Yago CalbetEntrevista publicada a la Directa: Entrevista Directa
Què és?
Ecològic o de proximitat?
Yago Calbet / @ycalbet
La pregunta que encapçala aquest escrit és cada cop més freqüent i això és positiu, ja que vol dir que cada cop ens preocupem més per l’origen dels aliments i per com s’han produït. Però… què és més important realment, que un aliment sigui ecològic o de proximitat? Per donar-hi resposta, podem repassar què implica cadascun d’aquests criteris i per què tots dos són importants a l’hora d’escollir.
Un aliment de proximitat sovint comporta un recolzament a l’economia local, un impacte d’emissions de CO2 més baix a causa de la reducció del transport i un major coneixement de l’origen i la producció de l’aliment. També pot implicar una aposta per les varietats locals, uns vegetals que durant anys han evolucionat adaptant-se al clima local a partir dels exemplars més resistents i també saborosos.
D’altra banda, un aliment ecològic -amb certificat o sense- ens garanteix que pel seu cultiu no s’han alliberat elements tòxics que redueixen la biodiversitat i ataquen la fertilitat del sòl. A més, també ens asseguren que no ingerim les restes d’aquests pesticides químics i que mengem productes més frescos i amb un valor nutricional més elevat[1].
En el context actual, alguns actors han optat per promoure un dels dos criteris i ignorar l’altre. Alguns establiments i elaboradors s’han acollit a l’etiqueta d’ecològic i actualment comercialitzen aliments vinguts d’arreu de l’Estat i també de l’estranger, uns aliments que en molts casos també es podrien obtenir a casa nostra. Tot i que la petjada ecològica total pot arribar a ser força inferior en una producció ecològica però llunyana (especialment en ramaderia), cal ser conscients que aquell aliment haurà estat transportat centenars o milers de quilòmetres -contaminant i afectant-ne la qualitat- i crearà una competència molt negativa per la pagesia local. En definitiva, un producte ecològic i llunyà pot tenir un impacte negatiu al món rural de la nostra zona.
Per contra, altres agents estan adoptant la promoció de la proximitat com a element únic, arribant fins i tot a desprestigiar tot allò que sigui –o es digui- ecològic. És clar que allò produït a prop de casa té uns beneficis intrínsecs, però això mai pot ser un criteri absolut. Imaginem-nos, per exemple, la carn de porc a la comarca d’Osona: malgrat que pugui fomentar l’economia local (en aquest cas, sovint a costa de condicions laborals molt qüestionables), els efectes de produir aquests aliments poden ser desastrosos per al medi ambient local. I el mateix cas el podríem trobar amb cultius extensiu convencionals que comprometen els recursos hídrics per sobreexplotació i que enriqueixen bàsicament a les grans empreses del sector. En definitiva, els efectes de l’agricultura i la ramaderia sobre un territori poden ser totalment contraris a l’ecosistema i al benestar de la població local que hi viu.
Per tot plegat, un aliment de proximitat o ecològic serà millor que un de produït convencionalment molt lluny de casa. És a dir, que els dos criteris suposen un valor afegit respecte a un aliment que no sigui ni ecològic ni de proximitat. Però al mateix temps, voler prioritzar la proximitat en perjudici de l’ecologia o a la inversa no té cap sentit, ja que que tots dos són estan estretament lligats i representen pilars essencials d’una mateixa base: una producció d’aliments sana, justa i respectuosa amb el medi ambient.
[1] Puig i Roca, J., Comparativa entre creixement i valor nutricional d’enciams de varietats locals, 2012.
Agroecologia: la transició inacabada
Yago Calbet / DIRECTA
L’agroecologia, com a model agroalimentari just i responsable, ha viscut una important evolució a casa nostra durant els darrers temps. Horts urbans, grups de consum, productes ecològics i altres termes, que eren prou desconeguts fa només una dècada, avui són a l’ordre del dia. Quin camí s’ha recorregut fins arribar on som? I quin camí li queda fer a la transició agroecològica per arribar a bon port?
El camí fins l’avui
L’activista Susan George afirma que per lluitar contra la pobresa cal conèixer molt bé la riquesa. Així doncs, per entendre l’evolució de l’agroecologia, és bo comparar-la amb el sistema a qui pretén fer front, el model agro-industrial. Si retrocedim vint anys, veurem que l’agroecologia era una gran ignorada per a la majoria de la població: no estava gens estesa com a concepte i molt menys com a moviment. Així, les úniques “pràctiques d’agroecologia” les podíem trobar en algunes explotacions de subsistència i algun restaurant de cuina casolana. D’alguna manera, l’agroecologia estava “tancada a casa”. Paral·lelament, el sistema agro-industrial guanyava terreny: augmentaven els menjars processats i creixia la cooptació dels espais socials com els menjadors escolars. Tot plegat, val a dir, gràcies a una legislació que va permetre i promoure aquesta transformació.
Fa quinze anys, però, cada cop més gent es sensibilitzava sobre l’alimentació de manera específica: alguns vetllaven pel menjar saludable, d’altres es preocupaven pels impactes ambientals i uns altres per la gastronomia de qualitat. La informació creixia i també l’interès de la població per allò que menjava. Amb tot, això no suposava un problema per l’agroindústria: com que les demandes s’emmarcaven en línies específiques (salut, ecologia…), el model es podia adaptar fàcilment oferint línies de productes que responguessin a aquests interessos. També va ser l’època en què naixien petits projectes alternatius -però testimonials i sovint marginals- que es volien diferenciar del model convencional. Unes iniciatives que, al mantenir-se en cercles concrets i sense capacitat d’expansió, no suposaven cap perill pel propi model convencional. De fet, cal tenir present que quan els projectes són alternatius però no conformen una alternativa real, el sistema imperant no tremola.
Precisament aquest és un dels passos que s’han viscut els darrers anys, quan ja diferents iniciatives de producció i distribució agro-ramadera s’han presentat a la societat com a projectes funcionals, és a dir, cooperatives i empreses on els seus membres es guanyen la vida fent aquesta feina. Aquestes experiències han permès superar la marginalitat que havia caracteritzat el sector i, gràcies també a una aliança amb la ciutadania organitzada i compromesa, estan conformant una alternativa enfront la qual el sistema agro-industrial ho te més difícil per competir.
Ara i aquí
Els nous projectes agroecològics nascuts el darrer lustre han tingut una gran arrencada amb dos elements ben destacats: la producció i la meta (l’agroecologia). Aquests projectes ens podrien recordar recorden a un excursionista que, calçat amb bones botes i tenint clar el seu destí, acaba de sortir de casa per engegar la travessa. Però és obvi que cal alguna cosa més que aquests dos elements per assolir l’èxit. En la realitat que analitzem, les experiències agroecològiques també necessiten altres elements per triomfar: no n’hi ha prou produint i tenint clar l’objectiu. És més, si es concep com a èxit la mera existència l’existència de productors agroecològics sense valorar la seva viabilitat a mig termini, el procés de transició podria patir importants retrocessos els propers anys.
Un cop més, és útil mirar cap al sistema agro-industrial i detectar en quins aspectes aquest sistema supera l’agroecològic. En concret, cal destacar els tres elements que diferents estudis[1] assenyalen com a mancances del model agroecològic: la comercialització, el màrqueting i la logística. En resum, el procés de venda apareix com un factor que el sector agroecològic ha de resoldre per poder consolidar-se.
Com millorar la venda?
Per saber com millorar la venda és interessant preguntar-se per què la gent no compra aliments agroecològics. I és que si bé un 85% de la població catalana coneix aquests productes, només la meitat en consumeixen[2]. Doncs bé, la primera raó que diuen les persones per no comprar productes ecològics és el seu elevat preu. La segona raó, la manca d’accessibilitat a aquests aliments. Es presenten com a deures pel sector, doncs, explicar molt bé per què els aliments tenen aquest cost i subratllar les conseqüències negatives de què un aliment tingui un preu molt baix. La segona tasca és facilitar l’accés d’aquests productes a través dels Circuits Curts de Comercialització[3]. Si bé les cooperatives i els grups de consum tenen un innegable valor intrínsec, cal estendre l’accés d’aquests aliments més enllà de les fronteres que suposen per a molts la implicació de participar-hi.
Per contra, cal ser conscients de les virtuts del sector agroecològic, com són el contacte directe i la confiança. D’una banda, el contacte directe ha de permetre transmetre informació vàlida i significativa que justifiqui i convenci la població d’escollir l’agroecologia. Perquè davant d’aquest discurs existeix una màquina propagandística preparada i disposada a defensar els interessos de l’agroindústria[4]. En poques paraules, caldria ser uns “màsters ens agroecologia” per poder defensar aquest model en les situacions més diverses.
D’altra banda, fora bo entendre la confiança no com un bé que es posseeix indefinidament sinó com un petit tresor que cal conservar, i això s’aconsegueix actuant sempre amb transparència en tots els processos. Un sol error d’etiquetatge d’un aliment, per exemple, pot ser fàcilment utilitzat per desacreditar tot el sector. I això, avui, aquest sector no s’ho pot permetre.
El futur que ens espera
L’èxit de la transició agroecològica passa avui per la consolidació del sector econòmic que representa. La fase productiva està ja engegada i per això ara cal millorar les fases de distribució i consum. Això serà possible només amb el desenvolupament dels Circuits Curts de Comercialització i amb una sensibilització àmplia i alhora profunda, que arribi a totes les capes de la població i que sigui prou potent com per transformar l’acte quotidià que és comprar aliments.
En definitiva, si bé la transició agroecològica ha fet un pas de gegant durant la darrera dècada, encara té un llarg trajecte per caminar. I, com l’excursionista ha sortit de casa i es dirigeix al cim, hauria de recordar quina és la seva casa per no oblidar mai els valors que l’han definit sempre.
[1] Del Valle, J. 2013; Calbet, Y. 2015.
[2] CCPAE, El CCPAE i la producció agrària ecològica a Catalunya, Dossier de premsa, 2014
[3] Canals de venda que es desenvolupen en l’àmbit de mobilitat habitual dels agents, amb màxim un intermediari i amb capacitat de decisió per a productors i consumidors.
[4] Media.cat ha destapat recentment com la indústria càrnia infiltrava “portaveus ocults” als mitjans públics per defensar els seus interessos.
- Article publicat a Directa.cat 18/03
Quin és el futur del menjar ecològic?
Yago Calbet @ycalbet
El consum de productes ecològics a Catalunya es va duplicar entre el 2012 i el 2014 [1]. Malgrat tot, la majoria de la producció catalana es destina a l’exportació. Tenint en compte que la distribució de producció ecològica és un dels principals reptes que afronta el sector [2], aquest escrit analitza les diferents vies de comercialització que existeixen i es pregunta cap a on cal caminar per garantir el futur del menjar ecològic.
Les cooperatives de consum
Quan pensem en consum ecològic, a molts ens ve al cap les cooperatives de consum; aquells grups de gent que es troben un cop a la setmana per repartir-se cistelles de verdures. I és que tot i no ser el model majoritari -els canals principals són els petits comerços i internet [3]– és segurament el més popular.
Hi ha efectes positius intrínsecs en aquest model, com són la cohesió social, l’aprenentatge, la cooperació entre els usuaris i la creació d’espais autogestionats (per més detall, llegir Els efectes de les cooperatives de consum). I, per sobre de tot, el seu gran valor és el compromís que adopten els participants amb el productor, un fet que permet que aquest darrer tingui el “client ideal” que li garanteix una demanda fixa i adaptada a la realitat de l’hort. Això fa que l’agricultor pugui tenir criteri propi a l’hora de planificar i que no depengui de les variacions del mercat per ser econòmicament sostenible.
Amb tot, el model de grups de consum té un topall de creixement a causa de la dedicació personal que requereix. En altres paraules, és un via ideal i que ha d’existir, però que difícilment aconseguirà mobilitzar una part rellevant de la població precisament perquè requereix una implicació que xoca amb la quotidianitat de gran part de la gent.
Ares Molins http://www.ciclop.cat
Altres vies de venda
Com a conseqüència de tot plegat, es fan necessàries altres vies i espais de venda. I més tenint en compte que quant més presents siguin aquests productes en tot tipus d’establiments, més en pot augmentar la seva compra. Així doncs, cal anar més enllà de les cooperatives i adaptar la venda als diferents ritmes de la població.
Aquí hi apareixen tres principals models: la venda per internet (e-commerce), la venda en botigues i la venda en grans superfícies. Cadascuna d’aquestes vies té característiques diferents que no esmentarem per raons d’espai. El que és interessant de totes tres és que ofereixen alternatives al model “militant” de les cooperatives. Però alhora, és bo enumerar alguns perills que comporten.
En primer lloc, ofereixen una llibertat d’elecció al consumidor relativament alta. Aquest fet, que pot atraure més clients, pot ser alhora una condemna per al productor ecològic. D’una banda, perquè una elecció majoritària del client de poques varietats pot acabar arraconant varietats locals i una diversitat més gran del producte. Per exemple, si tothom decidís comprar només tomàquets xerri i enciam iceberg, a la llarga ja no es plantarien varietats locals i altres espècies desconegudes però igual o més interessants.
D’altra banda, una comercialització d’aquest tipus pot requerir una excessiva concentració de la distribució i afegir-hi més intermediaris. Com sempre, els efectes variaran segons el grau, però és clar que quants més intermediaris i concentració hi hagi, menys sobirania i compensació econòmica rebrà el productor. Alhora, també s’afeblirà més el vincle entre productor i ciutadà.
Per últim, apareix la variabilitat mercantil que esmentàvem anteriorment, una variabilitat que desestabilitza els ingressos dels projectes agroecològics. A més, això pot facilitar el malbaratament alimentari perquè la collita és un procés planificat i a llarg termini, i les decisions individuals són eleccions immediates i poden deixar molts aliments sense ser venuts
A més, la disposició d’aquests productes en més establiments –inclosos supermercats- no és suficient per a l’augment del seu consum. Una majoria de persones ja ha sentit a parlar d’aquests productes i tenir més llocs on adquirir-los facilitarà que se’n comprin [4]. Però abans de fer aquest pas, el ciutadà n’haurà d’estar ben informat i conscienciat.
Consolidar, conscienciar, conèixer
Un primer objectiu seria consolidar el model de cooperativa de consum entre els seus participants potencials. Això serà més fàcil quan l’esforç de més que es requereix als usuaris sigui compensat, per exemple, amb preus menors o amb ofertes lúdiques (activitats conjuntes, àpats populars…).
Pel que fa a la resta de models, perquè creixin és necessari informar més i millor la ciutadania i fer conèixer les iniciatives existents. A nivell català, la població cada cop està més informada i predisposada al seu consum [5]. A nivell mundial, avui la gent al món menja més sostenible i ha augmentat el gruix de persones conscienciades [6]. Però en ambdós casos es percep encara una manca d’informació de la ciutadania. Per això, el primer pas seria ampliar la consciència i la informació perquè les persones parin més atenció a allò que mengen i, finalment, optin per consumir aquests productes. Això ajudaria a superar el gran repte que resulta ampliar el gruix de població que n’és consumidora habitual.
En darrer lloc, és imprescindible conèixer amb profunditat la realitat local abans d’actuar-hi, ja sigui amb estudis realitzats o amb noves investigacions. En aquest sentit, és especialment important per saber el perfil de consumidor ecològic (generalment són estudiants joves amb poder adquisitiu mig-alt), les percepcions i el coneixement que té cada grup de població, així com els motius que els duen a consumir o no aquests productes. Perquè és només amb aquesta base de coneixement de la realitat que es podran fer actuacions efectives, eficients i sostenibles.
En resum, per garantir el futur del menjar ecològic caldria defugir de solucions úniques i absolutes, i actuar tenint en compte cada via de comercialització i les seves potencialitats i riscos. Perquè només amb estratègies diversificades i flexibles s’assegurarà el manteniment i expansió d’aquests productes a llarg termini.
[1] “Alimentació ecològica: context, visió del sector i perspectives del consumidor”, Observatori de Tendències de Mercabarna, 2015.
[2] Així ho afirmen diferents estudis Del Valle (2013) a Extremadura i la Comunitat de Madrid, i l’estudi “La producció agroecològica a Cardedeu”, Yago Calbet, 2015.
[3] Actituds i opinions del consumidor cap als productes ecològics a la Península Ibèrica, Alberto Alcañiz, UPC, 2012.
[4] Ídem
[5] Ídem
[6] GlobeScan Consumer Greendex, National Geographic Survey 2014.
“Conservar o explotar Aigüestortes?” Carta al Segre
Carta publicada al diari Segre el 13/08/2015
Yago Calbet Domingo
Entrevista sobre Economia Feminista a Sandra Ezquerra
Yago Calbet
La setmana passada, Vic va acollir el Congrés Estatal d’Economia Feminista. Acadèmiques, activistes i treballadores d’arreu d’Europa i de l’Amèrica Llatina van assistir a la cinquena edició d’un congrés que ha esdevingut un referent en el seu àmbit. Parlem amb Sandra Ezquerra, investigadora, activista feminista i organitzadora de l’esdeveniment.
Després de mesos de preparació, quina valoració feu del congrés?
La nostra valoració és francament molt positiva. Aquests dies, a la Universitat de Vic, hi han assistit més de 400 persones provinents del món acadèmic, dels moviments socials i del tercer sector. Des de la seva primera edició, el congrés ha anat creixent i podem afirmar que l’edició d’enguany confirma la seva consolidació.
Quina utilitat creieu que tenen aquest tipus de trobades?
La utilitat d’aquest congrés és doble: acadèmicament parlant, ens permet compartir recerques, tenir un feedback dels treballs duts a terme, comptar amb referents internacionals i també crear noves xarxes de col·laboració. Però el fet que sigui un congrés obert, on no només hi participen acadèmiques, ajuda a assegurar un diàleg imprescindible amb les necessitats de coneixement que hi ha al món feminista.
És gaire comú aquest vessant obert en els congressos acadèmics?
Malauradament, no és usual que aquests congressos comptin amb veus que no són acadèmiques.
Existeix la necessitat d’una economia específica que adopti el cognom de feminista?
L’economia ha estat la disciplina més impermeable a les crítiques, la més acrítica de les disciplines. Com diu Sílvia Federici, és la ciència més propera al poder. Per això, és necessària una economia netament feminista que tingui en compte el factor de gènere i les necessitats i realitats específiques de les dones. Tot i això, encara hi ha amplis sectors que no reconeixen el seu paper. Malgrat tot, l’economia feminista tampoc vol ser un subgrup de l’economia general: no hem d’esperar que ningú ens doni permís.
“Les polítiques de gènere han deixat de ser una prioritat per les administracions”
I com s’entomen les mesures de l’economia feminista des de les administracions públiques?
Al nostre entendre, les administracions polítiques han ideat bàsicament mesures d’igualtat de gènere. Fa anys que des de l’economia feminista reclamem que cal anar més enllà. Nosaltres fem un balanç força crític de les mesures de transversalitat del gènere que s’han aplicat perquè, sovint, han derivat en la invisibilitat o en l’absència d’aquest element clau. Per contra, és la mirada feminista que hauria d’arribar a tot el conjunt de les polítiques i, en paral·lel, mantenir un àmbit específic de treball. I avui ens trobem que, a més d’una mala aplicació d’aquestes mesures, la realitat dels últims anys és que les polítiques de gènere han deixat de ser una prioritat per les administracions i això ha fet que el pes de la crisi hagi caigut especialment sobre les dones.
Aquest oblit institucional també es viu en l’àmbit internacional?
En l’àmbit supraestatal, és evident que les polítiques de la UE passen per l’austeritat. Com es concreta això? El cas de Grècia ens mostra que el que es reclama és la reducció de les pensions i els serveis públics com l’atenció a la salut. I són precisament aquests factors els que castigaran especialment el col·lectiu femení, ja que són les dones les que acaben proveint el suport i l’atenció que les administracions públiques eliminen. En aquest sentit, avui, estem tornant a patir problemes que ja crèiem superats.
Durant el congrés, s’ha debatut si la resposta a aquestes mesures s’ha de donar a escala local o en coordinacions globals. Quina és la teva opinió?
Al meu entendre, no es pot prioritzar una estratègia sobre l’altra. A Barcelona, com en altres municipis, s’estan aprovant mesures d’emergència social que són necessàries però no resolen el problema de fons. La clau, doncs, consisteix a coordinar-se a una escala més gran per compartir experiències i augmentar la força per canviar les polítiques a una escala superior. A més, està clar que els ajuntaments ho tindran més fàcil per aplicar aquestes mesures si hi ha governs autonòmics i un govern estatal favorables. En el cas europeu, és obvi que, si hi hagués dos o tres grècies fent front a la troica, el poder de negociació seria molt més gran.
“A Barcelona, com en altres municipis, s’estan aprovant mesures d’emergència social que són necessàries però no resolen el problema de fons”
L’octubre de 2013 et vam entrevistar a la ‘Directa‘. Llavors, mostraves la teva preocupació per la llei de l’avortament proposada per Gallardón, una llei que finalment no es va aprovar. Com hauríem de llegir aquest fet?
La retirada de la llei de l’avortament va ser, sens dubte, una victòria del moviment feminista. Amb un 80% de la població en contra i una mobilització excepcional, no només es va aconseguir frenar la llei sinó la sortida d’un ministre del govern espanyol. Era una victòria necessària que ens ha de servir per continuar veient el sentit d’empènyer i actuar per aturar injustícies.
Tornant al congrés de Vic, hem observat que més d’un 95% de les participants són dones…
És evident que, ara per ara, l’economia feminista genera més interès entre les dones. Si fos un congrés d’economia convencional o fins i tot d’economia alternativa, segurament el percentatge d’homes seria superior al de dones. Esperem que, en pròximes edicions, hi hagi més homes que escoltin… i que participin!
Bicicletes vs. Cotxes ?
Yago Calbet
L’altre dia vaig tenir la sort de veure Bicicletes vs. Cotxes (F. Gertten, 2015), un documental que mostra les diferents realitats que viuen els ciclistes a diverses ciutats del món. El documental no amaga el seu posicionament a favor de l’ús de la bicicleta –com tampoc ho amago en aquest article- i planteja algunes qüestions sobre les que em sembla molt interessant reflexionar-hi. Sobretot, de cara a aconseguir un canvi cap a una mobilitat sostenible i universal.
En primer lloc, el documental explica com la planificació urbanística sempre respon a uns interessos concrets. El problema general és que sovint aquests interessos no responen al bé comú sinó a models de transport que premien l’ús del vehicle privat. En aquest sentit, Gertten desvetlla com les grans empreses automobilístiques pressionen pagant els partits polítics perquè en un futur els tornin el favor tot dissenyant una mobilitat urbana afavoreixi el seu negoci.
En certa manera, és normal que les corporacions intentin convèncer els dirigents de les virtuts del seu sector, però això es converteix en escandalós quan les conseqüències d’aquest model són l’agreujament del canvi climàtic, una gran part de la població colpida per malalties respiratòries i, com no, ciclistes atropellats setmanalment. En definitiva, en les decisions sobre la via pública convé preguntar-se a qui afavoreix cada mesura, a quins interessos respon i quin model de mobilitat està provocant que s’estengui. Perquè realment no existeix un disseny urbanístic neutre.
Però tenint clara aquesta prèvia, com podem fer que triomfi un model de mobilitat sostenible? Resulta imprescindible, com en altres àmbits, guanyar primer el debat públic sobre la mobilitat. Per això, és essencial l’estratègia que s’adopta i la forma de comunicar la pròpia posició.
En aquest sentit, un aspecte a destacar del documental és l’error que comet al plantejar el tema de la mobilitat com una guerra (Bicicletes vs. Cotxes). Si bé és cert que l’espai públic és finit i el conflicte entre ambdós mitjans de transport es fa evident en molts casos, crec que l’estratègia per convèncer i estendre el propi model no s’ha de basar en l’oposició a l’altre. És evident que els cotxes no s’eliminaran d’avui per demà. És més, plantejar l’eliminació completa despertaria dubtes i alarmes raonables (i els bombers? I les ambulàncies?) que ens durien a un debat força estèril. Per això, cal aspirar a què es redueixi l’ús del vehicle privat però com a conseqüència d’un model positiu que beneficia al conjunt de la societat. Perquè al final es tracta d’això, d’explicar perfectament que ens cal caminar cap a una mobilitat sostenible perquè és més eficient, segura i saludable; és a dir, que garanteix un futur millor per a tothom.
En aquest punt, cal ser conscients que la comunicació ha de focalitzar-se en dues vies diferents. La primera, com s’ha explicat, és en la línia de plantejar cada mesura positiva com un benefici per a la societat. Però aquesta premissa que per alguns pot semblar òbvia, avui xoca amb les mal anomenats drets individuals. Ho dic referint-me a les situacions en què persones superposen el seu dret (a consumir el que vulguin, a circular per on vulguin, etc.) a aspectes importants del conjunt de la societat com la sostenibilitat ambiental o la salut pública. Així doncs, una segona línia no seria quedar-se només al nivell de conceptes generals pel conjunt de la societat sinó aterrar també al dret individual a desplaçar-se en bicicleta de forma fàcil i segura. I, sobretot, posar l’èmfasi en les externalitats positives d’una actitud i en les negatives de l’altra quan ambdós drets puguin xocar entre ells.
Un segon punt que veig crític del documental és que, contràriament al que pugui semblar, no facilita prou el canvi real. Almenys no en la mesura en què ho podria fer. Com he dit al principi, el plantejament del vídeo és partidari i això no és cap defecte. Però quins canvis es produiran quan un convençut –m’imagino que ho serà la majoria del públic- hagi vist el documental? Segurament ben pocs canvis, perquè el vídeo acaba reforçant les creences prèvies dels espectadors afins però no sembla anar més enllà.
Quan es fa una peça d’aquest tipus caldria preguntar-se “Com vols que marxin a casa els espectadors: odiant els cotxes o amb eines útils que els permetin transformar la realitat?”. Aleshores, potser se’ns acudirà que a un convençut no cal ensenyar-li casos i més casos d’atropellaments mortals sinó que pot ser més eficaç donar-li exemples de plans de mobilitat sostenible exitosos o d’iniciatives ciutadanes que hagin aconseguit els seus objectius. D’aquesta manera els espectadors podran replicar aquestes accions a la seva zona i transformar la realitat.
En conclusió, la comunicació pública que defensi un model concret resultarà un element clau per a la seva implantació real. En el cas de la mobilitat sostenible, intueixo que és una realitat que s’estendrà cada cop més a casa nostra. El repte però, és ser capaços d’aconseguir que el model compti amb la legitimitat i l’aprovació necessària de la població. En altres paraules, de-construir el model contrari, evidenciar-ne la seva manca de suport social, i comunicar perfectament un discurs propi i positiu que legitimi les mesures concretes que es proposen.
1a Jornada d’Agroecologia a Cardedeu
El proper divendres 12 de juny celebrarem la 1a Jornada d’Agroecologia a Cardedeu. A més de xerrades, tast de productes i espai de networking, presentaré l’estudi “La Producció Agroecològica a Cardedeu”, un anàlisi de les necessitats i reptes de productors locals.
L’acte és gratuït i us hi podeu inscriure aquí: http://www.csetc.cat/2015/06/formulari-inscripcio-1a-jornada-dagroecologia-a-cardedeu-12-juny-2015/
Us hi esperem!
Reflexions Pausades 