Per què se sosté la desigualtat?

http://erikhare.com/2013/05/08/fixing-income-inequality/

Yago Calbet

Avui en dia, les 85 persones més riques del planeta acaparen la mateixa riquesa que els 3.500 milions de persones més pobres. De fet, entre 1981 i 2012, l’1% de la població mundial ha augmentat la seva quota de beneficis en detriment del 99%. El problema de la desigualtat al món ja no és només una qüestió que preocupa a algunes ONGs i moviments socials, sinó que per a instàncies com l’OCDE ha esdevingut un element central en l’ordre del dia.

La pregunta que a mi em sorgeix és: per què i com se sosté tanta desigualtat? I no es tracta d’una reflexió ètica sinó d’una qüestió pràctica: en un escenari on milions de persones sense les necessitats bàsiques cobertes conviuen –a voltes ben a prop- de persones exageradament riques, per què no es produeix cap revolta a gran escala?

Una primera i ràpida resposta és l’ús dels instruments de repressió estatal, que suposadament frenen de manera passiva -restricció de drets de protesta- i activa –augment de la contundència policial i jurídica- qualsevol resposta ciutadana. Tal com assenyala el sociòleg Zygmunt Bauman, l’augment de la població reclusa i accions governamentals ostentosament dures  sovint coincideixen amb retallades importants de provisions socials[1]. En aquest sentit, Bauman també apunta que la no correlació entre una política penal severa i el nombre de delictes comesos s’explica per la intenció dels governs de desviar l’atenció cap a la criminalitat i les amenaces físiques.

La realitat a l’Estat espanyol s’hi assembla força, a causa d’un enduriment molt rellevant en la legislació penal i de seguretat ciutadana, que criminalitza especialment la protesta ciutadana; i en l’extraordinari augment previst d’un 5.669% en quatre anys en la despesa de “Material antiavalots i equipaments específics de protecció i defensa”.

Però, són suficients aquestes mesures? I sobretot, no hi ha mètodes millors?

El sociòleg Harold R. Kerbo explica[2] que l’ús de la força ha estat un recurs emprat al llarg de la història per a mantenir les desigualtats, però a llarg termini representa una eina ineficaç i molt costosa. També l’oferiment d’incentius materials ha estat un instrument recurrent per a mantenir situacions d’inequitat, però també compta amb deficiències a l’hora de mantenir l’obediència. En resum, que tant la força com els incentius contenen limitacions importants per a mantenir l’status quo. Per a Kerbo, resulta molt més eficaç convèncer -sense una coacció directa a la població- que la desigualtat pot ser moralment bona. És el que anomena procés de legitimació i se centra bàsicament en l’àmbit de les percepcions l’individu i les seves creences.

Abans d’exposar aquest procés, caldria detallar millor com la desigualtat afecta precisament en l’àmbit individual. D’acord amb el cèlebre estudi “Desigualdad. Un análisis de la(in)felicidad colectiva”[3], l’estructura social i la psicologia individual expliquen la vulnerabilitat de les persones enfront la desigualtat. El treball destaca la importància de les amenaces socioavaluatives, que són les comparacions negatives que fan els individus entre la seva posició social i la de la resta de la població. Doncs bé, una socioavaluació d’aquest tipus es demostra que comporta una disminució de l’autoestima. Paral·lelament, també s’explica que les amenaces socioavaluatives són els estímuls que més estressen les persones. En conseqüència, és lògica la relació identificada entre un augment de la desigualtat a molts països i un major estrès i depressió de la seva població.

Retornem ara al procés de legitimació. Kerbo distingeix entre un nivell macro i micro. Per raons d’espai, exposaré breument el segon, també anomenat procés sociopsicològic de legitimació. Existeixen almenys tres elements que influeixen en aquest procés.

El primer és el procés d’autoavaluació (molt semblant a l’exposat anteriorment). En poques paraules, es tracta de la construcció de la percepció del “qui som” a través de la nostra comparació i interacció amb la resta de la població. En aquesta construcció hi influeixen els mètodes educatius rebuts –que difereixen entre classes-, l’estructura ocupacional que hom representa i, per últim, les imatges sobre els diferents grups socials rebudes a través dels mitjans de comunicació (per exemple, una imatge degradant dels receptors d’ajudes públiques). Tal com explica Kerbo, aquest procés acaba modelant les pròpies aspiracions i el nivell de recursos que es considera just per un mateix. El resultat de tot plegat és que els qui es troben a la part de baixa de la població tenen una autoavaluació més baixa que la resta.[4]

Un segon element és la creença de la igualtat d’oportunitats, que esdevé una eina clau per a legitimar la desigualtat. En altres paraules, el fet de creure que realment tothom té les mateixes oportunitats –encara que no sigui real- fa que s’acceptin alts graus de desigualtat. En un estudi realitzat per Lane l’any 1962 amb treballadors de diferent rang, es conclogué que els de baix rang solien justificar la seva posició perquè creien que havien desaprofitat algunes oportunitats. A més, aquests treballadors creien que s’havien esforçat molt per arribar allà on eren i veien amb menyspreu els rangs inferiors. En conseqüència, acceptaven la desigualtat perquè entenien que el contrari –la igualtat- significava perdre els drets obtinguts pel seu esforç.[5]

El tercer element de legitimació emprats són els rituals col·lectius. Com ja altres autors havien exposat, Kerbo assenyala que sovint, quan el poder se sent amenaçat, li és molt útil convocar rituals de solidaritat o col·lectius per a crear un sentiment de comunitat envers amenaces externes. Aquests rituals fan que les persones desitgin pertànyer a la comunitat i això dificulta molt que els individus qüestionin la legitimitat de les condicions de desigualtat. Des del nacionalisme fins a la religió, molts règims han sabut aprofitar un sentiment d’unió per a centrar l’atenció en allò que uneix al grup i “amagar” iniquitats més difícils de justificar.

En conclusió, la desigualtat al món se sosté no tant –o no només- per la força i els incentius utilitzats des del poder, sinó que, paradoxalment, és per la pròpia acceptació de les persones que ocupen una posició més baixa.

[1] Z. Bauman, Tiempos líquidos, Tusquets ed., Barcelona, 2010.

[2] H. R. Kerbo, Estratificación Social y Desigualdad, Ed. McGraw-Hill, 2004

[3] R. Wilkinson i K. Pickett, Desigualdad, ed. Turner, Madrid, 2009.

[4] Recomano “La Contra” de La Vanguardia del 03/10/14, on Suzanna Jansen exposa el sentiment de culpabilitat i vergonya que senten les persones pobres.

[5] Els participants obviaven la possibilitat de diferents graus d’igualtat.