant la Brigada dels Mossos.
4. Quina imatge podem tenir de l’ONU si Joan Clos n’és el director executiu d’Habitat? O del Parlament Europeu, presidit per qui va facilitar l’evasió fiscal a grans empreses, Junker. O del FMI, encapçalat per la imputada per corrupció C. Lagarde?
5. J. Gomá, Ejemplaridad Pública, Taurus Ed., Madrid, 2009.
Agraïments: aquest text no hagués estat possible sense l’anàlisi acurat i desinteressat de Marc Sanjaume i Francesc Masdeu. Gràcies!
Reflexions Pausades 