Reflexions Pausades

Pàgina d'inici » Moviments polítics » De la caritat a la solidaritat

De la caritat a la solidaritat

Yago Calbet

La situació de pobresa actual ha fet més visibles les pràctiques d’ajuda a les persones que més ho necessiten, unes pràctiques que difereixen en la visió en la qual s’emmarquen. La meva intenció és posar de relleu la importància d’aquests marcs a l’hora d’actuar. Per això, analitzaré dos grans models: la caritat i la solidaritat.

La caritat…

La caritat fa referència a cobrir necessitats d’algunes persones per tal d’ajudar-les de manera immediata. Així, l’acció consisteix en regalar un bé (menjar, roba, diners…) a qui ho necessita sense que hi hagi un retorn directe. Per tant, l’objectiu és cobrir urgentment les mancances bàsiques que sofreix part de la ciutadania. Els exemples més coneguts d’aquest tipus d’entitats assistencialistes són Càritas i els Bancs d’Aliments.

És innegable que, en bona part, aquest tipus d’ajuda neix de la bona voluntat de molta ciutadania que decideix destinar temps i esforços en evitar que conciutadans seus pateixin gana o fred. Així doncs, es podria considerar una acció totalment lloable i desitjable, i encara més amb l’augment actual de persones que es troben per sota del llindar de la pobresa.

… té limitacions

Malgrat tot, la caritat no contempla certs aspectes elementals per a la resolució definitiva de la problemàtica que pretén resoldre. Per definició, crec que té almenys dues limitacions prou rellevants: l’estigmatització i l’absència de qüestionament[1].

Què passa quan algú s’ha d’adreçar a una entitat benèfica perquè necessita aliments bàsics? O, encara més, quan aquesta persona ha de fer hores de cua al carrer davant l’atenta mirada dels seus veïns i veïnes? Els resultats a nivell personal poden ser diversos, però l’efecte general és una estigmatització dels receptors d’ajuda. Aquest fenomen, que pot semblar menor, és un dels factors que més influeix en la baixa autoestima de les persones i, en conseqüència, en les expectatives de vida[2].

El segon element de qualsevol activitat caritativa és una absència general de qüestionament de la situació de les persones amb dificultats. El receptor arriba al centre, se li dóna aliment i marxa. És evident que és un dret universal i no s’hauria de discriminar a l’hora de cobrir-lo. Això no implica, però, que no s’hagi de conèixer i combatre la situació d’injustícia que viuen les persones afectades. En un exemple prou il·lustratiu, si una associació atén contínuament persones amb cremades, fóra sensat aixecar el cap i preocupar-se també d’apagar l’incendi que està ferint les víctimes.

El fet de no qüestionar l’origen de la situació de pobresa permet, al mateix temps, que es donin dos tipus de dinàmiques perverses. La primera és la cronificació de la pròpia situació. En altres paraules, que una situació de pobresa -que hauria de ser una excepció en un estat del benestar- es converteixi en la norma perquè ja hi ha “algú” que s’encarrega d’aquesta gent. De fet, una beneficència generalitzada podria arribar a ser funcional per un sistema injust, ja que serien alguns agents privats els qui s’encarregarien de solucionar situacions de pobresa generades per altres. La segona dinàmica perversa és l’ús interessat de donacions per tal de fer un rentat d’imatge de grans empreses. No deixa de ser paradoxal que La Marató contra la Pobresa de Tv3 fos patrocinada per Abertis, Caixabank i Gas Natural; unes empreses que destaquen per tributar en paradisos fiscals i desnonar centenars de famílies i finançar armament.

La solidaritat…

Les accions de solidaritat superen en bona mesura les limitacions de la caritat. He identificat quatre aspectes que fan que, al meu entendre, la solidaritat representi un model més just, efectiu i coherent. Perquè l’exposició d’aquests factors sigui més entenedora, he fet servir exemples pràctics d’una mateixa organització que, per a mi, simbolitza molt bé aquest model: la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

El primer aspecte és la voluntat de transformar la situació ja que existeix un qüestionament i anàlisi de les causes que han provocat les mancances en determinats col·lectius. Aquesta postura porta inevitablement a exercir una incidència política per prevenir i capgirar una realitat que es considera injusta. En el cas de la PAH, un bon exemple és la ILP que demanava una moratòria de desnonaments, la dació en pagament i la reconversió d’hipoteques en lloguer social.

Un altre aspecte o virtut de la solidaritat és que empodera i fa que la pròpia persona sigui protagonista del seu canvi. És a dir, que busca un paper actiu de la persona que necessita cobrir algunes necessitats. En aquest sentit, els diferents grups locals de la PAH tracten d’assessorar i formar les persones perquè entenguin millor la situació legal i contractual en la qual es troben i, d’altra banda, perquè els afectats prenguin consciència de la injusta situació que han patit.

La tercera característica és que una acció solidària tracta de socialitzar el problema. Es busca que un problema entès o sentit com a individual es comparteixi per tal de socialitzar-lo i transformar-lo en un problema polític que afronta la societat. És la famosa frase de “allò personal és polític”[3]. Com ho efectua la PAH? Doncs senzillament creant assemblees obertes i organitzant accions de protesta en grup, que tracten de recolzar casos individuals sense oblidar de reclamar una solució general tot fent-se visibles a la societat.

Per últim, una acció solidària també pot cobrir necessitats bàsiques (l’element que més defineix la caritat) al mateix temps que denuncia una injustícia. Segurament, l’exemple més clar de la PAH és la seva Obra Social, que consisteix en ocupar pisos abandonats que són propietat de bancs i destinar-los a famílies que s’han quedat sense casa a causa d’un desnonament.

… és un bon camí

Els dos models que s’han descrit no són pas “purs” en la realitat i, per això, existeixen moltes accions que no es poden qualificar com a absolutament caritatives o solidàries. De fet, la meva intenció tampoc és establir una classificació per a jutjar com a bones o dolentes les diferents activitats que es duen a terme. Allò que intento i convido a tothom a fer és valorar positivament els quatre aspectes de la solidaritat (transformació, empoderament, socialització del problema i cobriment de necessitats) i concebre’ls com a eines que poden millorar la multitud d’accions que es desenvolupen arreu.

La reflexió d’aquest article, que podria semblar excessivament teòrica, té una rellevància crucial en el moment actual. El 48% de les entitats del Tercer Sector Social han reduït el seu finançament públic en els darrers 3 anys i, al mateix temps, les necessitats que han de cobrir a la societat continuen creixent[4]. Així doncs, el model que adoptin aquestes entitats i la resta d’organitzacions a partir d’ara marcarà si l’acció contra la pobresa esdevé més justa, efectiva i coherent.


[1] Vull ressaltar que en cap cas pretenc acusar al conjunt del voluntariat caritatiu de base d’actuar amb malesa o sense responsabilitat.

[2] Per a més informació, llegir “Per què se sosté la desigualtat?”.

[3] Frase entonada per l’activista feminista Kate Millet l’any 1970.

[4] Anuari 2013 del Tercer Sector Social de Catalunya.


4 comentaris

  1. Francesc Balagué ha dit:

    Tu mateix dius que no hi ha “accions pures”. Els bancs d’aliments i Càritas estan associades al Tercer Sector i tot i donar respostes immediates a problemes aguts, es plantegen atacar l’incendi que produeix les cremades. Em preocupa més, en aquest sector, la mercantilització de determinats aspectes de la gestió d’algunes macroentitats del tercer sector que comencen a semblar autèntiques multinacionals.
    Crec que els 4 factors de la Solidaritat ajuden a treballar millor.

    M'agrada

  2. Cesc ha dit:

    Molt bon article! Una de les reflexions que m’ha despertat és la sovint banalització de la paraula solidaritat.

    M'agrada

  3. Guille ha dit:

    Em dona la sensació que fa temps que certes paraules han perdut el seu sentit original, o si més no, el sentit que les va dotar de força. La solidaritat sembla que fa temps que es reformula, com són els casos de llibertat, participació… i, sobretot, igualtat. Hi ha dues maneres d’enfocar aquesta batalla ideològica-lingüísitca: lluitar per a la correcte resignifació de la paraula o buscar un nou terme. Per exemple, des de fa uns anys certs cercles utilitzen el terme equitat enlloc de igualtat (poder perquè s’associa massa a uniformitat o hegemonia; poder per fugir de l’herència ideològica de la URSS… massa pedrada?).

    Amb solidaritat sembla que s’aposta per la lluita de termes, posant els esforços en indicar aquelles iniciatives que són solidàries i aquelles que són solidàries (bancs d’aliments vs xarxes d’aliments). Però poder podem fer un gir, deixar que s’apropiïn de la paraula solidaritat i quedar-nos amb el terme caritat: prové del terme llatí “caritas” que sovint es tradueix per amor, que “surt” del cor. Què més macu que fer les nostres accions per amor i sense esperar res a canvi?

    Dit això, que segurament no vol dir res, felicitar al yago pel blog i per aquest article. Sort, endavant i una forta abraçada

    M'agrada

  4. Riartòteles. ha dit:

    Yago, m’ha agradat molt, Et felicito!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: