L’independentisme català ha crescut espectacularment els darrers deu anys i actualment les enquestes vaticinen una victòria del “sí-sí” en la probable consulta del 9N. L’auge de les posicions independentistes i del nacionalisme català però, pot venir acompanyat de certes actituds i idees que suposen un perill per a la construcció d’una societat més lliure i justa.
En primer lloc tenim el predomini d’un independentisme estrictament econòmic. Cada cop és més freqüent sentir culpar a Espanya de totsels problemes econòmics del nostre país i escoltar afirmacions populistes com “Madrid ens roba”. Aquesta postura, tant fàcil de vendre, en el fons permet desmuntar el dret a la independència justificant que els dèficits territorials són fruit simplement d’una mala gestió dels recursos estatals. D’altra banda, i sense negar el dèficit que patim, culpar de tots els problemes de casa nostra a “l’espoli” és tan immadur com fals. Ara més que mai, és fàcil d’observar que amb la independència, no s’acabarien tots els casos de corrupció, malbaratament de recursos públics i evasió fiscal feta pels catalans.
En segon lloc, existeix el risc que s’expandeixin actituds que basen el seu recolzament a Catalunya en el menyspreu a tot allò espanyol. La gestació d’un nacionalisme antagònic (basat en el rebuig de l’altre) representa una amenaça en tant que potencia el fanatisme i les actituds racistes. Difícilment una societat pot ser lliure si classifica d’enemic a totes les persones d’un altre país i no sap apreciar-ne les seves riqueses i virtuts. En altres paraules, la oposició a l’espanyolisme homogeneïtzador no hauria de dur a etiquetar de dolents a tots els espanyols. És més, el fet de sumar suports a la causa catalana fora de les pròpies fronteres podria ser un factor decisiu.
L’independentisme econòmic i el nacionalisme antagònic són dos trets que caracteritzen l’essència dels moviments secessionistes a la Padània. Cal pensar si volem que el seu model, obertament racista i ultraconservador, sigui el camí a seguir a casa nostra.
Davant d’aquests perills però, existeix l’opció de crear un nacionalisme constructiu, obert i també més potent. Una de les vies per a fer-ho és la inclusió de nous sectors de població en el recolzament a la independència, fet que, a més de fer augmentar la legitimitat de la demanda per la seva pluralitat, també ajudaria a mantenir una societat més cohesionada. Un segon camí és el de prioritzar l’eix cultural i popular com a font de riquesa material i immaterial per sobre dels eixos merament instrumentals com l’econòmic. Una tercera via consisteix en reclamar la pròpia sobirania basant-se en el dret a l’autodeterminació, fent entendre que es tracta d’una reivindicació democràtica elemental de qualsevol poble. Per últim, el creixement de l’independentisme entre la societat representa una gran oportunitat per a fer créixer l’estima vers el nostre patrimoni cultural, augmentar el respecte cap al territori (massa destrossat per nosaltres mateixos) i també per a promoure els productes propis de la nostra terra.
En definitiva, els valors negatius que presenta el nou independentisme no han de fer distanciar algunes sensibilitats de la lluita per la independència, sinó que segurament seria més encertat reduir-ne la seva influència i emfatitzar en altres eixos més justos i desitjables com són el democràtic, el cultural i l’estima pel territori.
Fotografia: Lluis Gene/AFP/Getty Images
Reflexions Pausades 