Reflexions Pausades

Pàgina d'inici » Economia » Per què no decreixem?

Per què no decreixem?

Aquest escrit pretén respondre a la pregunta que dóna nom al títol, no de manera retòrica, sinó amb la intenció d’assenyalar i superar el que, fins ara, ha impedit que el decreixement sigui una conducta molt més estesa. Concretament, es vol desmuntar aquells mites o errors de concepció que dificulten creure i dur a terme pràctiques decreixentistes.

Abans de començar, caldria aclarir alguns conceptes que ens serviran per al desenvolupament posterior dels raonaments. En primer lloc, és clar que el Decreixement apareix com una crítica directa al “paradigma del creixement”. Crítica que es resumeix en una oposició a un model de societat que persegueix com a objectiu final el creixement (de riquesa, de poder, de beneficis…) per sí mateix.

Tot i que el decreixement proposi un tipus de societat més sana i desitjable per a tothom, existeixen enemics directes a què aquesta societat esdevingui una realitat. Però el propòsit d’aquest escrit no és assenyalar les “forces del mal”, sinó argumentar teòricament i de cara als possibles simpatitzants amb aquesta filosofia que, no només és necessari, sinó que és possible i desitjable decréixer.

La principal reticència al decreixement neix de la pròpia expressió. I és que el propi terme “De-Creixement” ens pot portar a pensar en una proposta de disminució per disminució i de rebuig a qualsevol creixement. No és gens estrany, de fet, que un dels màxims difusors d’aquesta teoria, Serge Latouche, ens adverteixi que “decreixement no és el terme simètric de creixement sinó un eslògan polític amb implicacions teòriques”. El que vol dir Latouche és que per decreixement hem d’entendre abandonar el dogma del creixement com a guia de la societat. En altres paraules, no es rebutjar qualsevol creixement, sinó rebutjar que, allò que a voltes pugui ser un objectiu instrumental vàlid, s’acabi convertint, com passa actualment, en un objectiu final absolut i el que és més greu, no qüestionat.

És lògic pensar que allò que ha de perseguir la humanitat és el benestar propi i en conseqüència de l’entorn on viu. Per a aconseguir-ho, cal que es donin una sèrie de condicions i decidir quines actuacions són millors. Però de cap manera la via o, millor dit, una de les possibles vies per arribar a aquest benestar pot convertir-se en la finalitat en sí mateixa.

La segona crítica al decreixement, també molt estesa, és filla de l’error de comprensió que s’ha exposat més amunt. És molt comú trobar opinions que equiparen el decreixement amb el “retornar a les cavernes”. Opinions que donen per suposat que decréixer és equivalent a tornar enrere en tots els sentits. Aquesta visió és fruit d’una aproximació molt poc rigorosa però malauradament força habitual i podria tenir l’arrel en la nostra manera d’entendre el món i la història en general.

Segurament, la concepció més compartida de la història de la humanitat és la d’una evolució i linealitat cap a una situació sempre millor, on la modernitat i la industrialització que l’han acompanyada han jugat un paper molt important. Aquesta idea conté un risc implícit i és pensar que tota innovació és favorable als interessos de la humanitat i per tant desitjable, perquè se’n pot derivar que un retorn a formes de viure que no han viscut tots aquests canvis és sinònim de retrocés.

El decreixement per contra, ens proposa aturar-nos per pensar i reflexionar sobre aquells bons hàbits que, tot i ser saludables, estan sent oblidats; i també entendre quin camí estem seguint com a societat i per què. Una de les bases del decreixement és doncs revalorar. Només canviant la nostra manera d’aproximar-nos i d’entendre el món podem transformar la nostra conducta i així capgirar profundament les nostres accions quotidianes. Cal puntualitzar que en cap cas existeixen uns valors únics amb els quals “decréixer”, sinó que aquests han de dependre de cada context i, en tot cas, hauríen de preveure un respecte més gran per a l’entorn i per a nosaltres mateixos.

El tercer gran error es podria resumir amb la següent anècdota real: un grup de joves ha decidit fer una formació sobre el decreixement. Acabada la presentació, una noia aixeca la mà i explica que “tot està molt bé, però si sóc jo sola qui varia la meva actitud i la resta de ciutadans continua amb el seu model de vida, al final no servieix de res”.

Aquest escepticisme és, en part, comprensible. Fenòmens com la desforestació o el canvi climàtic no s’invertiran tan sols amb l’acció d’una persona. Però la crítica conté un altre un error en sí mateixa, i és concebre el decréixer com a un sacrifici. Crec que aquest és un dels àmbits on, col·loquialment parlant, es lliura la batalla més important. És absolutament necessari entendre que decréixer no és renunciar, sinó aprendre a donar valor i estimar certes vivències, a viure en sobrietat, a prescindir d’algunes necessitats artificials i innecessàries que no ens afavoreixen ni a nosaltres ni al medi on vivim. Si no acceptem que decréixer ens fa més feliços, estem condemnats a haver de ser o màrtirs o pecadors.

Tornem per un moment a la noia de la pregunta i imaginem que el dia següent ha d’anar a comprar verdura. Pot, com sempre, anar al gran supermercat del poble del costat, on podrà adquirir moltes verdures a preus baixos. Agafarà el cotxe de bon matí, farà la cua pertinent a l’entrada del poble i un cop al gran supermercat comprarà una verdura embolicada amb plàstic que no té gust a verdura i pagarà a una caixera amb un sou baix que ni coneix. Però la noia podria decidir també d’agafar la bicicleta i acostar-se a una masia propera. Allí un pagès li vendria, mentre fan petar la xerrada, les hortalisses que ell mateix ha cultivat, sense enverinar-les amb químics per tal d’augmentar la productivitat de la seva collita.

La noia no només hauria contribuït a disminuir la seva petjada ecològica, sinó que hauria gaudit d’un passeig per la natura (estalviant-se les cues a la carretera), d’una conversa amb un dels tants savis oblidats i, en definitiva, d’una verdura més sana i gustosa.

Conclusions

El primer que hauríem d’adonar-nos és que el decreixement, a part de ser desitjable, és possible. El problema avui no és tant que sigui una minoria de la població la que és activa en aquest àmbit, sinó que no s’hagi sabut explicar prou bé a la resta de població. Tinc el convenciment que la població afí és molt més gran del què pensem, per això el que cal és un treball de difusió i conscienciació que sigui l’adient, desmentint els mites exposats en aquest treball.

D’altra banda, una de les virtuts del decreixement és que se surt, i en certa manera supera, molts dels cleavages fins ara existents (esquerra-dreta, nacionalista-no nacionalista…). Això fa que el potencial de gent que s’hi pugui interessar i compartir idees sigui molt més gran.

En definitiva, si no decreixem és perquè encara queda un llarg camí de sensibilització per recórrer. Però serà imprescindible que aquesta sensibilització es faci de manera adequada i informada, tenint sempre present que, malgrat aquest canvi neixi d’una necessitat, es tracta d’una transformació desitjable cap a una felicitat més gran.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: