Un pessebre perfecte

Yago Calbet

Barcelona, 20 de desembre. L’ambient nadalenc desborda Passeig de Gràcia. Tot són llums, botigues obertes i un munt de gent amb bosses a les mans. El conjunt forma un fantàstic pessebre vivent. De cop, un cotxe de la Guàrdia Urbana s’atura i en surt un agent, que camina cap a una botiga. Me’l miro, encuriosit. Potser s’interessarà per les condicions dels treballadors de l’establiment, o bé revisarà que els productes que venen estiguin fabricats en condicions dignes.

M’adono que somio despert quan veig la trajectòria que emprèn el policia. No va cap a la botiga, sinó cap a un home que està assegut a terra amb un barret al davant per demanar diners. “Bé -penso- potser l’home està de sort i aquest treballador públic l’ajudarà a aconseguir un lloc on menjar o li indicarà allà on pot passar la nit”. Però el policia fa uns moviments ben estranys que em tornen a despertar del meu segon somni. S’acosta al pidolaire, passa pel costat sense mirar-lo però murmurant alguna cosa. Ho fa un parell de vegades i torna cap al cotxe, que arrenca immediatament i marxa.

L’home que jeia al terra s’aixeca visiblement molest. És el moment d’acostar-s’hi per a preguntar què redimonis ha passat. La seva resposta és tant clara com indignant “M’ha dit que haig de marxar, però jo no estic molestant a ningú! En comptes de perseguir als que roben, ho fan amb mi”. I una última frase tan colpidora i clara que, llegida en qualsevol novel·la, semblaria exagerada “A mi ja em fa prou vergonya demanar diners com perquè a sobre em vinguin a fer fora.”

En aquell moment no sé si allò és legal¹, però la veritat és que m’és ben igual. Fa massa temps que la unió entre legalitat i ètica s’ha esquerdat. És llavors quan recordo les reflexions d’Steven Flusty, que, al llegir-les fa anys em semblaven catastrofistes. Flusty afirmava que els espais públics tradicionals se suplanten gradualment per espais privats destinats al consum on, per accedir-hi, cal tenir capacitat de despesa. A més, uns potents mecanismes de controls asseguren que el comerç flueixi constantment i sense cap interferència.

El “sense sostre” no preocupava a ningú. Ni per la part bona ni per la dolenta. No era culpable de res. Ni tan sols el policia devia tenir res contra seu. Segurament, perquè ningú el considerava digne de tenir-li prou consideració positiva o negativa. L’error de la persona era haver-se erigit com un obstacle a l’inalienable dret de la ciutadania a passejar i, sobretot, a comprar tranquil·lament. Sense res que els fes pensar massa.

L’amic pidolaire havia oblidat que per tenir un Nadal perfecte, tant important és mostrar les llums guarnint els carrers com amagar tot allò que pugui trencar-nos l’eufòria nadalenca. Ell no era la figura del pessebre ignorada. Ell era la figura que sobrava.

 

---

1. L’ordenança de civisme de Barcelona subordina la mendicitat a “el dret que tenen els ciutadans i ciutadanes a transitar per la ciutat de Barcelona sense ser molestats (…), així com l’ús correcte de les vies públiques”. Però l’ordenança indica que només es pot perseguir una mendicitat coactiva i que els agents estan obligats a contactar amb els serveis socials per a ajudar-los.