Reflexions Pausades

Pàgina d'inici » Moviments polítics » La voluntat general

La voluntat general

Yago Calbet

Us passa sovint que, en discussions sobre política, us trobeu amb debats aparentment irresolubles? Alguns diuen que el gran problema de la comunicació és que escoltem per respondre i no per aprendre. Crec que això és parcialment cert, però se m’acudeixen altres motius pels quals això passa.

En una conversa entre partidaris d’una posició més liberal econòmicament i una altra més redistributiva, penso que el punt de desacord és anterior a qualsevol mesura concreta que es discuteixi. Un factor determinant és, sens dubte, tenir una visió més o menys benèvola de la naturalesa humana. Hi ha qui considera que els humans som egoistes i malvats per naturalesa, mentre d’altres asseguren que és la cooperació i la bondat el que ens defineix. Però en aquest text em vull referir a un altre factor: l’existència de la societat i de la voluntat general.

Existeix la societat?

Un pas previ per parlar de voluntat general és determinar si vivim en una societat. En relació a això, la gran representant del liberalisme econòmic, Margaret Thatcher, va afirmar que “La societat no existeix, hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies”1. El sentit d’aquesta frase mostra genialment la visió neoliberal: no existeix cap mena de comunitat, sinó individus amb interessos particulars. I a partir d’aquí, els interessos individuals que siguin més compartits determinaran quin serà el govern que manarà i, a través del mercat, com funcionarà l’economia. En altres paraules, els interessos que sumint un número més gran seran els que triomfaran.

En canvi, autors com Gerry Cohen defensen que sí que existeix una societat, la qual es defineix per ser una xarxa de provisió mútua. Allò més interessant és que, segons l’autor, en una economia de mercat continua havent-hi inevitablement relacions i dependències entre les persones, però resulten perversament encobertes de la mentalitat de la població a causa de la lògica mercantil. En altres paraules, Cohen segurament respondria a Thatcher dient-li “Per molt mercantilitzat que sigui un país, la societat continua existint, en tant que tots seguim sent dependents i les eleccions individuals continuen afectant la resta”.

I la voluntat general?

Fa gairebé tres segles, J. Rousseau va reflexionar a El Contracte Social sobre un tema estretament lligat amb la discussió anterior. Segons Rousseau el pas dels humans des de l’estat de naturalesa a la vida en societat comportava -si volien seguir sent lliures- afegir moralitat a les accions de les persones envers la resta i substituir l’instint per la justícia. En conseqüència, per viure en comunitat, caldria renunciar a l’interès egoista (ell utilitzà, en francès, amor propi) respectar la voluntat general.2

La formulació de la voluntat general implicava associar-se i acordar en assemblea una posició comuna: el desig del poble -que pot estar equivocat. Rousseau insistí en què no cal que hi hagi unanimitat i que s’han escoltar totes les veus (tot i que, malauradament, no aprofundí en els mecanismes per a protegir les minories). A més, subratllà que la voluntat general no és l’agregació d’interessos particulars. De fet, afirmà que la suma de singularitats podia acabar en tirania. La voluntat general seria doncs la representació de l’interès comú, el desig del grup. Per exemple, que no hi hagi pobresa o violència. És a dir, quelcom que sobrepassi els afanys individuals i se centri en la justícia per a la societat.

sociedad3

epadiurno.blogspot.com

Obligar-se amb el col·lectiu

Acceptar l’existència d’una voluntat general té certes implicacions, però penso que són passos necessaris perquè una societat sigui funcional i justa. La conseqüència més important és el fet d’obligar-se davant d’un col·lectiu del qual es forma part, especialment quan comporta esforços personals. Penso que això implica -tal com es defensa des del corrent del republicanisme3– una exigència moral que va més enllà del simple compliment de les lleis.

Hi ha diferents àmbits quotidians on es produeix aquest acte d’obligació amb la resta. Quan se circula per la via pública, generalment es compleixen les normes per tal d’evitar que hi hagi accidents de trànsit i atropellaments4. Al món de l’esport, hi ha un interès compartit entre els esportistes en què hi hagi certes normes i que es compleixin per tal de poder jugar. El mateix passa amb la recaptació fiscal.

Què passa quan algú condueix begut? O quan un futbolista es “tira a la piscina” simulant un penal? O quan una persona menteix hisenda per pagar menys? El que passa és que aquests individus renuncien, en pro d’interessos egoistes, a complir amb la seva obligació amb el col·lectiu al qual pertanyen. El més greu és, sens dubte, quan la societat disculpa o fins i tot aplaudeix aquests comportaments (“mano de dios”, amnistia fiscal…). Certament, hi ha d’haver un espai per al dret a la desobediència civil -sempre que es donin els requisits necessaris perquè ho sigui5-, però els casos que exposo aquí s’allunyen molt d’aquesta lògica.

Anar a l’arrel

Retornant al plantejament dels debats irresolubles o enquistats, penso que la importància de la voluntat general ens pot ajudar a clarificar-los. Quan discutim sobre una mesura, no ens hem de limitar a preguntar-nos si afavoreix a tal persona o grup, sinó també si aquesta mesura ens convé com a societat. Per exemple, jo no vull la reducció de les taxes universitàries només per pagar menys sinó perquè crec que això permet garantir el dret a l’educació.

En l’extrem contrari, hi ha accions o mesures que es recolzen des d’interessos particulars o corporatius però no es poden justificar des de l’interès comú i, per tant, haurien de ser rebutjades. En el pla polític, els macro-partits utilitzen sovint aquesta estratègia de protegir determinats sectors socials o econòmics, no per un ideal de justícia o bé comú sinó per una visió d’intercanvi entre vots (o favors) i polítiques que els són favorables.

En conclusió, al debatre és important definir a quins interessos respon cada posició, particulars o generals. És una pràctica que no només facilitarà l’intercanvi d’opinions sinó que carregarà de raons a qui millor expliqui que la seva proposta respon a la voluntat general i assumeixi així les exigències morals derivades de la convivència en societat.


1. Frase entonada per M. Thatcher l’any 1987 en una entrevista a la revista Woman’s Own.

2. Per raons d’espai, no es detalla el procés segons pel qual el Contracte Social allibera les persones de les cadenes que elles mateixes s’han posat al deixar de viure en estat de naturalesa.

3. Per a ampliar, “Republicanisme: una introducció”, Ramón Alcoberro

4.  Una trista excepció és quan J.M. Aznar afirmà que ningú li havia de dir quantes copes de vi havia de beure per conduir, i superposava així el seu interès particular sobre la voluntat general per a reduir el nombre de víctimes a les carreteres.

5. Recomano aquest article, que ho analitza amb profunditat: “Digueu-n’hi desobediència civil”, Marc Sanjaume.


3 comentaris

  1. Guille ha dit:

    Des d’un tren i aprofitant les noves tecnologies alienadores de la societat, escric aquest breu comentari a la reflexio pausada de l’autor. Aixi que disculpeu les errades.
    Sembla acertadisima la diferenciacio que es proposa entre interessos particulars, de grup o de societat. Ara be, com es defineix la voluntat popular?? La que milloraria el major nombre de persones? Tindriem doncs un problema de minories? Les postures liberals son propostes per a la societat, encara que defensin l’existencia de desigualtats per meritocracia i estigui sobradament demostrat que la meritocracia avui en dia no existeix enlloc (ooo a norris el sueño americano). Aixi doncs la voluntat general es com allo a apelar al sentit comu? Que es el menys comu dels sentits… la voluntat general com a eufemisme de la voluntat de l’esquerra?
    Es que al final sembla que la voluntat general es la voluntat de totes i tots… i jo diria que de consensos en aquest pais en hi ha pocs… aposto per definir be les postures, encara que aixo la dreta sigui experta en no fer-ho, mantenir amagades les cartes i autonomenar-se defensora de la voluntat general.

    De nou, bon article Yago!! Una abraçada i segueix escrivint!!

    M'agrada

  2. Arestòteles ha dit:

    Hi ha una sola voluntat general? En l’ideal de Rousseau la voluntat general és uniforme. Això permet crear un Estat ideal en què els ciutadans siguem lliures, però si això és així és perquè defineix la llibertat en termes civils: sóc lliure en tant que com a ciutadà obeeixo voluntàriament a actuar i pensar dins uns marges morals establerts per la comunitat (i jo mateix) i definits per la llei. Home, clar que hi ha llibertat si fem coincidir pensament/comportament individual amb la voluntat general. Però què passa quan la meva moral no coincideix amb la de la resta? A quanta gent es deixa al marge d’aquesta voluntat comuna? No és perillós que aquesta voluntat general ignori la resta d’opinions? Tinc la sensació que la voluntat general de Rousseau coincideix amb la opinió pública, manipulable fàcilment, que pot ser utilitzada per pintar de voluntat general certs interessos privats, i dotar-los així de concens democràtic.

    Crec que els teus dos personatges no es posen d’acord en el debat perquè tenen conceptes diferents precisament sobre què és la justícia, que és la llibetat i què és la igualtat, i per tant, no defineixen de la mateixa manera el bé comú. Existeix un sol model de bé comú? Aquesta és la meva pregunta. M’agradaria pensar que sí, però és que aquest model coincidiria amb la meva forma de pensar i d’entendre la justícia… i això em fa dubtar, ¿soc una dictadora? ¿com diu el guille, vol. gral = eufemisme d’esquerres? ¿pq creure’s amb la superioritat moral de definir què és i què no és el bé comú? Bueno, ben mirat potser perquè les conseqüencies d’aplicar una acció o una altra sí que són fàcilment observables i objectives…¿?

    I tinc una altra pregunta, en cas que existís aquesta voluntat consensuada i imaginant que a nivell individual tots ens comportem absolutament fidels al col·lectiu, és possible aconseguir una societat justa en un sistema (estratificat socialment i globalment) que tant políticament com econòmica, per definició, no persegueix el bé comú sinó els interessos econòmics?

    Gràcies Y.

    M'agrada

  3. Bartomeu ha dit:

    Molt bon article, i bon nivell en els comentaris dels companys. Jo només volia traslladar-te la meva sorpresa. Què és una “societat funcional”? Per una banda implica que existeix l’ens societat que com bé assenyales és un concepte discutit. I en segon lloc aquest suposat ens ha de tenir una funció? Quina o quines? I de quina manera executa les seves funcions?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: